dilluns, 28 de setembre de 2015

Recorregut

Es pot qualificar el camí iniciat aquell calorós 13 de setembre a Arenys de Munt de tot però sobretot, d'incert. Si en aquell moment algú hagués dit que candidatures independentistes aconseguirien sobradament la majoria absoluta al Parlament 6 anys després, amb rècord històric de participació... se li hauria preguntat què es xuta.

Veient algunes reaccions crec que molts no acabem de ser conscients que el que va passar ahir va ser molt gros. Ahir ens hi jugàvem molt.

Ens hi jugàvem molt més que el 9-N, amb una intensitat de mobilització de l'adversari equiparable, ara sí, a la del moviment independentista.

I vam guanyar.

Hem guanyat

Dia gloriós. Junts pel Sí + CUP: 72, C's + PSC + PP: 52.
Sobre base dels partits que s'han posicionat a les eleccions en clau plebiscitària el Sí té 55% vots i el No el 45%. El bloc del NO es vol apropiar ara dels diputats de CSQEP i tot quisqui (inclús el Partit Pirata i els vots en blanc). El cas de QSQEP és curiós, en cada debat electoral els del NO retreien al seu líder de ser independentista (Rabell va votar Sí-Sí el 9-N), i ara se'l sumen automàticament a les seves files.
Si entrem en el debat de la majoria de vots, en comptes d'eleccions podríem haver fet un referèndum i... oh wait. Hem fet servir l'únic recurs LEGAL que teníem per aconseguir un mandat democràtic. Els 72 diputats indepes no tenen legitimitat per aplicar el programa amb el que s'han presentat? És més legítim el programa electoral de la minoria restant al Parlament?
Alguns esperaven majoria absoluta de JxS... però portava dies dient que això era incompatible amb un bon resultat de la CUP (que a més se l'han guanyat a pols, entre altres coses recordar que no es van aixecar de la taula de negociació pel 9-N, quan tot se n'anava a norris). Això em recorda quan Mas va caure a 50 diputats el 2012 i molts convergents indepes es van deprimir... és molt més important l'espai independentista que s'ha construit en aquests anys i que el procés entrarà a partir de demà en la fase més decisiva.
Tenim una majoria absoluta independentista potent i la consequent legitimitat democràtica per proclamar el nou estat Català en 18 mesos.

diumenge, 1 de desembre de 2013

Insultar Espanya



Som el 30 de maig de 1974 i Giscard d’Estain, aleshores president de la República, acaba d’anunciar que no recorrerà al “delicte d’ofensa” si se l’insulta. L’aclariment es devia al fet que un dels seus antecessors, Charles de Gaulle, l’havia emprat vàries vegades. Libération, aleshores dirigit per Jean-Paul Sartre, no desaprofita l’ocasió i l’endemà titula en portada que “Insultar Giscard és legal” per, a continuació, abocar-li fins a setanta-set insults, amb perles com cul de poule, armoire à merde o enfant de Pétain.

Som el 29 de novembre del 2013 i el Ministeri d’Interior espanyol presenta un avantprojecte de llei en el que l’ofensa o ultratge a Espanya i als seus símbols, himnes o institucions es podrà sancionar amb multes de fins a 30.000 euros. La mesura, a banda de la limitació de la llibertat d’expressió que representa, sobretot denota la poca solidesa d’un projecte de país. Quan per perpetuar la imatge del règim vigent és necessari apel·lar a sancions i multes ens trobem en un context que ens recorda el culte a la personalitat i els segells del FRANCO! FRANCO! FRANCO! omnipresents durant la vida quotidiana de la dictadura, o el crim de lesa majestat de l’època medieval, justament encara  vigent a Espanya.  Que insultar no sigui la millor eina argumental no equival a il·legalitzar-ho sota pena de multa o treballs forçats. I més quan la interpretació de les possibles ofenses no pot portar sinó a arbitrarietats en quan al criteri. El cas del judici a Pepe Rubianes per ultratge a Espanya ara fa set anys va ser especialment grotesc.

Si féssim un recompte d’ultratges a nivell internacional, segur que els Estats Units ocuparien la primera plaça, seguits de prop per Israel, donades les múltiples cremades de banderes nord-americanes que se solen produir als països àrabs. Podria semblar natural que un país tant ultratjat a l’exterior s’assegurés de redactar una normativa prou restrictiva. Doncs no, la Cort Suprema dels Estats Units ha sentenciat en vàries ocasions que cremar la bandera americana forma part de la llibertat d’expressió. El Regne d’Espanya no ha optat pel mateix criteri. Sens dubte, un símptoma i una prova més del seu retard històric i poca maduresa democràtica. 

dimarts, 27 d’agost de 2013

Escenaris de futur més probables per a Catalunya

En el següent arbre de probabilitats queden il.lustrats els diferents escenaris que es poden dibuixar aquests propers mesos respecte del procés sobiranista. Malgrat que no hi hagi gaire incertesa pel que fa alguns esdeveniments, com la impugnació per part de l’Estat de la convocatòria d’una consulta o una resolució judicial final desfavorable, d’altres tenen assignats unes probabilitats arbitràries i per tant discutibles, però basades en les possibilitats raonables per que es doni la situació següent un cop arribat a cada node. Insistir que al no disposar d’una bola màgica o dots visionaris es tracta d’hipòtesis i el que importa és l’ordre, de més a menys probable, un cop arribat a cada escenari.




