L'altra cara

Fa 10 anys quan se li va preguntar a l’actual ministre de defensa israelià Ehud Barak, aleshores candidat a primer ministre, què faria si hagués nascut a Palestina, aquest va respondre amb franquesa “m’integraria en una organització terrorista”. Aquest no és sinó un exemple més de la complexitat del conflicte més mediatitzat de la terra, on a primera vista la culpa és fàcil d’atribuir però com més t’endinses en el debat dialèctic, també més difícil de defensar. La poca objectivitat de l’etern conflicte és, també de sempre, la nota dominant dels mitjans de casa. L’últim exemple el de la mort del dirigent de Hamas Al-Rayyan per part de l’exèrcit israelià. Aquí s’ha emfatitzat la mort dels seus dotze fills i les seves quatre dones, fent cas omís al fet que tot i haver estat avisat que seria imminentment bombardejat, decidís que la família es quedés a casa i que es morissin com a màrtirs. No sorprendrà saber que aquest personatge va ser un dels instigadors dels famosos escuts humans, que tants estralls han causat entre la població palestina col•locant milicians i projectils terroristes en zones civils.

És normal doncs que l’opinió pública israeliana, tant o més que preocupar-se per les estratègies bèl•liques, ho faci pel ressò internacional i la imatge del seu país. Són conscients que la batalla en el front mediàtic fora d’Israel fa anys que la tenen perduda. La força d’apel•lar als sentiments mitjançant la profunda indignació que tota persona dotada d’una mínima ètica humana pateix veient palestins ferits i funerals multitudinaris cada dia és impossible de contraposar. La persuasió amb la imatge desequilibra qualsevol intent de poder convèncer amb l’argument sòlid d’un país que defensa la integritat, no del seu territori, sinó dels seus propis ciutadans. I per acabar-ho de rematar tampoc compten amb uns representants gaire encertats ni empàtics (un actual primer ministre corrupte i una classe política que, excepte la Tzipi Livni, hauria de millorar notablement el seu anglès). Tot i això també trobem temptatives d’objectivitat: pocs dies abans d’iniciar la última guerra israelo-palestina, un equip del canal de TV francoalemany Arte rodava Gaza-Sderot un reportatge quotidià sobre la vida de palestins de Gaza i israelians de Sderot. La primera zona és prou coneguda, la segona en canvi poc esmentada a la premsa i el reportatge partia d’una objectivitat envejable, dedicant el mateix espai a les víctimes dels dos territoris. Els sentiments i desitjos d’ambdós bàndols, tret de la llengua en la que s’expressaven, eren idèntics. De la mateixa manera que el reportatge de Julio Medem sobre el conflicte basc va ser criticat pels de sempre d’aquí per oferir el testimoni i reivindicacions de les famílies dels etarres, en el cas d’Israel ens trobem amb la mateixa situació d’incomprensió (ara) internacional, on només sobresurten les víctimes d’un bàndol. Si bé és cert que es poden quantificar amb major facilitat, com poder quantificar les víctimes psicològiques dels milers de famílies israelianes que viuen en un radi proper a la franja i reben míssils kassam llançats a cegues cada dia? Com se sentiria si en qualsevol moment li pogués caure un projectil llançat indiscriminadament? En defensa de l’actuació de Hamas és comú dir que no tenen un armament tan sofisticat com l’Exèrcit d’Israel, però la veritat... no em vull imaginar què farien si el tinguessin.

No demostraria especial interès en contrarestar la visió majoritària del conflicte si no fos perquè Israel és la única democràcia de la zona i perquè l’interlocutor actual que té per assolir la pau nega no només la seva existència sinó que pretén destruir-la. Per qui li interessi, la capçalera conservadora Yedioth Aharonoth, líder en vendes al país judaic, recapitula una sèrie de clichés sobre la intervenció a Gaza. Els aviso que hi trobaran l’altre extrem de la visió dominant a casa nostra. Tot sigui per contrastar.