Apologia de la dissertació

Article publicat a 13alacarta.cat

Si amb el debat de la immersió ha quedat clara una cosa és que mentre seguim fent cas dels partits espanyolistes ens quedarem estancats en una cruïlla de la historia, sense avenç palpable.

Debats que s’havien superat s’obren i es reobren. Semblem errar en una dimensió desconeguda en la que el demà és l’ahir, i el demà passat l’abans d’ahir. Si una persona es despertés d’un coma de vint anys no tindria necessitat de consultar cap hemeroteca per tal de posar-se al dia.

Des del 2005 que l’agenda política s’ha vist absorbida pel difunt estatut. La darrera víctima col•lateral és la immersió lingüística, que encara s’està planyent de l’estacada mortal soferta. Llegir portades dels anys 1990, moment en el que l’ofensiva de Vidal Quadras contra la immersió s’abatia damunt nostre, podrien ser d’actualitat canviant la data de publicació i els noms dels protagonistes. L’unionisme té clar els seus objectius i va tensant la corda, i aquí els partits catalans s’ho miren sense una resposta suficientment contundent i abstenint-se de descartar futurs acords amb aquests mateixos partits anticatalans. És molt lloable ser fidel a les arrels i reivindicar la memòria històrica però convindria canviar el disc, ja desgastat, del pactisme català. A aquest ritme ens convertirem en un Llenguadoc Rosselló qualsevol.

Però si una altra conclusió se’n pot derivar de tot plegat és que ens perden les formes i els debats nominalistes. Eines es converteixen en objectius per ells mateixos, per exemple un nou estatut o la llengua vehicular de l’ensenyament. A aquestes alçades el debat no hauria de ser ja quina és la llengua vehicular de l’ensenyament sinó la metodologia d’aprenentatge, els plans d’estudi i els continguts de les matèries per capgirar les dades tercermundistes del nostre sistema educatiu. Que la llengua vehicular sigui el català o el castellà hi té poc a veure.

En aquest sentit i des de la meva modesta columna introduiria amb més força una pe¬ça que considero del tot fonamental en l’ensenyament secundari; la dissertació. Actualment l’element de mesura per considerar els alumnes catalans aptes o no aptes és la seva capacitat de memorització, deixant un paper residual per desenvolupar el seu esperit crític. El resultat és que el coneixement adquirit durant la secundaria acaba sent autodestructiu, passades unes setmanes de cada examen s’evapora dels cervells dels joves catalans. La dissertació en canvi, obra portes més fructíferes per una societat crítica i exigent. És per exemple, una eina molt ancorada en el sistema educatiu francès, que hi aposta en gairebé totes les assignatures a partir dels 15 anys i permet que el coneixement adquirit a classe sigui absorbit i transformat per l’estudiant. A Anglaterra i als Estats Units, els essays tenen un paper semblant. S’aprèn a modular el raonament i organitzar el pensament. El coneixement après a classe no hauria de ser l’objectiu en ell mateix sinó una eina per que l’estudiant fes un pas més enllà desenvolupant el seu esperit crític posant en dubte els continguts docents amb arguments damunt la taula. D’altra banda, l’establiment generalitzat de la dissertació en les metodologies de secundaria permetria amb major facilitat detectar l’estudiant brillant d’aquell que es limita a aprendre i memoritzar el temari de classe.

En una societat del coneixement i de les noves tecnologies, no estimular l’esperit crític i obligar a l’aprenentatge i repetició de conceptes significa atrofiar l’esperit creatiu i emprenedor de les noves generacions.