Per què he votat Solidaritat

Els catalans a l'estranger hem tingut l'oportunitat d’avançar-nos uns dies a les eleccions, en el meu cas ja fa uns dies que vaig emetre el vot per Solidaritat Catalana. El cert però, és que els catalanistes/independentistes mai havíem tingut tantes opcions obertes i, conseqüentment, tants dubtes a la hora de votar.

Totes les enquestes donen un resultat extraordinari a l’Artur Mas, que com a mínim duplicaria el nombre de diputats del PSC. Recordar les èpoques en les que en Pasqual Maragall es queixava de tenir més vots però menys diputats que CiU sonaran a broma de mal gust aquests dies. La informació més recent la proporciona l’enquesta del grupo Zeta; on en Mas estaria a un diputat de la majoria absoluta.

Arribat a aquest punt cal una reflexió. Pels interessos de Catalunya, convé una majoria aclaparadora de CiU? El regim dels tripartits arriba a la seva fi i això és motiu de celebració. Ara bé, totes les enquestes pinten uns resultats superiors als 60 diputats per CiU, cosa que ja permetrà a en Mas governar còmodament. Segon; el projecte estrella de CiU – el concert econòmic – es inviable. O si més no, es basa en una supeditació total a Espanya donat que no es planteja dur-ho a Madrid fins passades les properes eleccions generals espanyoles. És a dir, el programa central que preveu CiU dependria d’una variable desconeguda que és el resultat i les necessitats de pacte de PSOE o PP en les properes espanyoles. Total; resultat incert i pacte incert. Poques vegades les estratègies de negociació permeten que una de les parts s’endugui integrament el que reclama; d’aquí que les cessions que haurà de fer CiU enfront de PP o PSOE acabin descafeïnant el concert econòmic convertint-lo en una mera reforma atorgant alguns percentatges de recaptació addicionals, i supeditada no cal dir-ho, a la LOFCA de regim comú per totes les comunitats autònomes excepte òbviament Euskadi i Navarra. El concert econòmic és un miratge que solsament portarà més frustracions nacionals a un país ja tocat. És mes viable declarar la independència que aconseguir el concert econòmic de les corts espanyoles.

De fet, la única manera d’aconseguir el concert, seleccions esportives nacionals reconegudes, situar la nostra cultura a la primera divisió internacional, i un llarg etcètera, és exclusivament mitjançant la declaració unilateral d’independència.

Aquí és on apareixen Solidaritat Catalana i Reagrupament, que són dos productes calcats. Nomes ens podem basar en les lleis darwinianes del mercat electoral per saber quina sobreviu i d’aquesta manera concentrar el vot independentista en una única formula. Les enquestes de tots els mitjans són unànimes; Solidaritat té moltes més possibilitats.

En un moment històric crucial – després de la sentencia del constitucional que es carrega la via autonomista – és fonamental que el centre de gravetat de la política tendeixi clarament cap a un independentisme desacomplexat i poc afí a acomodar-se en gestionar un govern regional. Que el seu missatge és només la independencia? Pero si resulta que tampoc seran partit de govern, així que el que interessa és que influeixin amb un missatge clar i concís abans que emetre innombrables opinions sobre totes les esferes de la societat. No convé en major mesura una CiU supeditada a algun pacte puntual amb Solidaritat Catalana abans que qualsevol altre partit? L’entrada de Solidaritat al Parlament serà un gest de dignitat nacional després de les garrotades rebudes des d’Espanya.