Gestor i Líder?

En el discurs celebrant la victòria convergent, Josep Antoni Duran i Lleida lloava el sentit de responsabilitat i l’alt grau de maduresa del poble català, que donava suport al govern de les impopulars mesures d’austeritat.

No entraré a discutir-les, l’estat en el que els convergents es varen trobar les arques i el dèficit públics admetia dos camins; retallar despesa i augmentar impostos per assegurar-se que l’equació quadrés. Malgrat aplicar-ho per entregues, el darrer volum - el de l’augment de la pressió fiscal - va esdevenir públic ahir de la mà del president de la Generalitat. Si fóssim malpensats comentaríem que Artur Mas no hauria sortit personalment a la palestra, cedint la declaració a un segona fila, si la propera cita electoral fos d’aquí dos dies. Malgrat això, insisteixo que l’objectiu aquí no és fustigar l’austeritat pressupostaria i les reformes fiscals, necessàries si no volem que el país entri en els tenebrosos camins de la intervenció econòmica. 

El curiós de l’apel.lació a la maduresa és que sempre que se li pregunta al líder de CiU sobre la futura emancipació nacional, aquest es refugia paradoxalment darrere l’argument de la manca de maduresa per part dels catalans per ésser consultats directament i sense subterfugis sobre el tema. És a dir, el poble és suficientment madur i responsable per acceptar el desmantellament parcial de l’inviable Estat del Benestar dins del Regne d’Espanya, però encara és púber per afrontar la naturalesa i jurisdicció d’un nou Estat.

Seria forassenyat declarar que l’estratègia de CiU és errònia electoralment, com ha quedat plasmat aquests darrers 30 anys, i de fet és reconfortant observar com el centre-dreta catalanista va exercir de mur de contenció davant l’envestida popular de diumenge. Sens dubte, la majoria de sobiranistes vàrem experimentar un sentiment d’orgull al veure que el marcador convergent no baixava dels 16 diputats fins al final de l’escrutini, i encara més davant l’esfondrament del PSC. Uns 16 diputats per cert, que tindran un valor més simbòlic que no pas resultats tangibles. Però l’independentisme sociològic, fatigat de transvestisme nacional, n’espera més d’un president nacionalista, que de moment ha exercit més de gestor de la crisi que no pas de líder polític. Potser convé recordar que ambdós conceptes no són excloents, i la mort premeditada del concert econòmic implica la necessitat urgent d’un pla B per no acabar en un fiasco tipus Pla Ibarretxe, que en el cas del concert es traduiria per una vulgar descentralització fiscal de percentatges impositius addicionals d’aquí dos anys, com tot indica que podria passar en el millor dels escenaris possibles.