Dos mil "buit"– balanç de pèrdues i guanys

Quan les hemeroteques recordin l’any que està a punt de traspassar podrem resumir-lo amb frases com: l'èxit d'un yankee negre venedor d’esperança, actualització del tsarisme, kosovars ja lliures de transvestisme nacional, opacitat financera i un llarg etcètera. O potser, i a nivell més local, podrem fer tesis sobre la dificultat que els preus dels habitatges tendeixin a l’infinit com a motor de l’economia o de la constatació sociològica de les tres catalunyes: l’optimista, la perplexa i una massa critica en estat letàrgic.

Si bé els grans titulars ja s’han citat i aquests dies són l’objectiu dels focus de la premsa que acabarà de destriar l’inventari d’esdeveniments, també és en dates com aquesta que convé presentar el compte de pèrdues i guanys. Em centraré en el cas de la consolidació i avenç de les aspiracions del catalanisme on el resultat alimentaria estrepitosament l’apartat de pèrdues del nostre balanç. Primer amb un debilitament de les forces nacionalistes al Congrés dels Diputats en les passades eleccions on els catalans optimistes van oferir 25 pseudodiputats al PSC (ja no és d’actualitat rebatre’n la inexistència a efectes pràctics). En conjunt les forces nacionalistes van retrocedir gairebé un 30% en numero de diputats. Que cap partit nacionalista sigui un clar aliat del govern debilita tot intent d’introduir una “tercera via” ja que el PSOE juga amb la competència entre nacionalistes no espanyols per tirar endavant. El darrer exemple l’aprovació dels pressupostos on s’ha vist que el distanciament irreversible entre institucions basques i espanyoles no ho és tant amb un atractiu xec d’inversions pel mig.

D’altra banda aquest any ha resultat un autèntic dos mil “buit” pel que fa l’avenç en un terreny que ja es creia superat. Quan el més difícil semblava la negociació per aconseguir un nou estatut cremant tota la classe política catalana amb uns percentatges de satisfacció dels seus representants per part de la ciutadania sota mínims, resulta que aquest estatut, finalment esgarrat, tampoc acaba mereixent la consideració de llei orgànica per part del mateix Estat que se’l passa per l’arc de triomf una i altra vegada. Però el súmmum de la qüestió s’assoleix quan incompleix terminis que ell mateix s’havia fixat. En tot cas la sensació és d’estar engolits dins d’immobilisme total i d’estancament de la qüestió nacional. Que el mateix Maragall - per cert avui en dia més associat a la seva malaltia que al seu passat com a president de la Generalitat (sic) - digui que el procés de l’estatut no va valdre la pena deixa les coses clares. L’expresident va fallar la seva cita amb la història però a vegades mostra algun rampell de lucidesa. L’any 2008 es tancarà previsiblement en fals en l'autogovern, però no treguin encara els mocadors que la rematada final ens la donarà l’any que ve un Tribunal que, de ressuscitar Montesquieu, el faria retornar d’immediat a la tomba.