Gat per llebre

Article publicat a 13alacarta.cat

Aquests dos darrers dies la portada dels diaris ha clamat unànimement el gran pas endavant que suposa l’acord de la Generalitat amb els representants de les majors americanes i els exhibidors catalans.

La Vanguardia es permetia atorgar-li un semàfor verd al conseller Mascarell i a Luis Hernandez (president de Fedicine) per l’acord de dimensions històriques prometent que, per fi, el consumidor catalanoparlant no se sentiria (tant) discriminat a la hora d’anar al cinema. Es meravellen de passar de 5 pel•lícules el 2010 a 25 el 2012.

La realitat no és aquesta i han venut gat per llebre. Ho intuïa però no era conscient de l’abast de l’engany. Només cal donar una ullada a l’inventari de films doblats pel cinema quedesglossa la mateixa Generalitat a la seva pròpia web . Hi figuren el nom i la data d’estrena; així a partir d’una simple suma dels films doblats cada any se’n deriva el gràfic que encapçala aquest article. Una evolució que cap mitjà s’ha pres la molèstia de remarcar i on hom pot observar que l’acord històric es queda molt curt respecte a anys anteriors, representant gairebé la meitat de films que s’havien arribat a doblar durant els anys 2006-2008.

Basar-se en dades de l’any immediatament anterior – com han realitzat tots els mitjans - evita observar la tendència estructural. Curiosament, quan aquests dies s’han ressaltat les dades històriques del turisme a Catalunya superant tots els records, la comparativa s’ha efectuat respecte als cinc anys anteriors. Perquè doncs en el cas de cinema doblat, que ha ocupat la primera plana dels informatius, no s’ha ampliat en el temps aquest gràfic? Potser per evitar deixar en evidencia l’acord vergonyós de la Conselleria de Cultura.

Deixant de banda la quantitat, deplorable, de títols. Un segon aspecte és el tipus de pel•lícules que s’estrenen en la nostra llengua. Sobte remarcar que pràcticament tots són de caire infantil. L’explicació ja us l’avanço, es deu al fet que aquests títols, quan es doblen al català, compten amb audiències similars a les del castellà. Un fet que no es produeix sempre amb estrenes per tots els públics. El motiu és que a falta de massa crítica acostumada al cinema en català, el darrer recurs és doblar films infantils donat que el seu públic, més familiar, serà indiferent pel que fa la llengua en la que es projecta. El problema és que aquesta mateixa política fa deu anys que es practica, i com entendreu, els nens, habitualment acostumen a créixer i a fer-se grans. Doblar solament films infantils rebaixa l’estatus de la llengua i és ineficient donat que amb el pas del temps, el treball realitzat per que una persona s’acostumi al cinema en català de ben jove es desaprofita per la inexistència de títols doblats adients a la seva edat a mesura que es fa gran.

Només les quotes poden assegurar que s’abandoni la situació de discriminació envers el consumidor catalanoparlant i es creí una massa crítica acostumada al cinema doblat a la nostra llengua. Al contrari, seguir amb acords per doblar un percentatge residual, com s’ha fet tots aquests anys, deixa el català al cinema en una posició marginal i estancada per un públic infantil que, al fer-se gran, no trobarà cap títol en català que l’interessi.