dijous, 19 de gener del 2012

L'evolució de les idees





Amb el seu afany de despertar el poble, Victor Hugo escrivia «Arribat el moment, res no pot aturar una idea», i la història ha acabat situant aquest fill de la Revolució Francesa com a font de conscienciació del país hexagonal. En la realitat més propera, no deixa de cridar l’atenció que el sobiranisme sociològic, cada cop més majoritari, no trobi ressò al Parlament de Catalunya.

A nivell cultural, si la Renaixença del segle XIX va suposar el redreçament cultural del país emfatitzat en la recuperació de la llengua, la Nova Renaixença del segle XXI hauria de sobrepassar la normalització cultural –en part ja assolida– per a encaminar la societat cap al dret a decidir com a procés natural. Eines com la televisió nacional, que han col·laborat indubtablement en la direcció de la normalització des de 1983, avui posada en qüestió, haurien de redefinir el seus objectius reforçant la idea de país, la cultura i la cura de la llengua, que ve a ser la senya d’identitat inherent a Catalunya.

A nivell polític, l’estratègia del catalanisme modern s’ha caracteritzat pel pragmatisme i l’ambigüitat en els objectius a llarg termini, que han contribuït a la necessària centralitat política. Avui, però, té el timó amb rumb a la transició nacional un concepte també ambigu però amb una primera fita clara: el concert econòmic. Aquesta idea disposa d’un ampli consens, i prova d’això és que, en cas de referèndum, el gran dubte no seria el resultat sinó la participació. En temps de turbulències econòmiques com les actuals, fóra necessari que el discurs polític oficial contraposés amb més freqüència la conjuntura i austeritat fiscals a l’escenari del concert econòmic per a acabar de reforçar-ne la tesi i la participació en una possible consulta popular. 

Una estratègia recurrent del discurs sobiranista ha estat oferir argumentari per als ja convençuts sense eixamplar prou la taca d’oli. El cert, però, és que la conscienciació nacional en democràcia ha consistit a cremar etapes, des de la primera Llei orgànica de finançament autonòmic (LOFCA) fins a l’Estatut trinxat, que ha conduït a aglutinar els indecisos i federalistes en un mateix bàndol que prioritzi els interessos de Catalunya, com va demostrar el 10-J. Un nou fracàs, doncs, no ens pot agafar desprevinguts, i cal tenir un full de ruta al calaix que requereixi necessàriament un replantejament més ambiciós de les relacions amb Espanya. 

La fallida d’una empresa significa també el fracàs d’una organització empresarial. Reprenent el símil, quan Espanya es dissolgui, simplement significarà la fallida d’una organització territorial i el naixement de noves estructures d’estat. Un cop rebutjat el concert i amb l’objectiu d’evitar una mera descentralització de percentatges impositius addicionals, la transició nacional consistirà a liderar i gestionar amb un discurs coratjós i desacomplexat l’emancipació de Catalunya com a recorregut natural d’una idea que fa temps que germina.