Tot aprofitant la crisi

El recanvi que proposa Obama

Ja està engegada la maquinària de la política fiscal expansionista de la nova administració nord-americana, que ascendirà la xifra del dèficit públic en un no menyspreable 10% del PIB (com a referència penseu que la UE prohibeix als seus membres sobrepassar el 3%) i un deute públic que augmentarà 13 punts. Aquesta darrera xifra és poc preocupant per les generacions americanes actuals, però força pels seus fills i nets que heretaran un deute que no sembla haver tocat fons. Això sí, haurà complert les expectatives que havia despertat obrint l'aixeta de la despesa pública, però no ens enganyem, si les repercussions d'aquesta política es posen sovint en entredit, en el cas americà la correlació històrica entre cicle econòmic i despesa pública tendeix cap a zero. Es a dir, que històricament la despesa pública dels EUA no ha afectat els cicles econòmics. Sigui com sigui, comentar que una de les persones transcendents de la nova administració és en Paul Volcker (81 anys), conseller per la reconstrucció econòmica, que porta tants aires de canvi com una bota de ranxer. Al 1981 va ser president del Banc Central Americà seguint polítiques monetàries ultra-restrictives. Deu anys abans però, al 1971, va ser secretari del Tresor sota l'administració Nixon i va ser l'impulsor de l'aboliment, ja inevitable tot sigui dit, del sistema de Bretton Woods (sistema monetari internacional de llavors, que establia paritat fixa entre les monedes gràcies a la convertibilitat or-dòlar). En aquell moment, la iniciativa d'en Paul Volcker buscava complaure les necessitats de les multinacionals americanes i dels inversors de Wall Street ja que el sistema de Bretton Woods els limitava les inversions a l'estranger (degut a l'excés de dòlars). Sens dubte una gran aposta pel canvi en Paul Volcker.

Destresa econòmica

L'economista Miguel Sebastian, successor del benvolgut Joan Clos a la cartera d'Indústria, Comerç i Turisme, segueix en la mateixa línia del seu antecessor amb perles com la que ens ha ofert fa uns dies, recomanant consumir productes espanyols per combatre la crisi. Aquest personatge anacrònic s'hagués trobat com a casa a l'Espanya dels anys 1950, en plena autarquia. També citar en política internacional el circ al que ens té acostumat el primer ministre espanyol ZP dient que no era conscient abans de les eleccions de l'apropament al precipici econòmic refugiant-se en eufemismes grotescs, i que no va enganyar sinó que es va equivocar. Lleuger matís, força pràctic a la hora de deixar anar proclames fal•laces. Millor semblar imbècil que afaitapagesos.

Els de sempre, ficant-hi cullerada

En una altra divisió juga França, que mai pot evitar dir-hi la seva. Després de la crida d'en Sarokozy a refundar el capitalisme, aquestes properes setmanes es constituiran dos nous partits d'extrema esquerra, el Parti de Gauche (PG) i el Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA), aquest últim residu de la Ligue Communiste Revolucionnaire. Oportunisme de banda, aquesta nova fragmentació de l'electorat d'esquerra acabarà de rematar un PS moribund, que a efectes pràctics té la conseqüència directa que el contrapoder més visible, que hauria de ser l'oposició, ara mateix no existeixi a França.