Llengua i Poder

No és poc freqüent associar l’estatus d’una llengua amb la seva utilitat, no obstant no ha estat sempre aquest el cas. A la França pre-revolucionaria del segle XVIII el mapa lingüístic era molt ampli, fins al punt que el francès tenia un ús limitat a les altes esferes de la societat formades pel clergat, la noblesa i la reialesa.

Era la llengua del poder. No obstant, la immensa majoria de la població, coneguda com a Tiers-Etat, era analfabeta, pobre, i desconeixia el francès. Es comunicava entre d’altres, en bretó, provençal i català. No cal dir quin idioma, el francès o la llengua regional, era més útil a la hora de voler-se expressar amb el 98% de la població. 

La Revolució va conduir però, a la homogeneïtzació lingüística de tot França. No tant per les conseqüències pràctiques de tenir una única llengua que advocaven els revolucionaris, sinó perquè l’estatus del francès - associat amb autoritat i poder - havia de ser també exclusiu de la República i vertebrador de la nació francesa. Una de les vessants del règim del terror de Robespierre, immediatament posterior a la Revolució, seria una llei lingüística que prohibiria l’ús de qualsevol llengua que no fos la francesa. Aquella tendència marcaria l’inici de la seva particular construcció nacional. El procés va ser continu durant decennis, i els francesos ja començarien a denominar pejorativament les seves llengües regionals com a patuesos. El genocidi cultural per assolir l’Estat-Nació francès, amb el que Espanya ha pretès històricament emmirallar-se sense èxit, és prou conegut.

Des del restabliment de la Generalitat el 1977, les institucions catalanes han tingut el català com a llengua pròpia, dignificant-la i retornant-li la categoria de “llengua de poder”, que esdevindria també “llengua de l’autoritat” amb el desplegament dels Mossos d’Esquadra a partir de 1983. El català ja no era només una eina cultural i folklòrica, sinó també legislativa i coercitiva entre d’altres.

Aquests dies hem estat testimonis de la desgraciada maniobra dels sindicats dels mossos d’esquadra, abandonant l’ús del català com a mesura de protesta. Aquesta actuació però, no ha anat en contra del govern català, sinó en contra de la pròpia llengua del país. En el joc de suma zero que representa l’espai lingüístic, l’actuació significava una picada d’ullet als partidaris més efervescents del bilingüisme que, en definitiva, són els únics monolingües de la historia.