Qui necessita Catalunya?

Les eleccions legislatives canadenques estan previstes pel proper dos de maig. L’actual primer ministre conservador Stephen Harper podria assolir la majoria a Ottawa, un objectiu que fins ara se li havia escapat i que, segons citava un periodista del National Post fa uns dies, per tal d’aconseguir-ho només li caldria ignorar el Quebec.

Si fins fa poc el primer ministre canadenc mirava de mimar l’electorat quebequès - va adoptar per exemple una resolució reconeixent el Quebec com a nació al 2006 i li va atorgar un seient a la Unesco - els vents estratègics semblen córrer ara cap una altra direcció donat el nul redit electoral que aquests gestos han resultat tenir en l’electorat quebequès. Un antic conseller d’en Harper, en John Weissengerger, ja declarava fa set anys que “ja no és ridícul plantejar-se una estratègia electoral recolzant-se únicament sobre Ontàrio i l’oest canadenc, on s’hi troben 201 dels 308 escons del parlament canadenc.”

Al congrés espanyol, 303 dels 350 diputats són escollits fora de les circumscripcions catalanes, i no és cap misteri que el feu popular no es troba precisament en terres catalanes. Al contrari, el PP sempre ha tret redit electoral de l’anticatalanisme, per exemple amb les firmes en contra de l’Estatut, o les falques publicitàries del PP andalús, pixant-se retòricament en el català.

Les xifres són demolidores; si els catalans tinguéssim prohibit votar, el Partit Popular hauria guanyat totes les eleccions generals des del 1996, amb l’excepció de les del 2004, tres dies després dels atemptats d’Atotxa i en les que el PSOE s’hauria endut la victòria, això sí... amb un únic diputat de diferencia respecte als Populars en cas de no votar Catalunya.

Pel que fa el PSOE i la seva filial catalana, el factor català li ha jugat precisament a favor a partir del gir del 2004. Això si, el respecte i compliment dels compromisos ens han deixat a tots enlluernats per la seva absència. Ara que ens trobem en època de primàries anunciades per salvar els mobles del naufragi socialista, sona el nom de la ministra de defensa com a futurible candidata. Tindria algun avantatge per Catalunya que Chacon aconseguís el control del PSOE i que, per més improbable que sembli, la presidència espanyola l’any vinent? La resposta és força intuïtiva i aniria en la mateixa línia que els avantatges que ha representat per Catalunya tenir un català com en Josep Borell de president del Parlament Europeu durant 3 anys o que en Vidal Quadras sigui vicepresident primer del mateix Parlament. Haver nascut a Catalunya i parlar català no és ni condició necessària ni suficient per defensar-ne els interessos. Ans al contrari, els catalans que han aconseguit escalar posicions dins les entranyes dels dos grans partits espanyols han destacat precisament per renegar de qualsevol rastre de catalanisme convertint-se a l’espanyolisme més ranci. Les declaracions del passat 24 de febrer de la Carme Chacon dient que “cada dia sere menos nacionalista catalana” no van sinó, en aquesta mateixa línia del procés de mutació i adaptació per atraure les simpaties de la caverna.