Evitar la síndrome Obama i guanyar el cinturó unionista

Barack Obama passarà a la historia com el primer president afroamericà del país, cosa que diu més aviat poc dels seus mandats. L’onada de canvi i esperança en la campanya del 2008 contrasta amb la sensació d’home apagat i gris que ha protagonitzat la passada campanya presidencial. Sort n’ha tingut de comptar amb un pèssim rival – repudiat inclús dins del seu propi camp - que li ha regalat el segon mandat en safata. Ja ho insinuava fa quatre anys i m’hi mantinc, quan les expectatives són tan altes i un sol home pretén plantar cara a tots els fronts imaginables, les probabilitats que una societat acabi engolida per la frustració també són molt elevades. Ha estat el cas d’Obama, autèntic Zapatero de la política, avantatjat  això sí per un millor do de la paraula i una conjuntura econòmica menys desastrosa per salvar els mobles.

Esperem que la situació no es reprodueixi amb Artur Mas. Les expectatives són de tal magnitud ara mateix a Catalunya que guanyar les properes eleccions ja no és suficient si no es compleix el full de ruta amb el que la federació va aconseguir 50 diputats i que passa ineluctablement per la celebració de la consulta. En cas contrari, el catalanisme polític patirà un important revés ideològic ara que havia fet el salt qualitatiu definitiu. Si les aspiracions nacionalistes han anat en crescendo aquests darrers 30 anys, des de l’assoliment de la independència policial (1983) fins a la voluntat expressa de la independència fiscal (2012), que ha acabat culminant en el desig d’independència política, algú s’imagina Artur Mas o el candidat de CiU l’any 2016 liderant un programa electoral autonomista? El pas enrere equivaldria a escapçar d’arrel totes les aspiracions de secessió per un període molt llarg de temps i una col.losal frustració del món catalanista.

A favor de Mas hi trobem la simplificació i tangibilitat del repte. No es tracta d’una revolució social com pregonava Obama l’any 2008 sota ornaments eloqüents i avortada el primer dia d’ocupar el despatx de la casa oval, sinó de la celebració d’un referèndum, objectiu perfectament definit, tangible i temporitzable com ho està demostrant Alex Salmond a Escòcia. Honestament, dubto que el referèndum – sota la forma que sigui - no s’acabi produint i friso pel dia, proper en el temps, en el que Mas i Junqueras compareixin donant a conèixer el pacte de legislatura.

El repte transcendental ara mateix és assegurar-se la victòria a la consulta i el 25N ens ha servit d’avís. Ja se sabia però es va confirmar aquella nit de diumenge: l’àrea metropolitana hi tindrà un pes determinant. El gran dubte existencial de l’independentisme sol ser si es tracta d’un moviment que es va estenent com una taca d’oli o simplement va retroalimentant els ja convençuts. Doncs bé, es va comprovar que el tradicional cinturó roig no s’ha contagiat del moviment i que és un territori gairebé hermètic al sobiranisme. A ciutats com Santa Coloma el catalanisme no va arribar ni a la quarta posició a les eleccions, inclús Ciutadans va atropellar CiU i ERC. Ja sabem que l’Estat i l’espanyolisme seguiran jugant brut, submergint-se sense complexes en la immoralitat. I és aquí on hem de tenir molt present dues consideracions. La primera, que a ciutats limítrofes amb Barcelona i al Baix Llobregat el discurs sobiranista s’ha d’adaptar a un electorat massivament castellanoparlant i consumidor de mitjans espanyols. Si algun dia es publiquessin dades d’audiència televisiva o tiratge de diaris desglossat per comarques i ciutats veuríem el pes marginal de l’espai comunicatiu català en alguns territoris. Ho vaig provar l’altre dia per l’Hospitalet: realment trobar-hi un diari en català o sentir-hi català al carrer o als bars és una odissea. I dos, com ja vaig estar avisant els dies anteriors a les eleccions, sota un discurs presumptament indignat contra els desnonaments i el tracte als estalviadors d'accions preferents, Ciutadans ha estat quallant més del que podia arribar a semblar entre el votant tradicionalment socialista de classe mitja-baixa. Prova d’això és que Ciutadans va doblar el seu percentatge de vot al Baix Llobregat sobrepassant el 10%. Sense voler fer sang amb ningú, crec que aquest paper l’hauria d’haver assumit ERC, que ha comptat amb vot jove però també ha crescut més a costa de CiU que de cap altre partit, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar sobre l'estancament de l'espai electoral que ocupa el nacionalisme.

Hi hem d’estar atents i preparats perquè la campanya a favor del No de Ciutadans comptarà amb una àmplia receptivitat en aquests entorns i és on ens la jugarem de debò. Ja ens podem plantejar seriosament la tàctica a seguir de cara a la consulta, des del meu modest blog proposo que dins de l’ampli programa d’accions a realitzar hi hagi la de distribuir una versió gratuïta de l’ARA en castellà (es podria tractar d’una versió reduïda i setmanal) en punts estratègics de Barcelona (El Carmel, Vall d’Hebron, Canyelles, Roquetes, Trinitat Vella, la Verneda), Badalona, l’Hospitalet, Cornellà i Santa Coloma. Tot amb l’objectiu de contribuir a desfer l’autisme mediàtic que s’hi viu si pretenem que els barris unionistes de Barcelona i àrea metropolitana no ho siguin de manera tan massiva com es va demostrar el 25N.