No és poc freqüent associar l’estatus d’una llengua amb la seva utilitat, no obstant no ha estat sempre aquest el cas. A la França pre-revolucionaria del segle XVIII el mapa lingüístic era molt ampli, fins al punt que el francès tenia un ús limitat a les altes esferes de la societat formades pel clergat, la noblesa i la reialesa.

Era la llengua del poder. No obstant, la immensa majoria de la població, coneguda com a Tiers-Etat, era analfabeta, pobre, i desconeixia el francès. Es comunicava entre d’altres, en bretó, provençal i català. No cal dir quin idioma, el francès o la llengua regional, era més útil a la hora de voler-se expressar amb el 98% de la població. 

La Revolució va conduir però, a la homogeneïtzació lingüística de tot França. No tant per les conseqüències pràctiques de tenir una única llengua que advocaven els revolucionaris, sinó perquè l’estatus del francès - associat amb autoritat i poder - havia de ser també exclusiu de la República i vertebrador de la nació francesa. Una de les vessants del règim del terror de Robespierre, immediatament posterior a la Revolució, seria una llei lingüística que prohibiria l’ús de qualsevol llengua que no fos la francesa. Aquella tendència marcaria l’inici de la seva particular construcció nacional. El procés va ser continu durant decennis, i els francesos ja començarien a denominar pejorativament les seves llengües regionals com a patuesos. El genocidi cultural per assolir l’Estat-Nació francès, amb el que Espanya ha pretès històricament emmirallar-se sense èxit, és prou conegut.

Des del restabliment de la Generalitat el 1977, les institucions catalanes han tingut el català com a llengua pròpia, dignificant-la i retornant-li la categoria de “llengua de poder”, que esdevindria també “llengua de l’autoritat” amb el desplegament dels Mossos d’Esquadra a partir de 1983. El català ja no era només una eina cultural i folklòrica, sinó també legislativa i coercitiva entre d’altres.

Aquests dies hem estat testimonis de la desgraciada maniobra dels sindicats dels mossos d’esquadra, abandonant l’ús del català com a mesura de protesta. Aquesta actuació però, no ha anat en contra del govern català, sinó en contra de la pròpia llengua del país. En el joc de suma zero que representa l’espai lingüístic, l’actuació significava una picada d’ullet als partidaris més efervescents del bilingüisme que, en definitiva, són els únics monolingües de la historia. 

L'evolució de les idees

Amb el seu afany de despertar el poble, Victor Hugo escrivia «Arribat el moment, res no pot aturar una idea», i la història ha acabat situant aquest fill de la Revolució Francesa com a font de conscienciació del país hexagonal. En la realitat més propera, no deixa de cridar l’atenció que el sobiranisme sociològic, cada cop més majoritari, no trobi ressò al Parlament de Catalunya.

A nivell cultural, si la Renaixença del segle XIX va suposar el redreçament cultural del país emfatitzat en la recuperació de la llengua, la Nova Renaixença del segle XXI hauria de sobrepassar la normalització cultural –en part ja assolida– per a encaminar la societat cap al dret a decidir com a procés natural. Eines com la televisió nacional, que han col·laborat indubtablement en la direcció de la normalització des de 1983, avui posada en qüestió, haurien de redefinir el seus objectius reforçant la idea de país, la cultura i la cura de la llengua, que ve a ser la senya d’identitat inherent a Catalunya.

A nivell polític, l’estratègia del catalanisme modern s’ha caracteritzat pel pragmatisme i l’ambigüitat en els objectius a llarg termini, que han contribuït a la necessària centralitat política. Avui, però, té el timó amb rumb a la transició nacional un concepte també ambigu però amb una primera fita clara: el concert econòmic. Aquesta idea disposa d’un ampli consens, i prova d’això és que, en cas de referèndum, el gran dubte no seria el resultat sinó la participació. En temps de turbulències econòmiques com les actuals, fóra necessari que el discurs polític oficial contraposés amb més freqüència la conjuntura i austeritat fiscals a l’escenari del concert econòmic per a acabar de reforçar-ne la tesi i la participació en una possible consulta popular. 

Una estratègia recurrent del discurs sobiranista ha estat oferir argumentari per als ja convençuts sense eixamplar prou la taca d’oli. El cert, però, és que la conscienciació nacional en democràcia ha consistit a cremar etapes, des de la primera Llei orgànica de finançament autonòmic (LOFCA) fins a l’Estatut trinxat, que ha conduït a aglutinar els indecisos i federalistes en un mateix bàndol que prioritzi els interessos de Catalunya, com va demostrar el 10-J. Un nou fracàs, doncs, no ens pot agafar desprevinguts, i cal tenir un full de ruta al calaix que requereixi necessàriament un replantejament més ambiciós de les relacions amb Espanya. 

La fallida d’una empresa significa també el fracàs d’una organització empresarial. Reprenent el símil, quan Espanya es dissolgui, simplement significarà la fallida d’una organització territorial i el naixement de noves estructures d’estat. Un cop rebutjat el concert i amb l’objectiu d’evitar una mera descentralització de percentatges impositius addicionals, la transició nacional consistirà a liderar i gestionar amb un discurs coratjós i desacomplexat l’emancipació de Catalunya com a recorregut natural d’una idea que fa temps que germina.

