John Boehner, congressista i estrella destacada de la victoria republicana
“Si no t’agrada el Congres, espera’t dos anys" remarcava el comentarista polític Walter Shapiro. El cert es que els cicles polítics de la democràcia americana donen joc a relleus de protagonisme i contrapoders segons es tracti de presidencials o legislatives. Pràcticament tots els presidents, començant pel Ronald Reagan, s’han hagut d’encarar amb un Senat o Cambra de Representants de signe contrari en algun moment de la presidència. Bill Clinton, elegit al 1992, patiria una gran patacada al 1994 en les dues cambres, o mes recentment en George W. Bush, reelegit al 2004, perdria el control del Congres dos anys després. Aquests girs són habituals en la política americana, i donada la complexitat de la seva societat i del context de cada Estat es difícil emetre un judici uniforme; aquí per exemple el governador demòcrata Patrick Deval ha estat reelegit a Massachusetts, a contracorrent de la tendència nacional.
Justament, fa un parell de setmanes, Barack Obama va reunir multituds i despertar passions al Hynes Convention Center de Boston per donar suport al governador optant a la reelecció. El motiu es mereixia l’atenció del president donat que el rival de Patrick Deval, el republicà Charlie Baker, fins al darrer segon li ha anat frec a frec en les enquestes. La maquinaria demòcrata ha anat a tota pastilla aquest darrer mes, aconseguint el “get out the vote” - estratègia per augmentar el nombre de votants – mes espectacular que l’Estat havia conegut mai. No obstant, la popularitat del president no ha estat la tònica general a altres Estats. Taxes de popularitat de banda – que han passat del 80% del 2008 al 44% al 2010 – podem citar l’estudi de Politico segons el qual candidats demòcrates s’han passat tres vegades mes de temps criticant la reforma sanitària que altres candidats demòcrates donant-li suport.
Sobre el bàndol guanyador, no deixa de sobtar que alguns corresponsals catalans de prestigi atribueixin la derrota demòcrata al fet que Obama no hagi fet suficient contra la crisi, quan ahir el 56% dels electors americans van dir que l'Estat intervenia massa. Per altra banda, el flamant senador republica de Florida Marco Rubio deixava anar una interessant reflexió: “We make a great mistake if we believe that tonight these results are somehow an embrace of the Republican party. What they are is a second chance, a second chance for Republicans to be what they said they were going to be not so long ago." Tot sembla indicar que el Tea Party ha arribat per quedar-se sota una forma o altra, i conve recordar detalls importants com que en Ron Paul, líder carismatic del Tea Party que es va presentar a les primàries republicanes del 2008 i pare d'un dels governadors electes, creu fermament en abolir la Reserva Federal. En un moment o altre pero, el discurs conservador haurà de començar a ser constructiu si aspiren a liderar el país.
3 comentaris:
Molt bon anàlisis de la política als U.S.A. amb els seus cicles, que donen la impressió de moviment perquè res no canvii, si mes no molt lentament.
Gràcies Eddie, per la teva visió tan interessant sobre terreny .
Xavi
Graciess!!
Publica un comentari a l'entrada