L’oasi helvètic

Aquest 23 d’octubre s’escolliran els 200 diputats del Consell Nacional i els 46 senadors del Consell d’Estats Suís, sobre el rerefons d’una crisi europea que ha passat de puntetes damunt el país helvètic i l’ascens continu de l’extrema dreta.

La mal anomenada UDC (Unió Democràtica de Centre) - extrema dreta populista - va passar del 15% dels vots al 1995 al 29% al 2007 - convertint-se en primera força del país. Segurament recordeu la famosa campanya que van popularitzar al 2007 amb l’expulsió d’un be negre. Si en aquell moment l’enemic declarat era la “immigració criminal”, la campanya d’aquest 2011 ha anat un pas més enllà i s’ha centrat en l’immigrant europeu, apel•lant a“Atureu la immigració massiva”. I no és que la campanya passi precisament desapercebuda, si hom s’aventura a visitar Suïssa aquests dies s’adonarà ràpidament que tots els carrers estan coberts dels cartells anti-immigració que encapçalen aquest article. Així doncs, no sobta saber que entre maig i agost la UDC es va gastar 3.4 milions de francs suïssos en la campanya, comparat amb els 3.6 milions que suma la campanya de tots els altres partits junts. El temor de no tornar a ser el centre d’atenció també va portar la UDC a propiciar una iniciativa popular (més de 100 000 firmes) per introduir quotes d’entrada als treballadors europeus, renegant de l’adhesió als acords de Shengen del 2005.

Podria semblar simplificador de la realitat concloure que el discurs monotemàtic de l’UDC – plegat d’aversió a la immigració i a Europa – és representatiu de la manera de pensar suïssa, però el cert és que el discurs ha engolit altres partits com El Partit Liberal que s’ha radicalitzat amb cartells menys visuals però amb el mateix missatge. Així com el Partit Socialista, que tot i mantenir les distàncies, ja no realitza els mateixos atacs que el 2007 contra la UDC i basa part del discurs en la protecció dels treballadors suïssos.

La societat helvètica és econòmicament capdavantera però profundament tradicionalista. Mai el país s’havia tancat tant el ell mateix, coincidint paradoxalment amb les majors pressions exteriors de la seva historia, com podria ser a través de l’aixecament parcial del secret bancari, sota demanda de les autoritats. També pot sobtar el replegament si tenim en compte que el 60% de les seves exportacions es destina a Europa.

Des del 2009, Suïssa encapçala la classificació del fòrum econòmic mundial de Davos; és l’economia més competitiva i innovadora del món. Entre les seves claus s’hi troben un sector químic, farmacèutic i agroalimentari de primer nivell, així com despuntar en rellotgeria, telecomunicacions, biotecnologies i tecnologies netes. Finalment, el sistema bancari i els règims fiscals molt atractius per les multinacionals i els milionaris també hi tenen un pes destacat. El model econòmic i la democràcia participativa suïssa són sinònims d’excel•lència, però la pretesa superioritat moral de l’ésser suís recelós de confondre's amb la vulgar Europa, és menys modèlica.

Com van reconèixer Angela Merkel, David Cameron i Nicolas Sarkozy; el model multicultural europeu ha estat un fracàs. Ara bé, prendre l’ultraconservadorisme i tradicional patriarcat de la confederació suïssa com a referent també plantejaria seriosos dubtes. A títol d’exemple, pot semblar inversemblant que a Suïssa no s’autoritzés el dret de vot a les dones fins al 1971, gairebé 40 anys més tard que aquest mateix dret es reconegués en un país que encara avui denota llacunes democràtiques com és Turquia.