Quan la millor estratègia és perdre

Si fos assessor de la campanya electoral d'algun partit d'àmbit espanyol enfocaria tota l'estratègia en perdre les eleccions. No, no m'he tornat boig. M'explicaré. Segurament a més de perdre les eleccions perdria la feina però pensant en clau de partit asseguraria una victòria planera en les següents eleccions. Què es trobarà el partit que les guanyi? Un panorama econòmic amb una clara tendència a la recessió, després dels anys de vaques grasses ara tocarà passar-les magres una llarga temporada. L'Estat espanyol figura en primera posició de la UE com a país potencialment propici a ressentir-se dels primers efectes de la reducció del creixement econòmic a nivell mundial a més dels problemes interns. Aquesta setmana mateixa el Governador del Banc d'Espanya advertia dels riscos que tindrien sobre l'economia a curt termini l'endeutament de les llars i el diferencial inflacionista respecte de la zona euro. Hem arribat al final d'un cicle i el pendent de la corba ja té signe negatiu. Perdent les eleccions i quedant-me a l'oposició evidentment podria acusar el govern de tots els mals que vindran i proposar-me com a alternativa per aixecar la situació en les següents eleccions.

Aquest raonament el faig en clau únicament partidista i sectària, ometent qualsevol preocupació pel país que hauria de governar. Lamentablement, aquest criteri no és el que es trobi a faltar més en política.

Der Nazi

El meu besavi suís havia sigut xòfer d'un oficial de les SS. Des d'aquesta posició privilegiada va ser testimoni durant anys de converses i de la mena de vida que portava un nazi-tipus. L'acumulació d'informació el va portar, un cop acabada la segona Guerra Mundial, a escriure el llibre "Der Nazi" on narrava la vida del nazi en qüestió sota un prisma molt crític i és que l'autor, des de sempre, havia sigut un antinazi convençut.
Res de destacable em direu. Espereu. El problema va ser la poca receptivitat de la societat suïssa per donar a conèixer informació en contra del nazisme, un país que tot i ser oficialment neutral durant el conflicte, un cop acabada la guerra es va veure obligat a pagar 250 milions de francs als Aliats en concepte de reparacions de guerra pels ingressos aconseguits gràcies a les transferències d'or entre el Reischbank del Tercer Reich d'una banda i el Banc Nacional de Suïssa i els bancs privats suïssos de l'altra. Uns ingressos valorats en 800 milions però que la diplomàcia suïssa va aconseguir rebaixar en les negociacions internacionals. Doncs en aquest clima de país col·laboracionista l'home va haver de fer mans i mànigues abans de trobar una editorial que li publiqués el llibre, finalment una petita editorial independent li va proposar fer-ho. Però els maldecaps no van acabar aquí, l'home en qüestió va rebre fortes senyals de repulsió a nivell privat i professional: dins mateix de la seva família se li retreia la publicació i a nivell professional cap empresa volia oferir-li feina durant els anys que van seguir.
La ideologia d'un país ve il.lustrada per l'actuació dels seus ciutadans i Suïssa com a conjunt ha demostrat, al llarg de la història, poca aversió envers el feixisme. Des del col.laboracionisme amb Hitler fins a la victòria per golejada del partit d'extrema-dreta UDC en les darreres eleccions.

El drama suís

Que diumenge passat el partit xenòfob UDC hagi aconseguit els resultats més espectaculars que ha tret mai cap partit polític a Suïssa només pot denotar preocupació sobre el tipus de societat que representa la Confederació Helvètica. Amb el seu model de govern, en Blocher (alias el Le Pen suís) pretén dinamitar el model basat sobre el consens ultrapassant l'esquema tradicional dreta/esquerra que sempre havia marcat les polítiques del Consell Nacional, amb un executiu format per membres de tots els colors polítics. Aquest multimilionari de la industria química ha aconseguit fer quallar un missatge obertament xenòfob convertint les paraules "estranger" i "criminal" en sinònims, esdevenint un autèntic referent i model a seguir per l'extrema dreta europea. Aquest missatge, convé dir-ho, ha penetrat sense massa dificultat en una societat que tot i ser de les més cosmopolites d'Europa, conté residus racistes no precisament minoritaris.

El projecte Balladur o com monarquitzar (encara més) el President de la República

Llegeixo que la comissió dirigida per l'antic primer ministre francès Edouard Balladur està contemplant seriosament, en el seu projecte de reforma de les institucions franceses que publicarà pròximament sota ordres del president Sarkozy, reforçar la ja omnipresent figura del president de la República. El canvi afectaria l'article de la Constitució "Le président de la République définit la politique de la Nation. Le gouvernement la met en oeuvre." (El president de la República defineix la política de la Nació. El govern la posa en obra"). El cas és que es vol canviar el rumb no pas cap a un reequilibri de forces executiu-legislatiu com havien apuntat històricament els crítics de la V República (que des de que el General De Gaulle la va instaurar després de la segona guerra mundial, donava tot el pes polític a l'executiu en la figura del president de la República, delegant el govern i sobretot el Parlament a un pla testimonial). Doncs bé, com comentava, ara no només no s'intenta reforçar un contrapoder a l'actuació del President sinó que se'n vol imposar una figura més important, sobredimensionant encara més els poders presidencials, que afectarien en més gran mesura la política interior. Que no us estranyi que les eleccions presidencials de França siguin les que tinguin més participació (vora 85%), i és que tant les legislatives com les regionals (aquestes últimes són una autèntica farsa) escullen uns representants que tenen un poder molt limitat, no pinten gran cosa vaja. Una prova del menyspreu del President respecte del seu govern és que el Sarkozy anomena el primer ministre un col.laborador.

Txetxènia

"si anorreem Txetxènia en un mes, Occident no se n’adonarà" Alexandre Mikhailov, general rus

Permeteu-me que recordi un tema masses vegades amagat de l'actualitat que literalment em rebenta. És un de tants conflictes oblidats que quedaran per sempre en la mala consciència de la humanitat i sobretot del món occidental, que per interessos no ha gosat mai atxecar la veu contra Rússia. I és que el pitjor del cas és que al dependre energèticament Europa de Rússia, la Unió ha fet i seguirà fent la vista grossa sobre un dels genocidis més impunes de la història contemporània. La última oportunitat que va conèixer el país per independitzar-se fou a l'ocasió de la caiguda de la URSS al 1991, quan ho pretenia a l'igual que ho estaven aconseguint la resta de països que van acabar desmembrant l'antic Estat rus. El problema va ser que tot i aconseguir el suport popular mitjançant un referèndum, la comunitat internacional se li va girar d'esquena i va permetre les posteriors repressions de l'exèrcit rus sobre el fill desobedient del Caucas. Recordo fa molts anys, sentir el testimoni colpidor al Bon Dia Catalunya d'un enviat especial que explicava les desgràcies del poble txetxé, va explicar que: "a una jova txetxena li van matar el marit, quan els hi va anar a protestar a un grup de soldats russos desplegats per la zona, el sergent la va violar. Després d'això la noia no va trobar més alternativa que fer-se un vestit d'explosius i volar-se pels aires en un atemptat suïcida contra tropes russes". La frontera entre terrorisme i resistència és molt fina en alguns casos. Les xifres parlen per elles mateixes, en 13 anys de guerra s'han aniquilat 3/4 parts del poble txetxé...