Gestor i Líder?

En el discurs celebrant la victòria convergent, Josep Antoni Duran i Lleida lloava el sentit de responsabilitat i l’alt grau de maduresa del poble català, que donava suport al govern de les impopulars mesures d’austeritat.

No entraré a discutir-les, l’estat en el que els convergents es varen trobar les arques i el dèficit públics admetia dos camins; retallar despesa i augmentar impostos per assegurar-se que l’equació quadrés. Malgrat aplicar-ho per entregues, el darrer volum - el de l’augment de la pressió fiscal - va esdevenir públic ahir de la mà del president de la Generalitat. Si fóssim malpensats comentaríem que Artur Mas no hauria sortit personalment a la palestra, cedint la declaració a un segona fila, si la propera cita electoral fos d’aquí dos dies. Malgrat això, insisteixo que l’objectiu aquí no és fustigar l’austeritat pressupostaria i les reformes fiscals, necessàries si no volem que el país entri en els tenebrosos camins de la intervenció econòmica. 

El curiós de l’apel.lació a la maduresa és que sempre que se li pregunta al líder de CiU sobre la futura emancipació nacional, aquest es refugia paradoxalment darrere l’argument de la manca de maduresa per part dels catalans per ésser consultats directament i sense subterfugis sobre el tema. És a dir, el poble és suficientment madur i responsable per acceptar el desmantellament parcial de l’inviable Estat del Benestar dins del Regne d’Espanya, però encara és púber per afrontar la naturalesa i jurisdicció d’un nou Estat.

Seria forassenyat declarar que l’estratègia de CiU és errònia electoralment, com ha quedat plasmat aquests darrers 30 anys, i de fet és reconfortant observar com el centre-dreta catalanista va exercir de mur de contenció davant l’envestida popular de diumenge. Sens dubte, la majoria de sobiranistes vàrem experimentar un sentiment d’orgull al veure que el marcador convergent no baixava dels 16 diputats fins al final de l’escrutini, i encara més davant l’esfondrament del PSC. Uns 16 diputats per cert, que tindran un valor més simbòlic que no pas resultats tangibles. Però l’independentisme sociològic, fatigat de transvestisme nacional, n’espera més d’un president nacionalista, que de moment ha exercit més de gestor de la crisi que no pas de líder polític. Potser convé recordar que ambdós conceptes no són excloents, i la mort premeditada del concert econòmic implica la necessitat urgent d’un pla B per no acabar en un fiasco tipus Pla Ibarretxe, que en el cas del concert es traduiria per una vulgar descentralització fiscal de percentatges impositius addicionals d’aquí dos anys, com tot indica que podria passar en el millor dels escenaris possibles. 

La doble vara

Recordo un documental de la 2 de fa molts anys sobre la Historia d’Espanya en el que el primer capítol tractava del... Big Bang. Malgrat constituir un cas extrem, no deixa de ser una pista més sobre el guió forçat que molts països volen donar a la seva historia, alimentant-ne l’imaginari col•lectiu. És més; la caverna espanyola i els unionistes sempre han tendit a burlar-se de la posada en escena de la historiografia catalana, una característica malgrat tot, omnipresent en tots els països, inclús com mencionava, Espanya. La idea en si no és del tot menyspreable i permet a l’individu sentir-se part d’un col•lectiu i estimulat per implicar-s’hi. El cert és que no hi ha nació que no hagi maquillat la historia oficial de grans gestes o detalls inversemblants. A títol d’exemple pot sorprendre que la bandera nord-americana no es considerés un tema d’importància per part dels Founding Fathers dels Estats-Units, i que aquesta no es dissenyés fins molts anys després de la Declaració d’Independència, per motius més pràctics que no pas patriòtics. El tema era considerat de tal irrellevància que al 1794, quan algú va introduir una moció al Congrés per tal d’afegir dues estrelles a la bandera per celebrar l’entrada de Vermont i Kentucky a la Unió, molts dels membres de la Cambra van considerar el tema massa trivial com per prestar-hi atenció.

En canvi, el que sí que admet majors crítiques és l’ús de graduacions diferents a la hora de mesurar el passat, segons es quedi bé o malament a la foto. No és inusual que un espanyol pugui arribar a sentir orgull per poetes de la talla de Lope de Vega o Vicente Aleixandre, i alhora defugi qualsevol al•lusió sobre les etapes negres de la historia espanyola. No parlo aquí d’assumir la responsabilitat dels crims comesos per generacions anteriors, sinó que la mateixa autoritat moral que permet atorgar-se com a propis els grans homes d’una nació no hauria de fer la vista grossa sobre les etapes més fosques. Emprar graduacions diferents no és, de fet, una especificitat espanyola i se’n troben mostres arreu. Per exemple a França, orgullosos de la Revolució Francesa i de la Declaració dels Drets de l’Home, es passa de puntetes sobre la seva responsabilitat en el regim de Vichy i l’impacte negatiu del colonialisme. És més, França aprovà una llei al 2005 sobre la “presencia positiva de França a ultramar”, amb un article polèmic, el 4, que obligava el professorat i al manuals a donar aquesta visió benevolent envers el colonialisme. L’article es va acabar retirant.

