Sobre la direcció d'Esquerra

Mil vents s’estavellaven contra la nau. D’aquells darrers segons abans de l'inevitable només recordava una imatge borrosa del capità, que en un intent desesperat per reconduir la situació en la que ell mateix els havia dut, vociferava una última ordre de girar a estribord tot conscient del risc de partició que implicava lluitar contra forces descontrolades i hostils. Res ni ningú mai no l’havia intimidat, i ni tan sols en aquells instants on tot estava ja sentenciat podia permetre’s dibuixar l’ombra del dubte en el seu rostre. No. Després del que havien viscut per arribar-hi els seus homes es mereixien caure amb el convenciment d’haver-ho intentat, per més inútil que acabés resultant la darrera ordre d’un home ahir mitificat i avui engolit dins l’antre putrefacte de la seva egolatria i autosuficiència. Malaguanyat esforç i trist consol, però els homes necessiten causes per poder-s’hi aferrar com un vell moribund aferrant-se a una imatge sobredimensionada de la seva vida per caure en l’engany de creure’s que ha valgut la pena tot plegat. La supervivència depèn de la capacitat d’oblit del passat o, accessòriament, de la facilitat per manipular-lo. I aquells homes eren perfectament conscients que la brúixola mental que guiava el capità feia temps que girava a un tempo frenèticament contradictori, però li havien seguit cedint les regnes de les seves vides, prescindibles, com peons d’un tauler d’escacs o autòmats concebuts per seguir mecànicament instruccions. El tràgic final estava escrit, ara només calia concretar dia i hora amb el més enllà per sentir bordar en Cèrber. Mentre el cuiner de la tripulació, convertit en testimoni de luxe d'un possible preludi del quadre de Theodore Gericault, del final d'una gesta que havia durat cinc anys, feia esforços per que els tremolors provocats per una situació que el superava li permetessin copsar els últims retalls del despertar d’un somni efímer. Un cruixit estrident ressonà i fissures començaren a serpentejar pel terra de la nau. Ja només faltaven uns segons per que la ràbia de les onades, de tot un oceà, punís els ingenus profanadors d’aigües verges pel més gran dels errors: perdre el rumb dels ideals navegant per mars de confusió, i els capbussés dins les profunditats més tenebroses... Un, dos... i final previsible.

ps: primer intent fugaç d’incursió narrativa recurrent a una paràbola fàcil sobre el que ha passat a Esquerra. Experimento.