Massachusetts chronicles - Preludi

Al gener un servidor se'n va sis mesos als Estats-Units, concretament a l'Estat de Massachusetts en el marc d'un conveni amb la UPF. Aprofitaré la plataforma que proporciona aquest blog per narrar cròniques i experiències relacionades amb l'estada americana.

Tot i que pugui sobtar, la primera parada del viatge correspon a la imatge, la parada de metro Rubén Darío de Madrid. El motiu? Doncs que tot i disposar d'un consulat americà a Barcelona, si la teva estada a Amèrica és superior als tres mesos t'obliguen a anar en ple Paseo de la Castellana de Madrid, a l'ambaixada nord-americana, per aconseguir-hi el visat. Que els al·ludits afegeixin un +1 a la independència.

Preludi - eterna dependència

Trepitjo terra. En un gest automàtic palpo el passaport a la butxaca per si de cas. Ja sabem que la fragmentació de l'Estat és per aquest diumenge i no ens podem estalviar precaucions.

Al comprovar que ningú em demana la documentació baixo decebut les escales mecàniques de la T4 de Madrid. Quan em trobo les portes obertes d'un metro prest per marxar cap al centre de la ciutat em veig obligat a revaloritzar a la baixa la nova T1 del Prat on havia fet el check-in un parell d'hores abans. Aquella terminal que sorprenia gratament acaba ofuscada per l'aclaparador greuge comparatiu de la nova terminal madrilenya que, tot sigui dit de passada, sosté el rècord europeu d'excés de capacitat per les operacions que finalment s'hi acaben realitzant. El fet és que arribant a Barajas tens un metro cada 3 minuts que et porta al centre i en canvi arribant al Prat tens un aerobus que va passant aleatòriament.

Amb el primer transbord i al obrir-se les portes es desemboca la corrent humana de la que n'acabes sent presa inundant descontroladament varis passadissos. Hi ha ciutats que traspuen sensacions, gustos, melodies o olors. O tot alhora, o depenent del context del viatge una vegada destacarà una particularitat i una de diferent en una altra ocasió. Aquest cop Madrid m'acull per l'oïda. Només als passadissos del metro ja anticipes que es tracta d'una capital europea amb majúscules, els bombos d'un africà gras donen pas sobre la partitura als acords d'un guitarrista que al seu torn passa el relleu a un violinista que mozarteja. Quan entro al següent comboi els darrers sons em segueixen ressonant pel cap mentre descargolo el plànol del metro.

Després de dos transbordaments em planto a l'ambaixada americana. L'edifici per ell mateix ja imposa respecte. Un bloc cimentat i monstruós de set plantes sense cap construcció a les parcel.les adjacents, contornat per uns alts murs i guàrdies civils fent torns als carrers dels voltants. A mesura que t'apropes et sents cada cop més observat i incomodat. Arribat aquí un suggeriment al lector: si mai has somiat en experimentar una situació kafkiana en tots els sentits demana un visat per marxar als Estats-Units. Ho he començat a redactar però m'ocupa moltes pàgines i ho resumiré en citacions:

Part 1: la motxilla

Segurata: Con esta mochila no puedes entrar. [...] Vete a un Supermercado Dia cuatro calles más arriba a dejarlo.

Dependent del Dia 1: No no, esto no lo dejes aquí, ya estamos cansados que los de la embajada nos manden a todo quisqui aquí a dejar las cosas! Esta mañana ya han venido otros dos chicos y tampoco los hemos dejado! [...] Inténtalo en otro Día más abajo.

Dependent del Dia 2: No aquí no tenemos taquillas.

Dependent del Caprabo: No aquí no se puede salir del supermercado con la llave de la taquilla!

Recepcionista de l'Hotel Melià: Tienes que reservar una habitación para dejar la mochila.

Empleada de correos: A no ser que la quieras mandar por correo aquí no la puedes dejar.

Encarregat del Bar: Si si ningún problema, déjala aquí.

Part 2: el document I-901 Sevis

Empleada de l'embaixada: Donde está el documento I-901 Sevis? [...] No no, en la web de la embajada no lo pone, es un documento especial que tienes que pedir en otra web cuando haces un visado. [...] Tienes que hacer una transferencia internacional de $200. [...] Allí hay un ciber.

Part 3: Entrada a l'ambaixada

Després d'un control exhaustiu resulta ser que sí que tenen taquilles a l'ambaixada però només per deixar-hi els objectes electrònics (mòbil i ipod). Sospir. El segurata em dona un tiquet d'espera, el n°142, que m'acompanyarà durant les 3 hores restants a l'ambaixada. En una sala on costa respirar-hi de la quantitat de gent amuntegada al centre s'hi troba una TV amb la CNN i al sostre tres banderes penjades - l'espanyola, l'americana i l'andorrana - i ara m'assec tot invocant la Santa Paciència pels tres torns que toca esperar. Un primer per entregar la documentació, un segon per que t'escannegin les empremtes dactilars dels cinc dits de cada mà i un tercer torn en el que et fan una entrevista. Aprofito la llarga espera per fer coneixença amb una madrilenya i una sevillana, aquesta última amb mirada de murri em comenta que se'n va a Nova York a fer pràctiques d'infermeria. I res més de transcendental.

Finalment, tarda de Sorolla, cubisme i surrealisme al Reina Sofia en el que també hi aprecio una estensa col.lecció de fotografies d'un tal Agustí Centelles amb el cartellet a cada una de NUEVO INGRESO. No sé de què em deurà sonar el nom. Sense temps per més, de nou T4 i cap a la casella inicial.