Insultar Espanya

Som el 30 de maig de 1974 i Giscard d’Estain, aleshores president de la República, acaba d’anunciar que no recorrerà al “delicte d’ofensa” si se l’insulta. L’aclariment es devia al fet que un dels seus antecessors, Charles de Gaulle, l’havia emprat vàries vegades. Libération, aleshores dirigit per Jean-Paul Sartre, no desaprofita l’ocasió i l’endemà titula en portada que “Insultar Giscard és legal” per, a continuació, abocar-li fins a setanta-set insults, amb perles com cul de poule, armoire à merde o enfant de Pétain.

Som el 29 de novembre del 2013 i el Ministeri d’Interior espanyol presenta un avantprojecte de llei en el que l’ofensa o ultratge a Espanya i als seus símbols, himnes o institucions es podrà sancionar amb multes de fins a 30.000 euros. La mesura, a banda de la limitació de la llibertat d’expressió que representa, sobretot denota la poca solidesa d’un projecte de país. Quan per perpetuar la imatge del règim vigent és necessari apel·lar a sancions i multes ens trobem en un context que ens recorda el culte a la personalitat i els segells del FRANCO! FRANCO! FRANCO! omnipresents durant la vida quotidiana de la dictadura, o el crim de lesa majestat de l’època medieval, justament encara  vigent a Espanya.  Que insultar no sigui la millor eina argumental no equival a il·legalitzar-ho sota pena de multa o treballs forçats. I més quan la interpretació de les possibles ofenses no pot portar sinó a arbitrarietats en quan al criteri. El cas del judici a Pepe Rubianes per ultratge a Espanya ara fa set anys va ser especialment grotesc.

Si féssim un recompte d’ultratges a nivell internacional, segur que els Estats Units ocuparien la primera plaça, seguits de prop per Israel, donades les múltiples cremades de banderes nord-americanes que se solen produir als països àrabs. Podria semblar natural que un país tant ultratjat a l’exterior s’assegurés de redactar una normativa prou restrictiva. Doncs no, la Cort Suprema dels Estats Units ha sentenciat en vàries ocasions que cremar la bandera americana forma part de la llibertat d’expressió. El Regne d’Espanya no ha optat pel mateix criteri. Sens dubte, un símptoma i una prova més del seu retard històric i poca maduresa democràtica.