Demanar perdó per existir

He investigat la demanda de xocolata que hi havia a Europa l’any 1584. Després de recerques exhaustives he descobert, desconcertat, que la funció de demanda era igual a zero. Un possible motiu podria ser el fet que no es comencés a importar d’Amèrica fins l’any següent. És una explicació plausible que mereix però, més anàlisi i investigació.

Les veus crítiques envers el doblatge en català bramen que no hi ha demanda, i que l’aplicació de la llei del cinema - aprovada al 2010 pel tripartit amb els vots de CiU - suposaria pels distribuïdors passar d’uns ingressos de 130 milions a 70,5 milions i la reducció del nombre d’espectadors de 20 a 10 milions. Boles de vidre a banda, seria interessant saber la forma amb la que poden mesurar una demanda que gairebé no ha pogut demostrar la seva existència donada la ínfima oferta, bàsicament de caire infantil.

Mencionava que la llei va ser aprovada amb els vots de CiU. Bé, convé remarcar que segons darreres notícies, el govern dels millors acaba de retractar-se de l’esperit de la llei i s’anuncia un retorn a la casella inicial. Segur que més d’un s’impacientarà per tornar a veure cinema en català, ara bé, majors de 13 anys abstenir-se donat que es tornarà a la dinàmica del doblatge de cinema infantil, com portem des del anys 1980. Entre les assignatures pendents de la normalització lingüística hi figura l’oci i entreteniment. Fer marxa enrere en un tema tan cabdal com la llei que preveia que el 50% de les pel·lícules estrenades es doblessin al català és propi de país acomplexat amb la seva llengua i de fer respectar les lleis.

L’economista francès Jean Baptiste Say afirmà, a principis del segle XIX, que tota oferta crea la seva pròpia demanda. Limitacions d’aquesta sentencia a banda, el que sí que sembla cert és que fins que el primer vaixell provinent de Veracruz amb carregament de xocolata no va desembarcar a Sevilla i durant el anys immediatament posteriors, la demanda de xocolata a Europa va ésser més aviat escassa. Fins que no tinguem una quota de cinema en català mínimament decent, sempre es podrà intentar maquillar la situació al·legant al seu consum marginal.