A la teva bola

Una característica inherent a la majoria d’americans és la seva total indiferència pel que puguin pensar els altres respecte a la seva manera de pensar, d’actuar, en definitiva, de concebre el món. Solen anar a la seva bola que diríem col·loquialment. Amb un fet tan quotidià com passejar pel carrer un s’adona que no solen creuar mai la mirada amb desconeguts, simplement miren endavant. Un té la sensació que, per més excèntric i extravertit que pugui arribar a ser el teu comportament, cridaràs tant l’atenció com la persona mes inhibida i acomplexada. Em creia individualment lliure a Catalunya, però el cert és que aquesta sensació de llibertat en el pensament i el comportament que suposa viure a Estats-Units no té equiparable a casa nostra.

Amb la sentencia del passat 28 de Juny, el Tribunal Constitucional va sufocar les darreres esperances d’encaix amb Espanya. Es finiquita, amb aquest drama nacional, els llargs anys d’intents de pedagogia amb la resta de l’Estat. Inclús alguns dels qui van perpetrar la Constitució com Miquel Roca i que s’han caracteritzat històricament per pregonar aquesta suma forçada, s’han acabat rendint a l’evidencia admetent que Espanya té un problema. Aquesta preocupació constant per convèncer les Espanyes del nostre simple dret a existir i de les bondats d’una major descentralització administrativa han resultat tenir una relació cost-benefici que tendeix cap a zero amb el temps. Des de sempre he estat contrari a la pedagogia amb Espanya, però a favor de concentrar tots els esforços en sensibilitzar la massa critica del nostre propi país envers posicions secessionistes. Que ningú ho posi en dubte, el dia que una majoria social vulgui la independència l’assolirem per declaració unilateral des del Parlament. Res de referèndums impossibles autoritzats per l’Estat, ni de pactes amb Espanya. El proper pacte amb Espanya haurà de ser el que es farà el dia després de la nostra independència, i durà per títol Pacte de Desgreuge per les humiliacions històriques, tant militars com polítiques. De fet he de confessar que me’n alegro del caràcter pre-democràtic en el que està redactada la sentencia, d’aquesta manera la taca d’oli contraria a la unitat d’Espanya s’eixampla i la gent que clamava parlar de tu a tu amb ella simplement ja no té raó de ser. Però de la mateixa manera he de confessar que hagués sentit un major grau de satisfacció si el partit que capitalitza el vot independentista al Parlament tingués un mínim de credibilitat. Amb una manifestació, necessària i indispensable, però sense Pla B només es poden dipositar esperances en una reconfiguració del plantejament polític dels partits nacionals que es presentaran a les eleccions de la tardor. Les regles del joc i l’escenari han canviat, si no s’adapten quedaran desqualificats. I, mentrestant, als catalans ens convindria mostrar una mica de maduresa, seguint endavant - a la nostra bola - i deixant de preocupar-nos per foteses típiques de ments colonitzades com “que diran a Madrid?”. Des de la capital del Regne no nomes se’n refoten del que direm els catalans, sinó també del que vam dir, de forma unitària i legal.