L’Estat de Massachusetts i la seva capital, Boston, van aglutinar els precursors de les reivindicacions unionistes de les tretze antigues colònies angleses així com els seus afanys secessionistes que s’acabarien contagiant a la resta del país i culminarien amb la declaració d’independència l’any 1776. S’establarien així, els fonaments del que seria el país hegemònic en l’escena internacional més de tres segles més tard. Des de sempre han prioritzat l’àrea del coneixement i l’avenç en les llibertats (a títol d'exemple s’hi pronunciarien els primers discursos abolicionistes). Avui doncs, emprenc el viatge cap a una terra que ha estat testimoni privilegiada de la Història d’Amèrica i del món. Una terra amb la que molts mirem d’emmirallar-nos i prenem com a referència de model de societat trencant amb alguns esquemes mentals europeus.
El viatge
Trenta-sis hores després del check-in a Barcelona finalment em planto al Logan Airoport de Boston. Una vaga dels controladors aeris francesos primer, i un temporal de pluja i neu després, ens van tenir retinguts durant tot el recorregut oferint-nos la possibilitat de realitzar turisme aeroportuari per Zürich i Munich. Per fer-ho gràfic els exhaustius controls per entrar als Estats-Units van acabar suposant el més amè del viatge.
Un cop plantat a l’aeroport passes el darrer control d’immigració. Unes cintes indiquen el camí a seguir: si ets ciutadà americà segueixes la cinta vermella i sinó la blava. Caricaturitzat, m’havien comentat que entrar als Estats-Units era com endinsar-te en una pel.lícula de Hollywood, el que no m’esperava era que també comptaria amb la banda sonora. En efecte, unes grans pantalles enfocades a esquerra i dreta damunt de cada control venen acompanyades d’una potent música pròpia dels crèdits finals d’un film. M’atén un agent perfectament caracteritzat (negre amb bigoti) i enceta les preguntes amb un “where ya goin’?“. Excepte al comprovar el passaport, evita mirar-me als ulls en tot moment i em deixa passar sense més complicacions.
Després de baixar les escales mecàniques sota la mirada d’una imponent bandera americana i un cartell de “Welcome to Boston” anem a recollir les maletes i ens dirigim cap a la sortida. Allà mateix m’hi trobo el contacte americà de la universitat que em durà cap al Campus en cotxe després d’haver-me acomiadat dels companys de viatge, tres estudiants d’ESADE que també marxen a Boston a estudiar.
Entrant a l’habitació em trobo un panorama més propi d’un camp de batalla. Els companys però, no tornaran fins passats uns dies i deixo les coses per fondre’m al llit. Abans però, llegeixo una nota a la paret; és una carta en la que la Fraternitat Alpha Sigma Pi fa saber a un dels meus companys d’habitació que l’expulsen per incompliment de les normes. És curiós intentar dibuixar-se una imatge mental de la gent que encara no coneixes en funció de com viuen. L’estada s’anuncia interessant.
El viatge
Trenta-sis hores després del check-in a Barcelona finalment em planto al Logan Airoport de Boston. Una vaga dels controladors aeris francesos primer, i un temporal de pluja i neu després, ens van tenir retinguts durant tot el recorregut oferint-nos la possibilitat de realitzar turisme aeroportuari per Zürich i Munich. Per fer-ho gràfic els exhaustius controls per entrar als Estats-Units van acabar suposant el més amè del viatge.
Un cop plantat a l’aeroport passes el darrer control d’immigració. Unes cintes indiquen el camí a seguir: si ets ciutadà americà segueixes la cinta vermella i sinó la blava. Caricaturitzat, m’havien comentat que entrar als Estats-Units era com endinsar-te en una pel.lícula de Hollywood, el que no m’esperava era que també comptaria amb la banda sonora. En efecte, unes grans pantalles enfocades a esquerra i dreta damunt de cada control venen acompanyades d’una potent música pròpia dels crèdits finals d’un film. M’atén un agent perfectament caracteritzat (negre amb bigoti) i enceta les preguntes amb un “where ya goin’?“. Excepte al comprovar el passaport, evita mirar-me als ulls en tot moment i em deixa passar sense més complicacions.
Després de baixar les escales mecàniques sota la mirada d’una imponent bandera americana i un cartell de “Welcome to Boston” anem a recollir les maletes i ens dirigim cap a la sortida. Allà mateix m’hi trobo el contacte americà de la universitat que em durà cap al Campus en cotxe després d’haver-me acomiadat dels companys de viatge, tres estudiants d’ESADE que també marxen a Boston a estudiar.
Entrant a l’habitació em trobo un panorama més propi d’un camp de batalla. Els companys però, no tornaran fins passats uns dies i deixo les coses per fondre’m al llit. Abans però, llegeixo una nota a la paret; és una carta en la que la Fraternitat Alpha Sigma Pi fa saber a un dels meus companys d’habitació que l’expulsen per incompliment de les normes. És curiós intentar dibuixar-se una imatge mental de la gent que encara no coneixes en funció de com viuen. L’estada s’anuncia interessant.
1 comentari:
Magnífic post, Eddie. El link a l'Avui està molt ben trobat. I el de l'Òmnium Cultural també. Mai no havia vist res semblant. Bona feina.
Publica un comentari a l'entrada