Clicar sobre image per ampliar-la

Les probabilitats assignades al resultat d’un referèndum acordat amb l’Estat o a unes eleccions plebiscitàries corresponen a una mitjana arrodonida de les enquestes publicades aquests darrers mesos, descomptada l’abstenció. He retallat considerablement les possibilitats d’èxit d’una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) en cas d’esperar fins a les Eleccions Autonòmiques del 2016 donat que considero poc probable que el nivell de mobilització social i de tensió amb Espanya que hem viscut aquests darrers anys es pugui mantenir indefinidament. Per entendre’ns, és més probable una DUI a curt termini, després d’unes eleccions plebiscitàries, prèvia prohibició de la consulta per part de l’Estat, que no pas una DUI al 2016, sense una situació prèvia d’escalada de tensió política i d’insubmissió. També he retallat les possibilitats d’èxit d’una DUI després de convocar una consulta no pactada amb l’Estat donat que, deixant de banda la possible inhabilitació del President pels articles  404 i 410 del Codi Penal o la intervenció de la Generalitat per l’article 161.2 de la Constitució que inclús donarien més ales al sobiranisme, el fet de no comptar amb el cens i el potencial sabotatge intern condemnarien les possibilitats d’èxit.

Amb tot, hi ha un 77% de probabilitats que la Generalitat realitzi algun acte de desobediència abans de les eleccions autonòmiques del 2016 (convocar consulta segons Llei Catalana de Consultes o eleccions plebiscitàries) i, conseqüentment, un 23% de probabilitats que no faci res fins llavors.

Concretament, els 5 Escenaris més plausibles són:

1. Eleccions Plebiscitàries a curt termini i Catalunya esdevé un Estat independent (38%): eleccions plebiscitàries amb majoria absoluta a favor de la Declaració Unilateral d’Independència. Aquestes es convocarien prèvia impugnació de la consulta per part de l’advocacia de l’Estat o d’altres institucions i resolució judicial desfavorable. És l’escenari natural un cop iniciat el camí secessionista.
2. Eleccions Plebiscitàries a curt termini i Catalunya no esdevé independent (25%): Mateix context que l’escenari 1, però el resultat de les eleccions plebiscitàries no propicia la DUI.
3. Eleccions Autonòmiques 2016 (Ni Consulta ni Plebiscitàries abans) i Catalunya no esdevé independent (18.3%): Després de no aconseguir un referèndum acordat amb l’Estat o d’una resolució negativa als tribunals, la Generalitat no fa res fins a les Autonòmiques del 2016 (kick the can down the road). Llavors una DUI no tindria el suport majoritari del Parlament.
4. Consulta a curt termini i Catalunya no esdevé independent (4.7%): Malgrat la batalla judicial, la Generalitat convoca la consulta (sense cens i amb risc de sabotatge). El seu desenvolupament i resultat no permeten realitzar una DUI.
5. Eleccions Autonòmiques 2016 (Ni Consulta ni Plebiscitàries abans) i Catalunya esdevé un Estat independent (3.5%): Declaració unilateral d’independència després de les eleccions autonòmiques del 2016.

Destacar que el President Mas ha subratllat recentment que pretén esgotar els quatre anys de legislatura i que no és partidari de cap DUI. És de suposar que aquestes declaracions es deuen a l’objectiu de donar estabilitat a un govern que sembla de capa caiguda aquests darrers mesos. No obstant, l’estratègia iniciada desemboca inevitablement cap al desacatament, la desobediència i la DUI en cas d’èxit.



Finalment, una de les principals conclusions és que tot i que sigui poc probable que assolim l’Estat propi a través d’una consulta, el procés de demanar-la és un pas indispensable per aconseguir-la i les eleccions plebiscitàries es convertirien en l’únic escenari viable per obtenir la secessió.  A més, passi el que passi i per més traves que hi posi el govern espanyol, la darrera paraula l’acabarà tenint la ciutadania de Catalunya que exercirà el dret a decidir ja sigui a través de la consulta o de les eleccions plebiscitàries a curt termini, o a través de les Autonòmiques del 2016 a llarg termini. 

dissabte, 8 de desembre de 2012

Evitar la síndrome Obama i guanyar el cinturó unionista



Barack Obama passarà a la historia com el primer president afroamericà del país, cosa que diu més aviat poc dels seus mandats. L’onada de canvi i esperança en la campanya del 2008 contrasta amb la sensació d’home apagat i gris que ha protagonitzat la passada campanya presidencial. Sort n’ha tingut de comptar amb un pèssim rival – repudiat inclús dins del seu propi camp - que li ha regalat el segon mandat en safata. Ja ho insinuava fa quatre anys i m’hi mantinc, quan les expectatives són tan altes i un sol home pretén plantar cara a tots els fronts imaginables, les probabilitats que una societat acabi engolida per la frustració també són molt elevades. Ha estat el cas d’Obama, autèntic Zapatero de la política, avantatjat  això sí per un millor do de la paraula i una conjuntura econòmica menys desastrosa per salvar els mobles.


Esperem que la situació no es reprodueixi amb Artur Mas. Les expectatives són de tal magnitud ara mateix a Catalunya que guanyar les properes eleccions ja no és suficient si no es compleix el full de ruta amb el que la federació va aconseguir 50 diputats i que passa ineluctablement per la celebració de la consulta. En cas contrari, el catalanisme polític patirà un important revés ideològic ara que havia fet el salt qualitatiu definitiu. Si les aspiracions nacionalistes han anat en crescendo aquests darrers 30 anys, des de l’assoliment de la independència policial (1983) fins a la voluntat expressa de la independència fiscal (2012), que ha acabat culminant en el desig d’independència política, algú s’imagina Artur Mas o el candidat de CiU l’any 2016 liderant un programa electoral autonomista? El pas enrere equivaldria a escapçar d’arrel totes les aspiracions de secessió per un període molt llarg de temps i una col.losal frustració del món catalanista.


A favor de Mas hi trobem la simplificació i tangibilitat del repte. No es tracta d’una revolució social com pregonava Obama l’any 2008 sota ornaments eloqüents i avortada el primer dia d’ocupar el despatx de la casa oval, sinó de la celebració d’un referèndum, objectiu perfectament definit, tangible i temporitzable com ho està demostrant Alex Salmond a Escòcia. Honestament, dubto que el referèndum – sota la forma que sigui - no s’acabi produint i friso pel dia, proper en el temps, en el que Mas i Junqueras compareixin donant a conèixer el pacte de legislatura.


