Tragèdies creixents, o no

És comú sentenciar, per part de molts historiadors, que el segle XX va ser el que va veure la pitjor vessant de l’home i del seu poder devastador, denotant una tendència a pretendre ser cada cop més destructius. El que no és cert en aquesta frase és que l’home s’hagi mostrat pitjor el segle passat que en segles anteriors, al contrari, la crueltat i inhumanitat d’algunes acciones humanes sempre han existit, ja siguin les massacres de Gengis Khan per mitja Àsia fa mil anys, l’extermini armeni del 1915, o les matances de Muamar el Gadaffi a Líbia que són portada aquests dies. La diferencia del segle XX no és que l’home hagi mostrat una predilecció especial per la destrucció i la brutalitat, sinó que s’ha anat dotant d’armament més potent i mortífer.

És comú dir, per part del “think green movement”, que s’està abusant del planeta i que les catàstrofes naturals seran cada cop més devastadores. El que no és cert en aquesta frase és que hi hagin cada cop més catàstrofes naturals, sinó que la població mundial és cada cop més nombrosa i els afectats pels capricis de la mare natura, així com els desperfectes materials són, conseqüentment, més nombrosos i espectaculars.