La doble vara

Recordo un documental de la 2 de fa molts anys sobre la Historia d’Espanya en el que el primer capítol tractava del... Big Bang. Malgrat constituir un cas extrem, no deixa de ser una pista més sobre el guió forçat que molts països volen donar a la seva historia, alimentant-ne l’imaginari col•lectiu. És més; la caverna espanyola i els unionistes sempre han tendit a burlar-se de la posada en escena de la historiografia catalana, una característica malgrat tot, omnipresent en tots els països, inclús com mencionava, Espanya. La idea en si no és del tot menyspreable i permet a l’individu sentir-se part d’un col•lectiu i estimulat per implicar-s’hi. El cert és que no hi ha nació que no hagi maquillat la historia oficial de grans gestes o detalls inversemblants. A títol d’exemple pot sorprendre que la bandera nord-americana no es considerés un tema d’importància per part dels Founding Fathers dels Estats-Units, i que aquesta no es dissenyés fins molts anys després de la Declaració d’Independència, per motius més pràctics que no pas patriòtics. El tema era considerat de tal irrellevància que al 1794, quan algú va introduir una moció al Congrés per tal d’afegir dues estrelles a la bandera per celebrar l’entrada de Vermont i Kentucky a la Unió, molts dels membres de la Cambra van considerar el tema massa trivial com per prestar-hi atenció.

En canvi, el que sí que admet majors crítiques és l’ús de graduacions diferents a la hora de mesurar el passat, segons es quedi bé o malament a la foto. No és inusual que un espanyol pugui arribar a sentir orgull per poetes de la talla de Lope de Vega o Vicente Aleixandre, i alhora defugi qualsevol al•lusió sobre les etapes negres de la historia espanyola. No parlo aquí d’assumir la responsabilitat dels crims comesos per generacions anteriors, sinó que la mateixa autoritat moral que permet atorgar-se com a propis els grans homes d’una nació no hauria de fer la vista grossa sobre les etapes més fosques. Emprar graduacions diferents no és, de fet, una especificitat espanyola i se’n troben mostres arreu. Per exemple a França, orgullosos de la Revolució Francesa i de la Declaració dels Drets de l’Home, es passa de puntetes sobre la seva responsabilitat en el regim de Vichy i l’impacte negatiu del colonialisme. És més, França aprovà una llei al 2005 sobre la “presencia positiva de França a ultramar”, amb un article polèmic, el 4, que obligava el professorat i al manuals a donar aquesta visió benevolent envers el colonialisme. L’article es va acabar retirant.

Paulo Antonio Paranagua escrivia fa uns dies a Le Monde que les transicions post-dicaturials a Sud-America es van basar durant molts anys en el model espanyol, que titlla com a  “temptació de l’oblit” després de la mort de Franco. Però que aquesta tendència s’ha estat invertint de forma generalitzada. El passat dijous 27 d’octubre els Congressos de Brasil i de l’Uruguai van respondre positivament a la Cort Interamericana dels Drets Humans, que havia condemnat les seves lleis d’amnistia qualificant-les d’obstacle per la justícia. A Brasilia la practica totalitat del Congrés va votar a favor de crear una Comissió de la Veritat, encarregada d’esbrinar les violacions dels drets humans sota el regim militar (1964-1985), que havia costat 400 morts i desapareguts. A Montevideo, s’hi va votar la “imprescribilitat” dels crims contra la humanitat comesos per la dictadura (1973-1985), responsable de 231 desapareguts. La nova llei obrirà la porta a 88 judicis. També és d’actualitat el judici realitzat fa pocs dies a Buenos Aires contra quinze torturadors de l’Escola de la Mecànica de la Marina, principal centre de detenció de la dictadura argentina (1976-1983). De la mateixa forma, la justícia xilena va condemnar 300 agents de la dictadura de Pinochet (1973-1990), responsable de 3 200 morts o desapareguts.

Tard o d’hora, una societat democràtica ha de respondre a les exigències de veritat, justícia i reparació. Quan els polítics espanyols eludeixen el tema amb l’excusa que no volen mirar el passat se’ls hi hauria de proposar, per exemple, que facin donació de totes les obres del Prado i el Reina Sofia a la National Gallery de Londres. La doble vara a la hora de graduar la historia no és sinònim de societat democràticament madura, sinó de país que no ha sabut superar els traumes del passat.