El repte transcendental ara mateix és assegurar-se la victòria a la consulta i el 25N ens ha servit d’avís. Ja se sabia però es va confirmar aquella nit de diumenge: l’àrea metropolitana hi tindrà un pes determinant. El gran dubte existencial de l’independentisme sol ser si es tracta d’un moviment que es va estenent com una taca d’oli o simplement va retroalimentant els ja convençuts. Doncs bé, es va comprovar que el tradicional cinturó roig no s’ha contagiat del moviment i que és un territori gairebé hermètic al sobiranisme. A ciutats com Santa Coloma el catalanisme no va arribar ni a la quarta posició a les eleccions, inclús Ciutadans va atropellar CiU i ERC. Ja sabem que l’Estat i l’espanyolisme seguiran jugant brut, submergint-se sense complexes en la immoralitat. I és aquí on hem de tenir molt present dues consideracions. La primera, que a ciutats limítrofes amb Barcelona i al Baix Llobregat el discurs sobiranista s’ha d’adaptar a un electorat massivament castellanoparlant i consumidor de mitjans espanyols. Si algun dia es publiquessin dades d’audiència televisiva o tiratge de diaris desglossat per comarques i ciutats veuríem el pes marginal de l’espai comunicatiu català en alguns territoris. Ho vaig provar l’altre dia per l’Hospitalet: realment trobar-hi un diari en català o sentir-hi català al carrer o als bars és una odissea. I dos, com ja vaig estar avisant els dies anteriors a les eleccions, sota un discurs presumptament indignat contra els desnonaments i el tracte als estalviadors d'accions preferents, Ciutadans ha estat quallant més del que podia arribar a semblar entre el votant tradicionalment socialista de classe mitja-baixa. Prova d’això és que Ciutadans va doblar el seu percentatge de vot al Baix Llobregat sobrepassant el 10%. Sense voler fer sang amb ningú, crec que aquest paper l’hauria d’haver assumit ERC, que ha comptat amb vot jove però també ha crescut més a costa de CiU que de cap altre partit, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar sobre l'estancament de l'espai electoral que ocupa el nacionalisme.


Hi hem d’estar atents i preparats perquè la campanya a favor del No de Ciutadans comptarà amb una àmplia receptivitat en aquests entorns i és on ens la jugarem de debò. Ja ens podem plantejar seriosament la tàctica a seguir de cara a la consulta, des del meu modest blog proposo que dins de l’ampli programa d’accions a realitzar hi hagi la de distribuir una versió gratuïta de l’ARA en castellà (es podria tractar d’una versió reduïda i setmanal) en punts estratègics de Barcelona (El Carmel, Vall d’Hebron, Canyelles, Roquetes, Trinitat Vella, la Verneda), Badalona, l’Hospitalet, Cornellà i Santa Coloma. Tot amb l’objectiu de contribuir a desfer l’autisme mediàtic que s’hi viu si pretenem que els barris unionistes de Barcelona i àrea metropolitana no ho siguin de manera tan massiva com es va demostrar el 25N. 

dimarts, 20 de novembre de 2012

Dubtes sobre el 25N? Estadístiques per fer decantar el vot.


La cita electoral d’aquest diumenge serà segurament la més emocionant de la nostra generació, només superada per la consulta sobre l’autodeterminació que vindrà a continuació, ja sigui sota forma de referèndum, consulta o eleccions plebiscitàries. Jo mateix m’he trobat amb el dilema de qui votar i ho he estat meditant durant dies. Abans de prosseguir, com molts sabeu i per demostrar la llibertat de pensament amb la que escric aquestes línies, recordar que no milito a cap partit i que en les tres darreres eleccions he votat a tres partits diferents.

Començar amb unes dades rapides. Donada la situació de total incertesa en la que ens trobem he calculat la mitjana de totes les enquestes publicades aquest mes de Novembre (13 en total, estalviant-me l’enquesta de dubtosa metodologia de Canal Català).

Amb la qual cosa he obtingut la taula següent:






















Tots sabem el valor de les enquestes (la subrepresentació de Solidaritat Catalana i les CUP té molt a veure amb la mida de les mostres), però m’agradaria ressaltar la relació de forces que se’n deriva i que sí que té més números de complir-se:
















(és obvi però Partits Sobiranistes: CiU, ERC, ICV, SI i CUP; Partits Unionistes: PSC, PP i C’s)


Observant l’evolució respecte a les eleccions del 2010 veiem com les forces unionistes baixen 6 diputats a favor de la majoria sobiranista, ressaltant la clara tendència alcista de l’independentisme.



Aquestes darreres dades segurament poden ser més interessants ja que ens donen una idea de la massa electoral en la que es mou cada bloc. I aquí és on vull anar a parar. Crec que és imprescindible que el procés sobiranista obert pel president Mas vagi acompanyat d’un important augment de diputats per part de CiU, però també fóra bo que ERC aconseguís la segona posició i pactés les condicions de la consulta com a principal partit de la oposició. Tampoc podem oblidar que un procés d’aquestes característiques requereix de personatges com l’Alfons Lopez Tena, probablement únic polític català que empra el mateix llenguatge i to que el bloc unionista i que serà imprescindible en la campanya del Sí. L’adopció del dret a decidir i del discurs contra les retallades també pronostiquen un cert avenç d’ICV. Finalment, és molt probable que les CUP aconsegueixin representació al Parlament.


I aquí el dilema. És pràcticament impossible que tots aquests punts es compleixin donada la massa electoral de 92 diputats de la que disposaria el bloc sobiranista. D’aquí la transcendència de prioritzar els objectius. Malgrat la col.lossal majoria sobiranista, de cara a Madrid i a la comunitat internacional qualsevol resultat en el que CiU retrocedeixi o quedi lluny de la majoria absoluta condemnaria el procés. Si som aquí és pel pas que va emprendre el President el primer dia del debat de Política General al Parlament, en el que va apostar tota la seva trajectòria en iniciar el camí polític cap a la independència. Quin és el resultat que tindran en compte les cancelleries i els primers ministres europeus el 25N? Si el projecte de referèndum d’independència d’Artur Mas té suport o no. És prou simptomàtic que des d'Escòcia només ens arribi el discurs i el pes polític de l’Alex Salmond i que ningú es fixi en l’independentisme minoritari escocès. Si ERC se situa com a segona força, puja ICV, entren les CUP amb 6 diputats i Solidaritat manté el seu pes electoral però CiU retrocedeix i fins i tot baixa dels 60 diputats, algú té el més mínim dubte que malgrat disposar d’una incontestable majoria pel dret a decidir, el procés sobiranista serà inviable? Si CiU retrocedeix o queda lluny de la majoria absoluta, de cara a Madrid i al món el cas català serà un assumpte arxivat i potser haurem perdut la única oportunitat en tota la història per assolir l’alliberament nacional.



dimecres, 25 de juliol de 2012

Tuning històric


Les condecoracions brillaven emmirallant-se amb el sol. El pas ferm de les tropes ressonava amb un soroll de mil dimonis, interromput uns instants pel vol ras d’avions traçant la bandera tricolor. Ens trobem a mitjans d’un juliol qualsevol i a França es respiren aires de patriotisme per totes bandes. La diada nacional és, sens dubte, el moment de màxima exaltació per a una nació. Uns dies abans, a Estats Units, es produeix el mateix terrabastall patriòtic, això sí, elevant uns graus la passió nacional. Viure un Fourth of July al bressol de la guerra de secessió americana presenciant el grandiós castell de focs de l’Esplanada de Boston és una experiència il·lustrativa de patriotisme.

 Qualsevol país necessita un imaginari col·lectiu i rememorar dates passades com a motiu de cohesió i reivindicació. França recorda el 14 de Juliol posant l’accent en el pes que va representar la Revolució Francesa en la historia europea, menyspreant el punt d’inflexió de les revolucions anglesa i americana d’uns anys abans i passant per alt els terribles anys de repressió que seguiren la proclamació de la primera República. Tornant a l’exemple d’Estats Units, l’exageració de la simbologia de l’època és flagrant amb la presència de la bandera americana tal i com la coneixem avui en dia, quan resulta que no va existir fins passats molts anys de la seva independència. El Congrés americà fins i tot es negaria a debatre-ho en considerar-ho una qüestió menor i irrellevant. En tot cas Hollywood ja s’ha encarregat d’estendre la fal·làcia que el símbol d’Unió entre els cinquanta Estats ja onejava des d’un primer moment.

Tots, en menor o major mesura, són petits enganys que contribueixen a confeccionar un temps preterit comú per fer creure que pel fet de compartir passat, una nació existeix i té un recorregut col·lectiu per seguir traçant. En la historia de les nacions, la historiografia oficial es caracteritza per relacionar esdeveniments que a priori podrien semblar inconnexes per deduir-ne un guió lògic i natural. L’exemple que citava fa unes setmanes respecte a aquell documental de la Historia de Espana de la 2, en el que el primer capítol tractava del Big Bang n’és el cas més extrem.

El debat de l’altre dia a RAC1 entre Oriol Junqueras i l’espanyolista Francisco Maruhenda qüestionant l’existència de la nació catalana és inimaginable en cap altre país europeu. A Occident, és freqüent posar en dubte la veracitat de tal fenomen o fet històric puntual, però mai es qüestiona el guió general que justifica l’existència mateixa de les respectives nacions. Una mostra més de l’anomalia que representa Catalunya en el context històric. Seguir intentant encaixar amb calçador una nació dins d’una altra que en pretén sense embuts l’assimilació des de fa tres-cents anys, a més d’esquizofrènia nacional, condueix a una constant sensació d’incomprensió i frustració. Ara bé, la culpa no és seva per insistir en el seu legítim objectiu de constituir l’anhelat Estat-nació espanyol, sinó nostra per seguir donant-nos cops contra la mateixa paret.

dijous, 19 de gener de 2012

Llengua i Poder



No és poc freqüent associar l’estatus d’una llengua amb la seva utilitat, no obstant no ha estat sempre aquest el cas. A la França pre-revolucionaria del segle XVIII el mapa lingüístic era molt ampli, fins al punt que el francès tenia un ús limitat a les altes esferes de la societat formades pel clergat, la noblesa i la reialesa.

Era la llengua del poder. No obstant, la immensa majoria de la població, coneguda com a Tiers-Etat, era analfabeta, pobre, i desconeixia el francès. Es comunicava entre d’altres, en bretó, provençal i català. No cal dir quin idioma, el francès o la llengua regional, era més útil a la hora de voler-se expressar amb el 98% de la població. 

La Revolució va conduir però, a la homogeneïtzació lingüística de tot França. No tant per les conseqüències pràctiques de tenir una única llengua que advocaven els revolucionaris, sinó perquè l’estatus del francès - associat amb autoritat i poder - havia de ser també exclusiu de la República i vertebrador de la nació francesa. Una de les vessants del règim del terror de Robespierre, immediatament posterior a la Revolució, seria una llei lingüística que prohibiria l’ús de qualsevol llengua que no fos la francesa. Aquella tendència marcaria l’inici de la seva particular construcció nacional. El procés va ser continu durant decennis, i els francesos ja començarien a denominar pejorativament les seves llengües regionals com a patuesos. El genocidi cultural per assolir l’Estat-Nació francès, amb el que Espanya ha pretès històricament emmirallar-se sense èxit, és prou conegut.

Des del restabliment de la Generalitat el 1977, les institucions catalanes han tingut el català com a llengua pròpia, dignificant-la i retornant-li la categoria de “llengua de poder”, que esdevindria també “llengua de l’autoritat” amb el desplegament dels Mossos d’Esquadra a partir de 1983. El català ja no era només una eina cultural i folklòrica, sinó també legislativa i coercitiva entre d’altres.

Aquests dies hem estat testimonis de la desgraciada maniobra dels sindicats dels mossos d’esquadra, abandonant l’ús del català com a mesura de protesta. Aquesta actuació però, no ha anat en contra del govern català, sinó en contra de la pròpia llengua del país. En el joc de suma zero que representa l’espai lingüístic, l’actuació significava una picada d’ullet als partidaris més efervescents del bilingüisme que, en definitiva, són els únics monolingües de la historia. 

L'evolució de les idees





Amb el seu afany de despertar el poble, Victor Hugo escrivia «Arribat el moment, res no pot aturar una idea», i la història ha acabat situant aquest fill de la Revolució Francesa com a font de conscienciació del país hexagonal. En la realitat més propera, no deixa de cridar l’atenció que el sobiranisme sociològic, cada cop més majoritari, no trobi ressò al Parlament de Catalunya.

A nivell cultural, si la Renaixença del segle XIX va suposar el redreçament cultural del país emfatitzat en la recuperació de la llengua, la Nova Renaixença del segle XXI hauria de sobrepassar la normalització cultural –en part ja assolida– per a encaminar la societat cap al dret a decidir com a procés natural. Eines com la televisió nacional, que han col·laborat indubtablement en la direcció de la normalització des de 1983, avui posada en qüestió, haurien de redefinir el seus objectius reforçant la idea de país, la cultura i la cura de la llengua, que ve a ser la senya d’identitat inherent a Catalunya.

A nivell polític, l’estratègia del catalanisme modern s’ha caracteritzat pel pragmatisme i l’ambigüitat en els objectius a llarg termini, que han contribuït a la necessària centralitat política. Avui, però, té el timó amb rumb a la transició nacional un concepte també ambigu però amb una primera fita clara: el concert econòmic. Aquesta idea disposa d’un ampli consens, i prova d’això és que, en cas de referèndum, el gran dubte no seria el resultat sinó la participació. En temps de turbulències econòmiques com les actuals, fóra necessari que el discurs polític oficial contraposés amb més freqüència la conjuntura i austeritat fiscals a l’escenari del concert econòmic per a acabar de reforçar-ne la tesi i la participació en una possible consulta popular. 

Una estratègia recurrent del discurs sobiranista ha estat oferir argumentari per als ja convençuts sense eixamplar prou la taca d’oli. El cert, però, és que la conscienciació nacional en democràcia ha consistit a cremar etapes, des de la primera Llei orgànica de finançament autonòmic (LOFCA) fins a l’Estatut trinxat, que ha conduït a aglutinar els indecisos i federalistes en un mateix bàndol que prioritzi els interessos de Catalunya, com va demostrar el 10-J. Un nou fracàs, doncs, no ens pot agafar desprevinguts, i cal tenir un full de ruta al calaix que requereixi necessàriament un replantejament més ambiciós de les relacions amb Espanya. 

La fallida d’una empresa significa també el fracàs d’una organització empresarial. Reprenent el símil, quan Espanya es dissolgui, simplement significarà la fallida d’una organització territorial i el naixement de noves estructures d’estat. Un cop rebutjat el concert i amb l’objectiu d’evitar una mera descentralització de percentatges impositius addicionals, la transició nacional consistirà a liderar i gestionar amb un discurs coratjós i desacomplexat l’emancipació de Catalunya com a recorregut natural d’una idea que fa temps que germina.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Gestor i Líder?




En el discurs celebrant la victòria convergent, Josep Antoni Duran i Lleida lloava el sentit de responsabilitat i l’alt grau de maduresa del poble català, que donava suport al govern de les impopulars mesures d’austeritat.

No entraré a discutir-les, l’estat en el que els convergents es varen trobar les arques i el dèficit públics admetia dos camins; retallar despesa i augmentar impostos per assegurar-se que l’equació quadrés. Malgrat aplicar-ho per entregues, el darrer volum - el de l’augment de la pressió fiscal - va esdevenir públic ahir de la mà del president de la Generalitat. Si fóssim malpensats comentaríem que Artur Mas no hauria sortit personalment a la palestra, cedint la declaració a un segona fila, si la propera cita electoral fos d’aquí dos dies. Malgrat això, insisteixo que l’objectiu aquí no és fustigar l’austeritat pressupostaria i les reformes fiscals, necessàries si no volem que el país entri en els tenebrosos camins de la intervenció econòmica. 

El curiós de l’apel.lació a la maduresa és que sempre que se li pregunta al líder de CiU sobre la futura emancipació nacional, aquest es refugia paradoxalment darrere l’argument de la manca de maduresa per part dels catalans per ésser consultats directament i sense subterfugis sobre el tema. És a dir, el poble és suficientment madur i responsable per acceptar el desmantellament parcial de l’inviable Estat del Benestar dins del Regne d’Espanya, però encara és púber per afrontar la naturalesa i jurisdicció d’un nou Estat.

Seria forassenyat declarar que l’estratègia de CiU és errònia electoralment, com ha quedat plasmat aquests darrers 30 anys, i de fet és reconfortant observar com el centre-dreta catalanista va exercir de mur de contenció davant l’envestida popular de diumenge. Sens dubte, la majoria de sobiranistes vàrem experimentar un sentiment d’orgull al veure que el marcador convergent no baixava dels 16 diputats fins al final de l’escrutini, i encara més davant l’esfondrament del PSC. Uns 16 diputats per cert, que tindran un valor més simbòlic que no pas resultats tangibles. Però l’independentisme sociològic, fatigat de transvestisme nacional, n’espera més d’un president nacionalista, que de moment ha exercit més de gestor de la crisi que no pas de líder polític. Potser convé recordar que ambdós conceptes no són excloents, i la mort premeditada del concert econòmic implica la necessitat urgent d’un pla B per no acabar en un fiasco tipus Pla Ibarretxe, que en el cas del concert es traduiria per una vulgar descentralització fiscal de percentatges impositius addicionals d’aquí dos anys, com tot indica que podria passar en el millor dels escenaris possibles. 

dimecres, 2 de novembre de 2011

La doble vara

Recordo un documental de la 2 de fa molts anys sobre la Historia d’Espanya en el que el primer capítol tractava del... Big Bang. Malgrat constituir un cas extrem, no deixa de ser una pista més sobre el guió forçat que molts països volen donar a la seva historia, alimentant-ne l’imaginari col•lectiu. És més; la caverna espanyola i els unionistes sempre han tendit a burlar-se de la posada en escena de la historiografia catalana, una característica malgrat tot, omnipresent en tots els països, inclús com mencionava, Espanya. La idea en si no és del tot menyspreable i permet a l’individu sentir-se part d’un col•lectiu i estimulat per implicar-s’hi. El cert és que no hi ha nació que no hagi maquillat la historia oficial de grans gestes o detalls inversemblants. A títol d’exemple pot sorprendre que la bandera nord-americana no es considerés un tema d’importància per part dels Founding Fathers dels Estats-Units, i que aquesta no es dissenyés fins molts anys després de la Declaració d’Independència, per motius més pràctics que no pas patriòtics. El tema era considerat de tal irrellevància que al 1794, quan algú va introduir una moció al Congrés per tal d’afegir dues estrelles a la bandera per celebrar l’entrada de Vermont i Kentucky a la Unió, molts dels membres de la Cambra van considerar el tema massa trivial com per prestar-hi atenció.

En canvi, el que sí que admet majors crítiques és l’ús de graduacions diferents a la hora de mesurar el passat, segons es quedi bé o malament a la foto. No és inusual que un espanyol pugui arribar a sentir orgull per poetes de la talla de Lope de Vega o Vicente Aleixandre, i alhora defugi qualsevol al•lusió sobre les etapes negres de la historia espanyola. No parlo aquí d’assumir la responsabilitat dels crims comesos per generacions anteriors, sinó que la mateixa autoritat moral que permet atorgar-se com a propis els grans homes d’una nació no hauria de fer la vista grossa sobre les etapes més fosques. Emprar graduacions diferents no és, de fet, una especificitat espanyola i se’n troben mostres arreu. Per exemple a França, orgullosos de la Revolució Francesa i de la Declaració dels Drets de l’Home, es passa de puntetes sobre la seva responsabilitat en el regim de Vichy i l’impacte negatiu del colonialisme. És més, França aprovà una llei al 2005 sobre la “presencia positiva de França a ultramar”, amb un article polèmic, el 4, que obligava el professorat i al manuals a donar aquesta visió benevolent envers el colonialisme. L’article es va acabar retirant.

Paulo Antonio Paranagua escrivia fa uns dies a Le Monde que les transicions post-dicaturials a Sud-America es van basar durant molts anys en el model espanyol, que titlla com a  “temptació de l’oblit” després de la mort de Franco. Però que aquesta tendència s’ha estat invertint de forma generalitzada. El passat dijous 27 d’octubre els Congressos de Brasil i de l’Uruguai van respondre positivament a la Cort Interamericana dels Drets Humans, que havia condemnat les seves lleis d’amnistia qualificant-les d’obstacle per la justícia. A Brasilia la practica totalitat del Congrés va votar a favor de crear una Comissió de la Veritat, encarregada d’esbrinar les violacions dels drets humans sota el regim militar (1964-1985), que havia costat 400 morts i desapareguts. A Montevideo, s’hi va votar la “imprescribilitat” dels crims contra la humanitat comesos per la dictadura (1973-1985), responsable de 231 desapareguts. La nova llei obrirà la porta a 88 judicis. També és d’actualitat el judici realitzat fa pocs dies a Buenos Aires contra quinze torturadors de l’Escola de la Mecànica de la Marina, principal centre de detenció de la dictadura argentina (1976-1983). De la mateixa forma, la justícia xilena va condemnar 300 agents de la dictadura de Pinochet (1973-1990), responsable de 3 200 morts o desapareguts.

Tard o d’hora, una societat democràtica ha de respondre a les exigències de veritat, justícia i reparació. Quan els polítics espanyols eludeixen el tema amb l’excusa que no volen mirar el passat se’ls hi hauria de proposar, per exemple, que facin donació de totes les obres del Prado i el Reina Sofia a la National Gallery de Londres. La doble vara a la hora de graduar la historia no és sinònim de societat democràticament madura, sinó de país que no ha sabut superar els traumes del passat. 

dijous, 27 d’octubre de 2011

Estats Units d'Europa


“Un dia vindrà en el que ja no hi haurà altre camp de batalla que els mercats obrint-se al comerç i els esperits obrint-se a les idees." "Un dia vindrà en el que les bombes seran substituïdes per vots, pel sufragi universal dels pobles, pel venerable arbitratge d’un gran senat sobirà que serà per Europa allò que el Parlament és per Anglaterra, allò que l’Assemblea Legislativa és per França”. Aquests pronunciaments no els va fer Jean Monnet, ni Robert Shuman, ni cap dels Founding Fathers de la Unió Europea, sinó Victor Hugo en el Congrés Internacional de la Pau de Paris, l’any 1849. En el mateix discurs empunyaria el concepte d’Estats Units d’Europa, idea ambiciosa que serviria de preludi a la major integració regional entre Estats que s’ha realitzat mai i que constitueix la UE com la coneixem avui. No és cap secret que la institució està en hores baixes, primer pel bloqueig en la integració política del 2005, i segon pel col.lapse econòmic que anihila l’eurozona i és portada aquests mesos.

El no de França i Holanda en els referèndums del 2005 per aprovar la Constitució europea va deixar el procés d’integració política en punt mort, presumptament resolt amb el pegat del tractat de Lisboa aprovat dos anys més tard. Se’n va derivar un ordre liderat per engendres tecnòcrates com Van Rompuy i la baronessa Cathy Ashton, al capdavant del Consell Europeu. Durao Barroso és la cara amable de l’altre artefacte - la Comissió Europea - jugant amb el seus dots poliglotes i empàtics, no deixa de ser un equilibrista entres els interessos dels diferents Estats i bàsicament dels que tallen el bacallà. Malgrat tot, saber que la contrapartida europea a Obama i Hu Jintao és Van Rompuy dona pistes sobre el pes d’Europa en el tauler d’escacs internacional.
El sistema de presa de decisions europeu, intergovernamental i amb diferents nivells solapats demostra la seva ineptitud en situacions de crisi com l’actual, en la que l’eix Paris-Berlin ha de donar el cop de puny damunt la taula i imposar la doctrina. És més, la presidència del Consell de la Unió, rotatòria entre els membres, queda retratada per la seva inutilitat. Qui recorda aquests mesos que Polònia presideix el Consell? Malgrat ser l’únic país de l’eurozona que no ha patit la recessió, el fet de no haver admès encara l’euro els deixa fora de joc. La crisi doncs, no és únicament un problema de la Unió Monetària, sinó una fallida del sistema europeu en la seva globalitat. Mentre no hi hagi una governance comuna simplificada seguirem en aquest caos burocràtic i organitzatiu, repulsant simpatitzants i atraient detractors euroescèptics com l’ensurt que es va endur ahir David Cameron amb la rebel.lió de 81 Tories que es van mostrar a favor d’una consulta popular respecte a la idoneïtat de pertànyer a la Unió.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

L’oasi helvètic




Aquest 23 d’octubre s’escolliran els 200 diputats del Consell Nacional i els 46 senadors del Consell d’Estats Suís, sobre el rerefons d’una crisi europea que ha passat de puntetes damunt el país helvètic i l’ascens continu de l’extrema dreta.

La mal anomenada UDC (Unió Democràtica de Centre) - extrema dreta populista - va passar del 15% dels vots al 1995 al 29% al 2007 - convertint-se en primera força del país. Segurament recordeu la famosa campanya que van popularitzar al 2007 amb l’expulsió d’un be negre. Si en aquell moment l’enemic declarat era la “immigració criminal”, la campanya d’aquest 2011 ha anat un pas més enllà i s’ha centrat en l’immigrant europeu, apel•lant a“Atureu la immigració massiva”. I no és que la campanya passi precisament desapercebuda, si hom s’aventura a visitar Suïssa aquests dies s’adonarà ràpidament que tots els carrers estan coberts dels cartells anti-immigració que encapçalen aquest article. Així doncs, no sobta saber que entre maig i agost la UDC es va gastar 3.4 milions de francs suïssos en la campanya, comparat amb els 3.6 milions que suma la campanya de tots els altres partits junts. El temor de no tornar a ser el centre d’atenció també va portar la UDC a propiciar una iniciativa popular (més de 100 000 firmes) per introduir quotes d’entrada als treballadors europeus, renegant de l’adhesió als acords de Shengen del 2005.

Podria semblar simplificador de la realitat concloure que el discurs monotemàtic de l’UDC – plegat d’aversió a la immigració i a Europa – és representatiu de la manera de pensar suïssa, però el cert és que el discurs ha engolit altres partits com El Partit Liberal que s’ha radicalitzat amb cartells menys visuals però amb el mateix missatge. Així com el Partit Socialista, que tot i mantenir les distàncies, ja no realitza els mateixos atacs que el 2007 contra la UDC i basa part del discurs en la protecció dels treballadors suïssos.

La societat helvètica és econòmicament capdavantera però profundament tradicionalista. Mai el país s’havia tancat tant el ell mateix, coincidint paradoxalment amb les majors pressions exteriors de la seva historia, com podria ser a través de l’aixecament parcial del secret bancari, sota demanda de les autoritats. També pot sobtar el replegament si tenim en compte que el 60% de les seves exportacions es destina a Europa.

Des del 2009, Suïssa encapçala la classificació del fòrum econòmic mundial de Davos; és l’economia més competitiva i innovadora del món. Entre les seves claus s’hi troben un sector químic, farmacèutic i agroalimentari de primer nivell, així com despuntar en rellotgeria, telecomunicacions, biotecnologies i tecnologies netes. Finalment, el sistema bancari i els règims fiscals molt atractius per les multinacionals i els milionaris també hi tenen un pes destacat. El model econòmic i la democràcia participativa suïssa són sinònims d’excel•lència, però la pretesa superioritat moral de l’ésser suís recelós de confondre's amb la vulgar Europa, és menys modèlica.

Com van reconèixer Angela Merkel, David Cameron i Nicolas Sarkozy; el model multicultural europeu ha estat un fracàs. Ara bé, prendre l’ultraconservadorisme i tradicional patriarcat de la confederació suïssa com a referent també plantejaria seriosos dubtes. A títol d’exemple, pot semblar inversemblant que a Suïssa no s’autoritzés el dret de vot a les dones fins al 1971, gairebé 40 anys més tard que aquest mateix dret es reconegués en un país que encara avui denota llacunes democràtiques com és Turquia.

dijous, 13 d’octubre de 2011

Pacte per més despesa?

És en temps de turbulències econòmiques quan es pot destriar amb més facilitat els polítics mediocres dels menys dolents. Privada de bonança econòmica, l'avaluació de la gestió dels governs disposa de menys bonus points.

Així com la gestió econòmica dels gabinets Aznar ha tendit a ser sobrevalorada per trobar-se emmarcada pel context pròsper de l'època, des del 2008 també s’ha tendit a sobrevalorar la culpa d'alguns governs pel que fa el seu paper real en el desastre econòmic. Ara fa gairebé 4 anys avançava que la millor estratègia de cara a les eleccions espanyoles era perdre, el motiu era que per més impecable que fos la gestió del candidat electe, aquesta política es veuria engolida per la crisi econòmica. Fent balanç veiem que no només el context econòmic sinó també la pèssima gestió socialista li brindaran la majoria absoluta a l'oposició. Mentre la conjuntura anés bé, fins i tot una gestió pública llastimosa hauria aparentat cert grau de decència.

Submergint-nos en política-ficció uns instants; imagineu-vos el Tripartit 1.0 (2003-2006) en un context de crisi, la catàstrofe nacional hagués resultat ser de dimensions bíbliques. En una altra direcció trobem el cas d'Alemanya; amb la supervivència de la Cancellera Merkel comandant el timó alemany des del 2005 i l’europeu des de l’inici de la crisi per tal de minimitzar l’abast de la tragèdia tot registrant les millors dades de creixement de l’eurozona. Desgastant-se això sí en cada contesa electoral, vegis per exemple el darrer episodi al land de Mecklenburg Pomerània Occidental el setembre passat. A l’altra banda del Rhin, en el cas de França la tendència no ha sigut la mateixa. S’hi va crear fins i tot un ministeri contra la crisi al 2008, independent del d'Economia. El Ministère de la Relance però, va viure sense pena ni gloria, i va acabar desapareixent durant la remodelació governamental del 2010, deixant això sí, unes injeccions en inversió publica de 26 mil milions d’euros. El cert és que la sensació d’eufòria i entusiasme que precedí l’elecció de Nicolas Sarkozy el 2007 ha donat pas a un estat d’ànim depressiu per un país que no acaba d’aixecar el cap, donant ales a candidats i partits antisistema amb temptacions proteccionistes, com és el cas d’Arnaud Montebourg, convertit en jutge de la segona volta de les primàries socialistes.

En tot cas i a nivell global, el que sí que es podrà comprovar amb objectivitat seran els mitjans que hauran emprat els governs per fer front al cataclisme econòmic. Tant a França com en els principals països industrialitzat la resurrecció populista de l’ideari keynesià ha comportat conseqüències devastadores en forma de dèficits inasumibles, sota l’etiqueta dePlan para el Estímulo aquí o de Putting America to Work a l’altra banda de l’Atlàntic. El denominador comú ha estat el malbaratament del diner del contribuent, que s’ha esfumat generant ocupació conjuntural i artificial, tot assentant les bases de la crisi de deute sobirà que pateix especialment Europa.

De cara al futur; el gran projecte del govern català per aquesta legislatura és el pacte fiscal, que ja s’intueix que acabarà desfigurat. Els arguments a favor solen ser les nombroses inversions i despesa publica que permetria recaptar el 100% dels impostos, tot evitant l’escandalós robatori que exerceix Espanya, però poques vegades es menciona que en lloc d’augmentar la despesa es podria rebaixar la pressió fiscal a Catalunya. El cert és que destinar més diners a un sector no sempre és sinònim d’incrementar-ne la qualitat i l’eficiència, al contrari, pot arribar a alimentar un cos funcionarial amb privilegis respecte als demés o brindar una bombolla d’oxigen a una industria condemnada a l’extinció. Augmentant el poder adquisitiu de les famílies i de les empreses revitalitzaria el cicle econòmic i, conseqüentment, oferiria la possibilitat d’augmentar la recaptació pública.

dimecres, 28 de setembre de 2011

Gat per llebre

Article publicat a 13alacarta.cat



Aquests dos darrers dies la portada dels diaris ha clamat unànimement el gran pas endavant que suposa l’acord de la Generalitat amb els representants de les majors americanes i els exhibidors catalans.

La Vanguardia es permetia atorgar-li un semàfor verd al conseller Mascarell i a Luis Hernandez (president de Fedicine) per l’acord de dimensions històriques prometent que, per fi, el consumidor catalanoparlant no se sentiria (tant) discriminat a la hora d’anar al cinema. Es meravellen de passar de 5 pel•lícules el 2010 a 25 el 2012.

La realitat no és aquesta i han venut gat per llebre. Ho intuïa però no era conscient de l’abast de l’engany. Només cal donar una ullada a l’inventari de films doblats pel cinema quedesglossa la mateixa Generalitat a la seva pròpia web . Hi figuren el nom i la data d’estrena; així a partir d’una simple suma dels films doblats cada any se’n deriva el gràfic que encapçala aquest article. Una evolució que cap mitjà s’ha pres la molèstia de remarcar i on hom pot observar que l’acord històric es queda molt curt respecte a anys anteriors, representant gairebé la meitat de films que s’havien arribat a doblar durant els anys 2006-2008.

Basar-se en dades de l’any immediatament anterior – com han realitzat tots els mitjans - evita observar la tendència estructural. Curiosament, quan aquests dies s’han ressaltat les dades històriques del turisme a Catalunya superant tots els records, la comparativa s’ha efectuat respecte als cinc anys anteriors. Perquè doncs en el cas de cinema doblat, que ha ocupat la primera plana dels informatius, no s’ha ampliat en el temps aquest gràfic? Potser per evitar deixar en evidencia l’acord vergonyós de la Conselleria de Cultura.

Deixant de banda la quantitat, deplorable, de títols. Un segon aspecte és el tipus de pel•lícules que s’estrenen en la nostra llengua. Sobte remarcar que pràcticament tots són de caire infantil. L’explicació ja us l’avanço, es deu al fet que aquests títols, quan es doblen al català, compten amb audiències similars a les del castellà. Un fet que no es produeix sempre amb estrenes per tots els públics. El motiu és que a falta de massa crítica acostumada al cinema en català, el darrer recurs és doblar films infantils donat que el seu públic, més familiar, serà indiferent pel que fa la llengua en la que es projecta. El problema és que aquesta mateixa política fa deu anys que es practica, i com entendreu, els nens, habitualment acostumen a créixer i a fer-se grans. Doblar solament films infantils rebaixa l’estatus de la llengua i és ineficient donat que amb el pas del temps, el treball realitzat per que una persona s’acostumi al cinema en català de ben jove es desaprofita per la inexistència de títols doblats adients a la seva edat a mesura que es fa gran.

Només les quotes poden assegurar que s’abandoni la situació de discriminació envers el consumidor catalanoparlant i es creí una massa crítica acostumada al cinema doblat a la nostra llengua. Al contrari, seguir amb acords per doblar un percentatge residual, com s’ha fet tots aquests anys, deixa el català al cinema en una posició marginal i estancada per un públic infantil que, al fer-se gran, no trobarà cap títol en català que l’interessi.