Sanitat americana en primera persona

Si hi ha dues coses que sobten un europeu-tipus al viure un temps als Estats-Units és el cost de l'educació superior i de la sanitat, ambdós aberrants. Un curs universitari en una College mitjà representa destinar-hi uns $40.000 l'any. I l’assegurança mèdica uns $500 al mes, habitualment a càrrec de l'empresa on treballes. En el meu cas l'empresa destina uns $600 al mes a l’assegurança, en modalitat de copagament. Així doncs, pel mètode de finançament, cada vegada que vagi al metge hauré de pagar uns $20 per visita (us en podeu riure de l'euro sanitari que es volia implantar fa uns anys a Catalunya), i si he d'anar a Urgències el servei costarà, atenció, $400 si no he de realitzar cap prova, i del qual pel sistema de copagament m’hauré de fer càrrec personalment de pagar $150. En cas d'haver de realitzar alguna prova el cost s'enfila ràpidament per damunt dels $1000. Creieu que els serveis d'urgencies catalans seguirien massificats si cadascú hagués de pagar uns 110€ només arribar? Un company de feina em comentava l'altre dia com la factura de portar la nena petita a l'hospital per una infecció d'orina li havia pujat als $10,000.

Part de la culpa d'aquests preus són els innombrables tests que et realitzen. Si vas al metge, per defecte i només arribar, et recolliran mostres de saliva per realitzar varies proves, per després embrancar-te en un trencaclosques de proves addicionals. En aquesta mateix línia, un professional del sector explicava l'altre dia que no podria exercir en un altre país que no fos Estats-Units, on els metges s'especialitzen en llegir i interpretar proves, més que no pas en fer diagnòstics als pacients.

A Catalunya tothom es posa les mans al cap per la reducció de la despesa en sanitat del 10% anunciada avui pel conseller Boi Ruiz. L'equació és obvia, al tenir menys ingressos i capacitat d'endeutament, menys despesa pública. Però necessitats d'ajustaments pressupostaris a banda, la introducció d'un sistema de copagament seria necessari per limitar el bufet lliure de la sanitat pública catalana, això sí, sense haver d'arribar a l'extrem americà. Justament avui llegia al Boston Globe que l'antic president de la meva assegurança mèdica va cobrar 8,6 milions de dollars en matèria de compensació l'any passat quan va deixar la feina. Un autèntic paracaigudes daurat que et fa sospitar – una mica més - de l’estafa del sistema sanitari nord-americà.