Tuning històric

Les condecoracions brillaven emmirallant-se amb el sol. El pas ferm de les tropes ressonava amb un soroll de mil dimonis, interromput uns instants pel vol ras d’avions traçant la bandera tricolor. Ens trobem a mitjans d’un juliol qualsevol i a França es respiren aires de patriotisme per totes bandes. La diada nacional és, sens dubte, el moment de màxima exaltació per a una nació. Uns dies abans, a Estats Units, es produeix el mateix terrabastall patriòtic, això sí, elevant uns graus la passió nacional. Viure un Fourth of July al bressol de la guerra de secessió americana presenciant el grandiós castell de focs de l’Esplanada de Boston és una experiència il·lustrativa de patriotisme.

 Qualsevol país necessita un imaginari col·lectiu i rememorar dates passades com a motiu de cohesió i reivindicació. França recorda el 14 de Juliol posant l’accent en el pes que va representar la Revolució Francesa en la historia europea, menyspreant el punt d’inflexió de les revolucions anglesa i americana d’uns anys abans i passant per alt els terribles anys de repressió que seguiren la proclamació de la primera República. Tornant a l’exemple d’Estats Units, l’exageració de la simbologia de l’època és flagrant amb la presència de la bandera americana tal i com la coneixem avui en dia, quan resulta que no va existir fins passats molts anys de la seva independència. El Congrés americà fins i tot es negaria a debatre-ho en considerar-ho una qüestió menor i irrellevant. En tot cas Hollywood ja s’ha encarregat d’estendre la fal·làcia que el símbol d’Unió entre els cinquanta Estats ja onejava des d’un primer moment.

Tots, en menor o major mesura, són petits enganys que contribueixen a confeccionar un temps preterit comú per fer creure que pel fet de compartir passat, una nació existeix i té un recorregut col·lectiu per seguir traçant. En la historia de les nacions, la historiografia oficial es caracteritza per relacionar esdeveniments que a priori podrien semblar inconnexes per deduir-ne un guió lògic i natural. L’exemple que citava fa unes setmanes respecte a aquell documental de la Historia de Espana de la 2, en el que el primer capítol tractava del Big Bang n’és el cas més extrem.

El debat de l’altre dia a RAC1 entre Oriol Junqueras i l’espanyolista Francisco Maruhenda qüestionant l’existència de la nació catalana és inimaginable en cap altre país europeu. A Occident, és freqüent posar en dubte la veracitat de tal fenomen o fet històric puntual, però mai es qüestiona el guió general que justifica l’existència mateixa de les respectives nacions. Una mostra més de l’anomalia que representa Catalunya en el context històric. Seguir intentant encaixar amb calçador una nació dins d’una altra que en pretén sense embuts l’assimilació des de fa tres-cents anys, a més d’esquizofrènia nacional, condueix a una constant sensació d’incomprensió i frustració. Ara bé, la culpa no és seva per insistir en el seu legítim objectiu de constituir l’anhelat Estat-nació espanyol, sinó nostra per seguir donant-nos cops contra la mateixa paret.