La construcció nacional

Encara recordo aquella victòria de França l’any 1998. El darrer gol d’Emmanuel Petit al minut 93 rematava una final gloriosa contra l’indomable Brasil, per 3-0, fent vibrar tot el país. En aquella època, tot i sentir-me català també em vaig arribar a sentir orgullós d’aquella selecció. Me’n sabia l’alineació de memòria i a l’escola em sentia identificat amb la il·lusió que despertava. Encara sento com em palpitava el cor quan el llavors futur barcelonista Lilian Thuram va marcar el gol de la victòria en semifinals contra Croàcia, encara conservo incrustada al cap la seva imatge, agenollat a terra i emocionalment superat pel que acabava d’aconseguir. En aquell temps ja, França patia una fractura social important amb un ascensor social inflexible en funció de l’origen. Però a partir d’aquell mundial ja s’havia resolt. Els sociòlegs i politics donaven per fet que aquell mundial de l’equip francès, amb la meitat dels integrants d’origen forà, seria el pas definitiu cap a l’anhelada cohesió social.

Però la història posa les coses al seu lloc. Quatre anys desprès, l’extra dretà Jean-Marie Le Pen, comandant el Front Nacional, desbancava el socialista Lionel Jospin i es colava a la segona volta de les presidencials franceses enfront de Jacques Chirac. A la meva ciutat, Antibes, el partit d’extrema dreta va arrasar situant-se també com a segona força política. El cop va ser molt dur per molts francesos, cal recordar que dins les politiques de Le Pen s’incloïa l’expulsió de tots els immigrants, sortir de la UE, el retorn al franc francès, i el restabliment de la pena de mort. La victòria en segona volta va resultar ser per Chirac, més que per mèrits propis, degut al fet que l’electorat socialista s’hi va abocar en bloc preferint abans una candidatura de dreta abans d’una d’extrema dreta. Però negar el profund racisme d’un sector no minoritari de França és com negar la catalanofòbia present a Espanya. El problema de França no és d’integració, sinó que pretén que els nouvinguts realitzin un procés d’assimilació total. Els meus pares encara em recorden de vegades quan una professora, al parvulari, es va indignar amb ells quan li van dir que a casa no parlàvem francès sinó català. Ens volia obligar a parlar francès, inclús en privat. Més recentment, també cal recordar l’episodi de la gran onada de violència que va afectar el país al 2006, quan una mitjana de mes de 1000 cotxes eren cremats cada dia. Representava la reacció de fills d’immigrants de segona o tercera generació, que mai s’havien arribat a sentir francesos i estaven exclosos del sistema. La traca final d’aquest recorregut decadent el representa la vergonyosa actuació de França en aquest passat mundial, per problemes d’indisciplina interna.

Des d’ahir, a l’Espanya uninacional li brillen els ulls d’emoció convençuda que, amb un cert retard històric, per fi s’ha constituït com l’Estat-nació que sempre ha anhelat. L’any 1998, aquell sentiment d’eufòria patriòtica també semblava que seria etern. El cert però, és que basar la construcció nacional en un èxit esportiu que només haurà arribat a viure una generació, no és garantia de res, més aviat demostra la feblesa d’un projecte polític. La història posarà les coses al seu lloc.