Paulo Antonio Paranagua escrivia fa uns dies a Le Monde que les transicions post-dicaturials a Sud-America es van basar durant molts anys en el model espanyol, que titlla com a  “temptació de l’oblit” després de la mort de Franco. Però que aquesta tendència s’ha estat invertint de forma generalitzada. El passat dijous 27 d’octubre els Congressos de Brasil i de l’Uruguai van respondre positivament a la Cort Interamericana dels Drets Humans, que havia condemnat les seves lleis d’amnistia qualificant-les d’obstacle per la justícia. A Brasilia la practica totalitat del Congrés va votar a favor de crear una Comissió de la Veritat, encarregada d’esbrinar les violacions dels drets humans sota el regim militar (1964-1985), que havia costat 400 morts i desapareguts. A Montevideo, s’hi va votar la “imprescribilitat” dels crims contra la humanitat comesos per la dictadura (1973-1985), responsable de 231 desapareguts. La nova llei obrirà la porta a 88 judicis. També és d’actualitat el judici realitzat fa pocs dies a Buenos Aires contra quinze torturadors de l’Escola de la Mecànica de la Marina, principal centre de detenció de la dictadura argentina (1976-1983). De la mateixa forma, la justícia xilena va condemnar 300 agents de la dictadura de Pinochet (1973-1990), responsable de 3 200 morts o desapareguts.

Tard o d’hora, una societat democràtica ha de respondre a les exigències de veritat, justícia i reparació. Quan els polítics espanyols eludeixen el tema amb l’excusa que no volen mirar el passat se’ls hi hauria de proposar, per exemple, que facin donació de totes les obres del Prado i el Reina Sofia a la National Gallery de Londres. La doble vara a la hora de graduar la historia no és sinònim de societat democràticament madura, sinó de país que no ha sabut superar els traumes del passat. 

Estats Units d'Europa

“Un dia vindrà en el que ja no hi haurà altre camp de batalla que els mercats obrint-se al comerç i els esperits obrint-se a les idees." "Un dia vindrà en el que les bombes seran substituïdes per vots, pel sufragi universal dels pobles, pel venerable arbitratge d’un gran senat sobirà que serà per Europa allò que el Parlament és per Anglaterra, allò que l’Assemblea Legislativa és per França”. Aquests pronunciaments no els va fer Jean Monnet, ni Robert Shuman, ni cap dels Founding Fathers de la Unió Europea, sinó Victor Hugo en el Congrés Internacional de la Pau de Paris, l’any 1849. En el mateix discurs empunyaria el concepte d’Estats Units d’Europa, idea ambiciosa que serviria de preludi a la major integració regional entre Estats que s’ha realitzat mai i que constitueix la UE com la coneixem avui. No és cap secret que la institució està en hores baixes, primer pel bloqueig en la integració política del 2005, i segon pel col.lapse econòmic que anihila l’eurozona i és portada aquests mesos.

El no de França i Holanda en els referèndums del 2005 per aprovar la Constitució europea va deixar el procés d’integració política en punt mort, presumptament resolt amb el pegat del tractat de Lisboa aprovat dos anys més tard. Se’n va derivar un ordre liderat per engendres tecnòcrates com Van Rompuy i la baronessa Cathy Ashton, al capdavant del Consell Europeu. Durao Barroso és la cara amable de l’altre artefacte - la Comissió Europea - jugant amb el seus dots poliglotes i empàtics, no deixa de ser un equilibrista entres els interessos dels diferents Estats i bàsicament dels que tallen el bacallà. Malgrat tot, saber que la contrapartida europea a Obama i Hu Jintao és Van Rompuy dona pistes sobre el pes d’Europa en el tauler d’escacs internacional.

El sistema de presa de decisions europeu, intergovernamental i amb diferents nivells solapats demostra la seva ineptitud en situacions de crisi com l’actual, en la que l’eix Paris-Berlin ha de donar el cop de puny damunt la taula i imposar la doctrina. És més, la presidència del Consell de la Unió, rotatòria entre els membres, queda retratada per la seva inutilitat. Qui recorda aquests mesos que Polònia presideix el Consell? Malgrat ser l’únic país de l’eurozona que no ha patit la recessió, el fet de no haver admès encara l’euro els deixa fora de joc. La crisi doncs, no és únicament un problema de la Unió Monetària, sinó una fallida del sistema europeu en la seva globalitat. Mentre no hi hagi una governance comuna simplificada seguirem en aquest caos burocràtic i organitzatiu, repulsant simpatitzants i atraient detractors euroescèptics com l’ensurt que es va endur ahir David Cameron amb la rebel.lió de 81 Tories que es van mostrar a favor d’una consulta popular respecte a la idoneïtat de pertànyer a la Unió.

L’oasi helvètic

Aquest 23 d’octubre s’escolliran els 200 diputats del Consell Nacional i els 46 senadors del Consell d’Estats Suís, sobre el rerefons d’una crisi europea que ha passat de puntetes damunt el país helvètic i l’ascens continu de l’extrema dreta.

