Segregació sense Apartheids

No eren pocs els que clamaven que amb l’arribada de Barack Obama a la casa blanca fa tres anys es veia culminat l’objectiu, impensable, del moviment per la lluita dels drets civils iniciat als anys 1960. El racisme ha estat probablement un denominador comú dels països del primer món fins passada bona part del segle XX. A títol d’exemple es poden citar les vinyetes de Tintin al Congo publicades al 1930, que Herge es va veure obligat a modificar quinze anys més tard pel seu to marcadament racista i colonialista. Seria injust però, culpar l’autor belga, que no deixava de ser una mostra representativa més de la mentalitat de l’època en el món més avançat econòmicament. En el cas americà, Estats-Units i racisme són conceptes que també han anat de la mà durant molt de temps, i tot i que no es pugui menysprear la presidència d’un home de color com a indicador d’igualtat racial, el fet que no es produeixin els mateixos episodis de violència i odi de fa mig segle no significa que la segregació hagi desaparegut, ans al contrari.

El barri de Dorchester, Boston, esta compost en més d’un 60% per la comunitat afroamericana, hispana i asiàtica. El resultat és que la diversitat en les escoles publiques d’una area com aquesta segueix aquest esquema, amb una sobre representació d’estudiants provinents d’ètnies “minoritàries”. Una companya del pis es va apuntar a un Community College de Dorchester i em comentava l’altre dia que ella és la única persona blanca, la resta són estudiants de raça afroamericana. El problema és que aquests estudiants provenen de famílies més pobres, i pel seu entorn social tendeixen a obtenir pitjors resultats. Com a conseqüència i fruit de la mala imatge d’aquestes escoles i instituts, si vius en aquesta area faràs el possible per apuntar els teus fills en una escola privada - la majoria són catòliques - abonant la quantiosa matricula corresponent.

El cert és que Boston és una eminència mundial pel que fa l’educació superior, però respecte l’educació primària i secundaria, deixa molt que desitjar. I la segregació racial esta a l’ordre del dia, no a causa de lleis federals o estatals com fins els anys 1950, sinó per l’origen social dels estudiants. Parlar de guetos és una obvietat; els hispànics es faran i viuran en barris hispànics, els afroamericans es socialitzaran i viuran en barris de comunitat negra, el mateix amb els asiàtics, etc. És a dir, més de quaranta cinc anys després de la votació de la Civil Rights Act que prohibia tota forma de discriminació, els Estats-Units segueixen fragmentats i segregats en funció de la raça, i se’n deriva una mobilitat social inflexible. Amb menys possibilitats de superar amb èxit els estudis primaris i secundaris, menys oportunitats d’accedir a la Universitat, afegit a la matricula, inviable per una família austera. Una alternativa es l’Educació Vocacional – nom amb el que es coneix la Formació Professional als Estats Units – que no deixa però, de tenir connotacions negatives d’estudiants fracassats.

Curiosament, aquest esquema també es produeix a Catalunya a petita escala, on els pares autòctons intenten evitar matricular els seus fills a escoles amb sobre-representació d’estudiants d’origen immigrant per la pitjor imatge que tenen associada. Un estudi de la UPF explicava que si la taxa d’estudiants immigrants en un centre supera el 6%, el rendiment a l’aula comença a disminuir. La solució per garantir la igualtat d’oportunitats i la cohesió social difícilment passa doncs, per agrupar tots els estudiants d’origen forà a les mateixes escoles.