Societat letàrgica

"Estimats telespectadors em comuniquen que un grup no determinat de persones ha trencat els vidres i calat foc a mitja dotzena d'autobusos de Renfe que esperaven a Gavà... d'altra banda m'informen que nombrosos grups d'usuaris han baixat a les vies de les estacions de Vilanova i Castelldefels paralitzant el pas dels trens....sembla que tot estigui coordinat.... ja els hi podem oferir les imatges... senyores i senyors mirin això és impressionant... La Plataforma Afectats de L'AVE ha emès un comunicat anunciant el pla d'acció de les properes hores..." Us imagineu despertar-vos demà al matí i que a l'engegar la televisió us trobéssiu un Josep Cuní amb una cara inflada d'excitació per respirar protagonisme embarbussant-se frases incomprensibles narrant-ho tot...? No oi? El fet és que la pregunta de moda en tertúlies a tota hora és que com pot ser que la societat civil no es descontroli, organitzi cap revolta i ho destrossi tot, bé potser no en aquests termes però en essència és la idea que es dona a entendre. El mode passiu que viu la societat és una obvietat que alguns miren amb resignació atribuint-ho, fal·laciosament, als 40 anys de franquisme. Realment és veritat que pot preocupar que una guerra a l'Orient pròxim aplegui més d'un mil.lió de persones a Barcelona i que en canvi un problema que afecta directament la vida quotidiana a Barcelona paralitzant mig país només ajunti uns pocs centenars de descontents i que tot plegat acabi en un afrontament independentistes/unionistes. Es en moments com aquest quan es veu si el teixit social i associatiu, clau en molts moments de la història de Catalunya, pren la iniciativa per fer-se sentir i millorar les coses. De moment no estan a l'alçada. Però que el lector no s'enganyi, aquesta letargia és del tot comprensible i és que el cas és el següent: la major part dels màrtirs de Renfe són persones que es desplacen per motius de feina o d'estudis i els problemes de rodalies l'únic que fan és allargar les seves jornades laborals o estudiantils fent-los disposar d'un temps lliure molt limitat. Fer-se sentir en manifestacions o creant plataformes amb la pèrdua afegida de temps que això comporta és un autèntic luxe per la major part dels afectats, aquí trobem en part l'explicació de que s'hagi instal.lat la resignació col.lectiva.
No obstant tot això i fent un paral.lelisme amb el procés estatutari, durant els mesos de negociació del text català a Madrit també es trobava a faltar una implicació real de la ciutadania per defensar els interessos de país i no va ser fins que la Plataforma pel Dret a Decidir convoqués la macromanifestació del 18 de febrer del 2006 que la societat civil no es va fer sentir. Ara tornem amb el mateix esquema i la mateixa plataforma ha tornat a convocar una manifestació pel proper dia 1 de desembre. Com en aquell cas, l'esdeveniment servirà de termòmetre del grau d'implicació real del país.