La mal anomenada UDC (Unió Democràtica de Centre) - extrema dreta populista - va passar del 15% dels vots al 1995 al 29% al 2007 - convertint-se en primera força del país. Segurament recordeu la famosa campanya que van popularitzar al 2007 amb l’expulsió d’un be negre. Si en aquell moment l’enemic declarat era la “immigració criminal”, la campanya d’aquest 2011 ha anat un pas més enllà i s’ha centrat en l’immigrant europeu, apel•lant a“Atureu la immigració massiva”. I no és que la campanya passi precisament desapercebuda, si hom s’aventura a visitar Suïssa aquests dies s’adonarà ràpidament que tots els carrers estan coberts dels cartells anti-immigració que encapçalen aquest article. Així doncs, no sobta saber que entre maig i agost la UDC es va gastar 3.4 milions de francs suïssos en la campanya, comparat amb els 3.6 milions que suma la campanya de tots els altres partits junts. El temor de no tornar a ser el centre d’atenció també va portar la UDC a propiciar una iniciativa popular (més de 100 000 firmes) per introduir quotes d’entrada als treballadors europeus, renegant de l’adhesió als acords de Shengen del 2005.

Podria semblar simplificador de la realitat concloure que el discurs monotemàtic de l’UDC – plegat d’aversió a la immigració i a Europa – és representatiu de la manera de pensar suïssa, però el cert és que el discurs ha engolit altres partits com El Partit Liberal que s’ha radicalitzat amb cartells menys visuals però amb el mateix missatge. Així com el Partit Socialista, que tot i mantenir les distàncies, ja no realitza els mateixos atacs que el 2007 contra la UDC i basa part del discurs en la protecció dels treballadors suïssos.

La societat helvètica és econòmicament capdavantera però profundament tradicionalista. Mai el país s’havia tancat tant el ell mateix, coincidint paradoxalment amb les majors pressions exteriors de la seva historia, com podria ser a través de l’aixecament parcial del secret bancari, sota demanda de les autoritats. També pot sobtar el replegament si tenim en compte que el 60% de les seves exportacions es destina a Europa.

Des del 2009, Suïssa encapçala la classificació del fòrum econòmic mundial de Davos; és l’economia més competitiva i innovadora del món. Entre les seves claus s’hi troben un sector químic, farmacèutic i agroalimentari de primer nivell, així com despuntar en rellotgeria, telecomunicacions, biotecnologies i tecnologies netes. Finalment, el sistema bancari i els règims fiscals molt atractius per les multinacionals i els milionaris també hi tenen un pes destacat. El model econòmic i la democràcia participativa suïssa són sinònims d’excel•lència, però la pretesa superioritat moral de l’ésser suís recelós de confondre's amb la vulgar Europa, és menys modèlica.

Com van reconèixer Angela Merkel, David Cameron i Nicolas Sarkozy; el model multicultural europeu ha estat un fracàs. Ara bé, prendre l’ultraconservadorisme i tradicional patriarcat de la confederació suïssa com a referent també plantejaria seriosos dubtes. A títol d’exemple, pot semblar inversemblant que a Suïssa no s’autoritzés el dret de vot a les dones fins al 1971, gairebé 40 anys més tard que aquest mateix dret es reconegués en un país que encara avui denota llacunes democràtiques com és Turquia.

Pacte per més despesa?

És en temps de turbulències econòmiques quan es pot destriar amb més facilitat els polítics mediocres dels menys dolents. Privada de bonança econòmica, l'avaluació de la gestió dels governs disposa de menys bonus points.

Així com la gestió econòmica dels gabinets Aznar ha tendit a ser sobrevalorada per trobar-se emmarcada pel context pròsper de l'època, des del 2008 també s’ha tendit a sobrevalorar la culpa d'alguns governs pel que fa el seu paper real en el desastre econòmic. Ara fa gairebé 4 anys avançava que la millor estratègia de cara a les eleccions espanyoles era perdre, el motiu era que per més impecable que fos la gestió del candidat electe, aquesta política es veuria engolida per la crisi econòmica. Fent balanç veiem que no només el context econòmic sinó també la pèssima gestió socialista li brindaran la majoria absoluta a l'oposició. Mentre la conjuntura anés bé, fins i tot una gestió pública llastimosa hauria aparentat cert grau de decència.

Submergint-nos en política-ficció uns instants; imagineu-vos el Tripartit 1.0 (2003-2006) en un context de crisi, la catàstrofe nacional hagués resultat ser de dimensions bíbliques. En una altra direcció trobem el cas d'Alemanya; amb la supervivència de la Cancellera Merkel comandant el timó alemany des del 2005 i l’europeu des de l’inici de la crisi per tal de minimitzar l’abast de la tragèdia tot registrant les millors dades de creixement de l’eurozona. Desgastant-se això sí en cada contesa electoral, vegis per exemple el darrer episodi al land de Mecklenburg Pomerània Occidental el setembre passat. A l’altra banda del Rhin, en el cas de França la tendència no ha sigut la mateixa. S’hi va crear fins i tot un ministeri contra la crisi al 2008, independent del d'Economia. El Ministère de la Relance però, va viure sense pena ni gloria, i va acabar desapareixent durant la remodelació governamental del 2010, deixant això sí, unes injeccions en inversió publica de 26 mil milions d’euros. El cert és que la sensació d’eufòria i entusiasme que precedí l’elecció de Nicolas Sarkozy el 2007 ha donat pas a un estat d’ànim depressiu per un país que no acaba d’aixecar el cap, donant ales a candidats i partits antisistema amb temptacions proteccionistes, com és el cas d’Arnaud Montebourg, convertit en jutge de la segona volta de les primàries socialistes.

