És en temps de turbulències econòmiques quan es pot destriar amb més facilitat els polítics mediocres dels menys dolents. Privada de bonança econòmica, l'avaluació de la gestió dels governs disposa de menys bonus points.
Submergint-nos en política-ficció uns instants; imagineu-vos el Tripartit 1.0 (2003-2006) en un context de crisi, la catàstrofe nacional hagués resultat ser de dimensions bíbliques. En una altra direcció trobem el cas d'Alemanya; amb la supervivència de la Cancellera Merkel comandant el timó alemany des del 2005 i l’europeu des de l’inici de la crisi per tal de minimitzar l’abast de la tragèdia tot registrant les millors dades de creixement de l’eurozona. Desgastant-se això sí en cada contesa electoral, vegis per exemple el darrer episodi al land de Mecklenburg Pomerània Occidental el setembre passat. A l’altra banda del Rhin, en el cas de França la tendència no ha sigut la mateixa. S’hi va crear fins i tot un ministeri contra la crisi al 2008, independent del d'Economia. El Ministère de la Relance però, va viure sense pena ni gloria, i va acabar desapareixent durant la remodelació governamental del 2010, deixant això sí, unes injeccions en inversió publica de 26 mil milions d’euros. El cert és que la sensació d’eufòria i entusiasme que precedí l’elecció de Nicolas Sarkozy el 2007 ha donat pas a un estat d’ànim depressiu per un país que no acaba d’aixecar el cap, donant ales a candidats i partits antisistema amb temptacions proteccionistes, com és el cas d’Arnaud Montebourg, convertit en jutge de la segona volta de les primàries socialistes.
En tot cas i a nivell global, el que sí que es podrà comprovar amb objectivitat seran els mitjans que hauran emprat els governs per fer front al cataclisme econòmic. Tant a França com en els principals països industrialitzat la resurrecció populista de l’ideari keynesià ha comportat conseqüències devastadores en forma de dèficits inasumibles, sota l’etiqueta dePlan para el Estímulo aquí o de Putting America to Work a l’altra banda de l’Atlàntic. El denominador comú ha estat el malbaratament del diner del contribuent, que s’ha esfumat generant ocupació conjuntural i artificial, tot assentant les bases de la crisi de deute sobirà que pateix especialment Europa.
De cara al futur; el gran projecte del govern català per aquesta legislatura és el pacte fiscal, que ja s’intueix que acabarà desfigurat. Els arguments a favor solen ser les nombroses inversions i despesa publica que permetria recaptar el 100% dels impostos, tot evitant l’escandalós robatori que exerceix Espanya, però poques vegades es menciona que en lloc d’augmentar la despesa es podria rebaixar la pressió fiscal a Catalunya. El cert és que destinar més diners a un sector no sempre és sinònim d’incrementar-ne la qualitat i l’eficiència, al contrari, pot arribar a alimentar un cos funcionarial amb privilegis respecte als demés o brindar una bombolla d’oxigen a una industria condemnada a l’extinció. Augmentant el poder adquisitiu de les famílies i de les empreses revitalitzaria el cicle econòmic i, conseqüentment, oferiria la possibilitat d’augmentar la recaptació pública.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada