dijous, 27 d’octubre del 2011

Estats Units d'Europa


“Un dia vindrà en el que ja no hi haurà altre camp de batalla que els mercats obrint-se al comerç i els esperits obrint-se a les idees." "Un dia vindrà en el que les bombes seran substituïdes per vots, pel sufragi universal dels pobles, pel venerable arbitratge d’un gran senat sobirà que serà per Europa allò que el Parlament és per Anglaterra, allò que l’Assemblea Legislativa és per França”. Aquests pronunciaments no els va fer Jean Monnet, ni Robert Shuman, ni cap dels Founding Fathers de la Unió Europea, sinó Victor Hugo en el Congrés Internacional de la Pau de Paris, l’any 1849. En el mateix discurs empunyaria el concepte d’Estats Units d’Europa, idea ambiciosa que serviria de preludi a la major integració regional entre Estats que s’ha realitzat mai i que constitueix la UE com la coneixem avui. No és cap secret que la institució està en hores baixes, primer pel bloqueig en la integració política del 2005, i segon pel col.lapse econòmic que anihila l’eurozona i és portada aquests mesos.

El no de França i Holanda en els referèndums del 2005 per aprovar la Constitució europea va deixar el procés d’integració política en punt mort, presumptament resolt amb el pegat del tractat de Lisboa aprovat dos anys més tard. Se’n va derivar un ordre liderat per engendres tecnòcrates com Van Rompuy i la baronessa Cathy Ashton, al capdavant del Consell Europeu. Durao Barroso és la cara amable de l’altre artefacte - la Comissió Europea - jugant amb el seus dots poliglotes i empàtics, no deixa de ser un equilibrista entres els interessos dels diferents Estats i bàsicament dels que tallen el bacallà. Malgrat tot, saber que la contrapartida europea a Obama i Hu Jintao és Van Rompuy dona pistes sobre el pes d’Europa en el tauler d’escacs internacional.
El sistema de presa de decisions europeu, intergovernamental i amb diferents nivells solapats demostra la seva ineptitud en situacions de crisi com l’actual, en la que l’eix Paris-Berlin ha de donar el cop de puny damunt la taula i imposar la doctrina. És més, la presidència del Consell de la Unió, rotatòria entre els membres, queda retratada per la seva inutilitat. Qui recorda aquests mesos que Polònia presideix el Consell? Malgrat ser l’únic país de l’eurozona que no ha patit la recessió, el fet de no haver admès encara l’euro els deixa fora de joc. La crisi doncs, no és únicament un problema de la Unió Monetària, sinó una fallida del sistema europeu en la seva globalitat. Mentre no hi hagi una governance comuna simplificada seguirem en aquest caos burocràtic i organitzatiu, repulsant simpatitzants i atraient detractors euroescèptics com l’ensurt que es va endur ahir David Cameron amb la rebel.lió de 81 Tories que es van mostrar a favor d’una consulta popular respecte a la idoneïtat de pertànyer a la Unió.