En tot cas i a nivell global, el que sí que es podrà comprovar amb objectivitat seran els mitjans que hauran emprat els governs per fer front al cataclisme econòmic. Tant a França com en els principals països industrialitzat la resurrecció populista de l’ideari keynesià ha comportat conseqüències devastadores en forma de dèficits inasumibles, sota l’etiqueta dePlan para el Estímulo aquí o de Putting America to Work a l’altra banda de l’Atlàntic. El denominador comú ha estat el malbaratament del diner del contribuent, que s’ha esfumat generant ocupació conjuntural i artificial, tot assentant les bases de la crisi de deute sobirà que pateix especialment Europa.

De cara al futur; el gran projecte del govern català per aquesta legislatura és el pacte fiscal, que ja s’intueix que acabarà desfigurat. Els arguments a favor solen ser les nombroses inversions i despesa publica que permetria recaptar el 100% dels impostos, tot evitant l’escandalós robatori que exerceix Espanya, però poques vegades es menciona que en lloc d’augmentar la despesa es podria rebaixar la pressió fiscal a Catalunya. El cert és que destinar més diners a un sector no sempre és sinònim d’incrementar-ne la qualitat i l’eficiència, al contrari, pot arribar a alimentar un cos funcionarial amb privilegis respecte als demés o brindar una bombolla d’oxigen a una industria condemnada a l’extinció. Augmentant el poder adquisitiu de les famílies i de les empreses revitalitzaria el cicle econòmic i, conseqüentment, oferiria la possibilitat d’augmentar la recaptació pública.

Gat per llebre

Article publicat a 13alacarta.cat

Aquests dos darrers dies la portada dels diaris ha clamat unànimement el gran pas endavant que suposa l’acord de la Generalitat amb els representants de les majors americanes i els exhibidors catalans.

La Vanguardia es permetia atorgar-li un semàfor verd al conseller Mascarell i a Luis Hernandez (president de Fedicine) per l’acord de dimensions històriques prometent que, per fi, el consumidor catalanoparlant no se sentiria (tant) discriminat a la hora d’anar al cinema. Es meravellen de passar de 5 pel•lícules el 2010 a 25 el 2012.

La realitat no és aquesta i han venut gat per llebre. Ho intuïa però no era conscient de l’abast de l’engany. Només cal donar una ullada a l’inventari de films doblats pel cinema quedesglossa la mateixa Generalitat a la seva pròpia web . Hi figuren el nom i la data d’estrena; així a partir d’una simple suma dels films doblats cada any se’n deriva el gràfic que encapçala aquest article. Una evolució que cap mitjà s’ha pres la molèstia de remarcar i on hom pot observar que l’acord històric es queda molt curt respecte a anys anteriors, representant gairebé la meitat de films que s’havien arribat a doblar durant els anys 2006-2008.

Basar-se en dades de l’any immediatament anterior – com han realitzat tots els mitjans - evita observar la tendència estructural. Curiosament, quan aquests dies s’han ressaltat les dades històriques del turisme a Catalunya superant tots els records, la comparativa s’ha efectuat respecte als cinc anys anteriors. Perquè doncs en el cas de cinema doblat, que ha ocupat la primera plana dels informatius, no s’ha ampliat en el temps aquest gràfic? Potser per evitar deixar en evidencia l’acord vergonyós de la Conselleria de Cultura.

Deixant de banda la quantitat, deplorable, de títols. Un segon aspecte és el tipus de pel•lícules que s’estrenen en la nostra llengua. Sobte remarcar que pràcticament tots són de caire infantil. L’explicació ja us l’avanço, es deu al fet que aquests títols, quan es doblen al català, compten amb audiències similars a les del castellà. Un fet que no es produeix sempre amb estrenes per tots els públics. El motiu és que a falta de massa crítica acostumada al cinema en català, el darrer recurs és doblar films infantils donat que el seu públic, més familiar, serà indiferent pel que fa la llengua en la que es projecta. El problema és que aquesta mateixa política fa deu anys que es practica, i com entendreu, els nens, habitualment acostumen a créixer i a fer-se grans. Doblar solament films infantils rebaixa l’estatus de la llengua i és ineficient donat que amb el pas del temps, el treball realitzat per que una persona s’acostumi al cinema en català de ben jove es desaprofita per la inexistència de títols doblats adients a la seva edat a mesura que es fa gran.

Només les quotes poden assegurar que s’abandoni la situació de discriminació envers el consumidor catalanoparlant i es creí una massa crítica acostumada al cinema doblat a la nostra llengua. Al contrari, seguir amb acords per doblar un percentatge residual, com s’ha fet tots aquests anys, deixa el català al cinema en una posició marginal i estancada per un públic infantil que, al fer-se gran, no trobarà cap títol en català que l’interessi.

Apologia de la dissertació

Article publicat a 13alacarta.cat

Si amb el debat de la immersió ha quedat clara una cosa és que mentre seguim fent cas dels partits espanyolistes ens quedarem estancats en una cruïlla de la historia, sense avenç palpable.

Debats que s’havien superat s’obren i es reobren. Semblem errar en una dimensió desconeguda en la que el demà és l’ahir, i el demà passat l’abans d’ahir. Si una persona es despertés d’un coma de vint anys no tindria necessitat de consultar cap hemeroteca per tal de posar-se al dia.

Des del 2005 que l’agenda política s’ha vist absorbida pel difunt estatut. La darrera víctima col•lateral és la immersió lingüística, que encara s’està planyent de l’estacada mortal soferta. Llegir portades dels anys 1990, moment en el que l’ofensiva de Vidal Quadras contra la immersió s’abatia damunt nostre, podrien ser d’actualitat canviant la data de publicació i els noms dels protagonistes. L’unionisme té clar els seus objectius i va tensant la corda, i aquí els partits catalans s’ho miren sense una resposta suficientment contundent i abstenint-se de descartar futurs acords amb aquests mateixos partits anticatalans. És molt lloable ser fidel a les arrels i reivindicar la memòria històrica però convindria canviar el disc, ja desgastat, del pactisme català. A aquest ritme ens convertirem en un Llenguadoc Rosselló qualsevol.

Però si una altra conclusió se’n pot derivar de tot plegat és que ens perden les formes i els debats nominalistes. Eines es converteixen en objectius per ells mateixos, per exemple un nou estatut o la llengua vehicular de l’ensenyament. A aquestes alçades el debat no hauria de ser ja quina és la llengua vehicular de l’ensenyament sinó la metodologia d’aprenentatge, els plans d’estudi i els continguts de les matèries per capgirar les dades tercermundistes del nostre sistema educatiu. Que la llengua vehicular sigui el català o el castellà hi té poc a veure.

En aquest sentit i des de la meva modesta columna introduiria amb més força una pe¬ça que considero del tot fonamental en l’ensenyament secundari; la dissertació. Actualment l’element de mesura per considerar els alumnes catalans aptes o no aptes és la seva capacitat de memorització, deixant un paper residual per desenvolupar el seu esperit crític. El resultat és que el coneixement adquirit durant la secundaria acaba sent autodestructiu, passades unes setmanes de cada examen s’evapora dels cervells dels joves catalans. La dissertació en canvi, obra portes més fructíferes per una societat crítica i exigent. És per exemple, una eina molt ancorada en el sistema educatiu francès, que hi aposta en gairebé totes les assignatures a partir dels 15 anys i permet que el coneixement adquirit a classe sigui absorbit i transformat per l’estudiant. A Anglaterra i als Estats Units, els essays tenen un paper semblant. S’aprèn a modular el raonament i organitzar el pensament. El coneixement après a classe no hauria de ser l’objectiu en ell mateix sinó una eina per que l’estudiant fes un pas més enllà desenvolupant el seu esperit crític posant en dubte els continguts docents amb arguments damunt la taula. D’altra banda, l’establiment generalitzat de la dissertació en les metodologies de secundaria permetria amb major facilitat detectar l’estudiant brillant d’aquell que es limita a aprendre i memoritzar el temari de classe.

En una societat del coneixement i de les noves tecnologies, no estimular l’esperit crític i obligar a l’aprenentatge i repetició de conceptes significa atrofiar l’esperit creatiu i emprenedor de les noves generacions.

Opció per defecte

Article publicat a 13alacarta.cat

Imagina't dos països; A i B, amb taxes de donació d'òrgans del 12% per A i del 99,9% per B. A primera vista, la lògica convida a imaginar-se dos estats diametralment oposats, amb un nivell de desenvolupament, institucions i estàndards culturals sense punt de comparació.

Nogensmenys i per més sorprenent que sembli, el país A és Àustria i el país B Alemanya.No trobareu l'explicació en les variables que mencionava - totes molt similars - sinó en el fet que l'opció per defecte de donar òrgans a Àustria és que No i a Alemanya que Sí. Malgrat disposar de llibertat individual per triar l'opció contrària - solament cal fer-ne la petició formal - la immensa majoria de la població accepta l'opció estàndard.Aquesta mateixa lògica és omnipresent a casa nostra. Si als anys 1980 s'hagués plantejat el model educatiu en funció de la realitat sociolingüística, no cal dir que la immersió lingüística ho hauria tingut un pèl magre. Més de trenta anys després però, s'ha consolidat un model que empra el català com a llengua vehicular per defecte i que compta amb el suport dels principals agents del país. I prova d'això la tenim amb la sentència del Constitucional, seguida de la del Suprem i del TSJC, que han tingut com a resposta un clam unànime de rebuig per part de la societat catalana. Aquesta s'ha acabat apropiant i considerant seva l'opció estàndard del català.L'estatus de la llengua - ja sigui l'opció per defecte o no - té unes repercussions que van més enllà de l'anècdota. Al ser possibilitats excloents; el fet que es relegui la llengua pròpia del país a segona opció deriva lògicament en que la llegua per defecte sigui l'altra. Com comentava, aquest esquema s'aplica a tots els estaments, des d'un pilar fonamental del país com és l'educació fins a aspectes més superficials com la matricula dels cotxes. No admet molta discussió preguntar-se quantes matricules tindrien el CAT si per defecte sortissin dels concessionaris catalans amb el logo. Segons l'evidència empírica, no es pot concloure que la decisió del ciutadà, consumidor o usuari sigui efectivament una decisió quan l'opció per defecte té una ponderació determinant - fins al 100% en molts casos - en el resultat, per exemple l'oferta de cinema. En la construcció nacional no només s'han de garantir els drets dels consumidors catalanoparlants per tal de poder gaudir de la seva llengua en tots els àmbits, sinó que també seria recomanable capgirar la truita i assegurar-se que l'opció per defecte fos la més pròxima al país, ja sigui en termes lingüístics com identitaris.

Demanar perdó per existir

He investigat la demanda de xocolata que hi havia a Europa l’any 1584. Després de recerques exhaustives he descobert, desconcertat, que la funció de demanda era igual a zero. Un possible motiu podria ser el fet que no es comencés a importar d’Amèrica fins l’any següent. És una explicació plausible que mereix però, més anàlisi i investigació.

Les veus crítiques envers el doblatge en català bramen que no hi ha demanda, i que l’aplicació de la llei del cinema - aprovada al 2010 pel tripartit amb els vots de CiU - suposaria pels distribuïdors passar d’uns ingressos de 130 milions a 70,5 milions i la reducció del nombre d’espectadors de 20 a 10 milions. Boles de vidre a banda, seria interessant saber la forma amb la que poden mesurar una demanda que gairebé no ha pogut demostrar la seva existència donada la ínfima oferta, bàsicament de caire infantil.

Mencionava que la llei va ser aprovada amb els vots de CiU. Bé, convé remarcar que segons darreres notícies, el govern dels millors acaba de retractar-se de l’esperit de la llei i s’anuncia un retorn a la casella inicial. Segur que més d’un s’impacientarà per tornar a veure cinema en català, ara bé, majors de 13 anys abstenir-se donat que es tornarà a la dinàmica del doblatge de cinema infantil, com portem des del anys 1980. Entre les assignatures pendents de la normalització lingüística hi figura l’oci i entreteniment. Fer marxa enrere en un tema tan cabdal com la llei que preveia que el 50% de les pel·lícules estrenades es doblessin al català és propi de país acomplexat amb la seva llengua i de fer respectar les lleis.

L’economista francès Jean Baptiste Say afirmà, a principis del segle XIX, que tota oferta crea la seva pròpia demanda. Limitacions d’aquesta sentencia a banda, el que sí que sembla cert és que fins que el primer vaixell provinent de Veracruz amb carregament de xocolata no va desembarcar a Sevilla i durant el anys immediatament posteriors, la demanda de xocolata a Europa va ésser més aviat escassa. Fins que no tinguem una quota de cinema en català mínimament decent, sempre es podrà intentar maquillar la situació al·legant al seu consum marginal.

Paul Revere i lliçó de la independència americana

Paul Revere fou un patriota americà profundament afalagat pels llibres d’història nord-americans, sobretot pel famós Midnight ride - Cavalcada de mitjanit – durant la qual va alertar les actuals poblacions de Sommerville, Medford i Arlington de l’imminent desembarcament de tropes britàniques que tenien per objectiu de confiscar l’armament de les milícies patriotes així com de capturar Samuel Adams i John Hancock, la nit del 18 d’abril del 1775. A l’escola primària tots els estudiants americans s’aprenen de memòria l’adaptació poètica de la cavalcada, molt arrelada en l’imaginari col·lectiu. De tal forma que la relliscada de Sarah Palin – de gira per Estats-Units en un bus en defensa de la Constitució – explicant la seva versió d’aquella cavalcada hagi sigut motiu de mofa, fins i tot per part de la mateixa FOX.

La faceta de ferrer de Paul Revere també és prou coneguda pel gran públic. Va forjar la famosa massacre de Boston en un gravat que reproduiria en una impremta i es distribuiria per les 13 colònies per donar a conèixer el maltractament de l’ocupant britànic. Els seus treballs donen, així mateix, una idea inequívoca de l’evolució del conflicte amb el Regne Unit. En una primera versió d’un gravat reivindicatiu que encapçalaria els pamflets, s’hi podia apreciar un patriota ostentant un manuscrit amb el títol de MAGNA CHARTA, nom amb el que es coneixia la Constitució britànica. En aquell moment els residents de les 13 colònies no tenien cap afany independentista; volien ser anglesos i aconseguir representació al Parlament britànic (No taxation without representation). Va ser posteriorment el maltractament rebut per part d’Anglaterra que va provocar que, ja a finals del 1775, la inscripció al manuscrit dels pamflets ja no fos Carta Magna, sinó Independència. A Catalunya van ser molts els que volien una reforma de l’encaix del país dins l’Estat espanyol abans que no pas la secessió. El maltractament rebut però, no ha fet sinó accelerar esdeveniments. D’aquí que el crit més corejat durant la milionària manifestació del 10-J no fos Estatut, sinó el següent nivell de sobirania, que aquest proper diumenge portarà un any normalitzat en el debat polític i social.

Primera versió del gravat de Paul Revere (Magna Charta):

Segona versió del gravat de Paul Revere (Independència):

Qui necessita Catalunya?

Les eleccions legislatives canadenques estan previstes pel proper dos de maig. L’actual primer ministre conservador Stephen Harper podria assolir la majoria a Ottawa, un objectiu que fins ara se li havia escapat i que, segons citava un periodista del National Post fa uns dies, per tal d’aconseguir-ho només li caldria ignorar el Quebec.

Si fins fa poc el primer ministre canadenc mirava de mimar l’electorat quebequès - va adoptar per exemple una resolució reconeixent el Quebec com a nació al 2006 i li va atorgar un seient a la Unesco - els vents estratègics semblen córrer ara cap una altra direcció donat el nul redit electoral que aquests gestos han resultat tenir en l’electorat quebequès. Un antic conseller d’en Harper, en John Weissengerger, ja declarava fa set anys que “ja no és ridícul plantejar-se una estratègia electoral recolzant-se únicament sobre Ontàrio i l’oest canadenc, on s’hi troben 201 dels 308 escons del parlament canadenc.”

Al congrés espanyol, 303 dels 350 diputats són escollits fora de les circumscripcions catalanes, i no és cap misteri que el feu popular no es troba precisament en terres catalanes. Al contrari, el PP sempre ha tret redit electoral de l’anticatalanisme, per exemple amb les firmes en contra de l’Estatut, o les falques publicitàries del PP andalús, pixant-se retòricament en el català.

Les xifres són demolidores; si els catalans tinguéssim prohibit votar, el Partit Popular hauria guanyat totes les eleccions generals des del 1996, amb l’excepció de les del 2004, tres dies després dels atemptats d’Atotxa i en les que el PSOE s’hauria endut la victòria, això sí... amb un únic diputat de diferencia respecte als Populars en cas de no votar Catalunya.

Pel que fa el PSOE i la seva filial catalana, el factor català li ha jugat precisament a favor a partir del gir del 2004. Això si, el respecte i compliment dels compromisos ens han deixat a tots enlluernats per la seva absència. Ara que ens trobem en època de primàries anunciades per salvar els mobles del naufragi socialista, sona el nom de la ministra de defensa com a futurible candidata. Tindria algun avantatge per Catalunya que Chacon aconseguís el control del PSOE i que, per més improbable que sembli, la presidència espanyola l’any vinent? La resposta és força intuïtiva i aniria en la mateixa línia que els avantatges que ha representat per Catalunya tenir un català com en Josep Borell de president del Parlament Europeu durant 3 anys o que en Vidal Quadras sigui vicepresident primer del mateix Parlament. Haver nascut a Catalunya i parlar català no és ni condició necessària ni suficient per defensar-ne els interessos. Ans al contrari, els catalans que han aconseguit escalar posicions dins les entranyes dels dos grans partits espanyols han destacat precisament per renegar de qualsevol rastre de catalanisme convertint-se a l’espanyolisme més ranci. Les declaracions del passat 24 de febrer de la Carme Chacon dient que “cada dia sere menos nacionalista catalana” no van sinó, en aquesta mateixa línia del procés de mutació i adaptació per atraure les simpaties de la caverna.

Rosetta Stone

Rosetta Stone és un revolucionari mètode per aprendre llengües, inicialment emprat per la NASA, que es va començar a comercialitzar amb gran èxit a Estats Units fa dos anys i des de llavors, s’ha anat estenent globalment. Personalment, he tingut l’oportunitat de fer-lo servir i el mètode d’immersió que utilitzen és molt bo.

Actualment disposen de 30 llengües, però estudien incorporar-ne més i han posat a disposició el següent portal per que la gent digui quines llengües vol aprendre:

Si teniu un segon, us convidaria a omplir el formulari sol•licitant el català. Els governs, universitats, escoles, etc poden assolir convenis amb Rosetta Stone per aconseguir llicencies del programari. Em consta, per exemple, que la Universitat de Barcelona ha aconseguit llicencies pel Rosetta Stone en anglès. Però la disponibilitat de Rosetta Stone en català seria una eina impressionant de cara, per exemple, els estudiants nouvinguts.

El preu de la democràcia

A partir d’una senzilla taula recollint el cost de la campanya electoral de cada partit i el numero de vots i diputats aconseguits, he calculat el cost del vot i diputat per partit. He inclòs el cost per diputat per veure si hi havia alguna diferencia en el rànquing atès el sistema electoral català d’equilibri territorial (un vot a Barcelona no té la mateixa representativitat que un vot a Lleida). La manca d’informació respecte a Iniciativa i Solidaritat els exclou de l’estudi, per tant si algú aconsegueix aquesta informació que no dubti en passar-me-la per completar-lo.

Destaca que el vot al Partit Popular és el que cotitza més alt (7,36 euros el vot), seguit per Esquerra Republicana (7,20 euros cada vot) i pel PSC (5,04 euros el vot). A l’altre extrem, el vot de Ciutadans i de CiU són els que van resultar menys costosos d’aconseguir: 2,36 euros i 2,66 euros respectivament. En quan al cost per diputat, l’ordre és el mateix, excepte que CiU desbanca Ciutadans, que tenia el cost/vot més baix, en aquest sentit aconseguir un diputat a CiU li ha costat 51 613 euros i a Ciutadans 83 333 euros. Seguint el mateix esquema que el cost del vot, el preu dels diputats populars i republicans són els més elevats (158 333 i 157 500 euros resp.).

Finalment, la campanya de participació que va dur a terme el Tripartit va costar 50 cèntims per vot.