Si diumenge el PSC-PSOE torna a guanyar de carrer a Catalunya, el comportament de l'electorat català, per molt democràtic i legítim que sigui, serà digne d'estudi per part dels millors col.legis de psicòlegs del món. Serà interessant analitzar les motivacions que porten la major part d'una societat a escollir uns representants que durant 4 anys els han estat prenent per imbècils. I que no semblen tenir intenció de reconduir la situació vist el que ha anunciat l'amic ZP; que aquesta legislatura la prioritat serà Andalusia. Ostres, no ho va ser ja en l'anterior? Quan només arribar al govern, a més de grans mesures com la retirada de tropes de l'Iraq, una de les primeres decisions del govern amic va ser el retorn del deute històric d'Andalusia en forma de milers de milions d'euros. Es veu que el 10% del PIB català que entra a les arques Estatals cada any i que no se'ns retorna és un crèdit a fons perdut donat l'altruisme exacerbat de Catalunya, disposada a sacrificar-se per que a Andalusia les operacions de canvi de sexe siguin gratis, que comprar-se un cotxe ecològic sigui subvencionat i els peatges una llegenda urbana... Mentre aquí gaudim de cues a sanitat, d'un dèficit en infraestructures, de ser els últims en educació, d'absència de control de la immigració... Certament un 10% del PIB és prescindible.
Un apunt important en aquest cas és el fet que dels 350 diputats en joc, 61 es disputin a Andalusia. Evidentment això condiciona qualsevol postura i no pot portar a desconsiderar tant apreciada terra ni que sigui creant greuges comparatius, per més descarats que siguin. Una nova victòria del PSC-PSOE a Catalunya, a més de consolidar un marc monopolístic socialista amb totes les institucions monocolors, també els legitima per seguir una política de menyspreu envers Catalunya a tots els nivells. Si la resposta d'un maltractat és legitimar el malfactor, ja veureu amb quines ganes seguirà fent la seva feina. L'excusa fàcil és la de votar "en contra de", que bàsicament és en què consisteix la campanya socialista. Això l'únic que aporta és una il.lusió de legitimitat a qui és votat, que acaba sobre-representat, com la que va aconseguir Chirac en la segona volta de les presidencials del 2002. En aquell cas s'enfrontava al FN del Le Pen i tot l'electorat socialista es va bolcar a votar l'UMP per que l'extrema dreta no governés fent que en Chirac aglutinés un 82% dels vots. L'engany en el cas de les eleccions a les Corts Espanyoles és doble: que no són eleccions presidencials i que no es tracta de cap segona volta on només hi ha dos candidats (els més votats). La polarització imposada des dels mitjans i des dels 2 partits majoritaris a Espanya és artificial i pretén fer creure que no hi haurà més de dues opcions el dia 9.
Finalitzar amb una consideració sobre el que veig convenient de cara als resultats de diumenge. Deixant de banda la idoneïtat que implicaria l'absència de cap majoria absoluta, seria necessari que ERC no perdés el grup parlamentari propi vist que alguna enquesta els situa perillosament aprop dels 5 diputats mínims per tenir-ne, i és comprensible perquè de mèrits no els hi en manca per perdre votants. Però aquesta passada legislatura les 3a, 4a i 5a forces del Congrés eren partits de caire nacionalista català i basc amb grup propi, la qual cosa provocava que el debat polític anés al ritme de les forces nacionalistes. Ni que sigui de cara a la galeria és convenient que el nacionalisme no-espanyol tingui un espai de normalitat que l'assenti en la política espanyola per tal de reivindicar una tercera via, amb tots els matisos i tonalitats de colors que vulguin, però una tercera via que defugi conceptes radials i centralistes.
Un apunt important en aquest cas és el fet que dels 350 diputats en joc, 61 es disputin a Andalusia. Evidentment això condiciona qualsevol postura i no pot portar a desconsiderar tant apreciada terra ni que sigui creant greuges comparatius, per més descarats que siguin. Una nova victòria del PSC-PSOE a Catalunya, a més de consolidar un marc monopolístic socialista amb totes les institucions monocolors, també els legitima per seguir una política de menyspreu envers Catalunya a tots els nivells. Si la resposta d'un maltractat és legitimar el malfactor, ja veureu amb quines ganes seguirà fent la seva feina. L'excusa fàcil és la de votar "en contra de", que bàsicament és en què consisteix la campanya socialista. Això l'únic que aporta és una il.lusió de legitimitat a qui és votat, que acaba sobre-representat, com la que va aconseguir Chirac en la segona volta de les presidencials del 2002. En aquell cas s'enfrontava al FN del Le Pen i tot l'electorat socialista es va bolcar a votar l'UMP per que l'extrema dreta no governés fent que en Chirac aglutinés un 82% dels vots. L'engany en el cas de les eleccions a les Corts Espanyoles és doble: que no són eleccions presidencials i que no es tracta de cap segona volta on només hi ha dos candidats (els més votats). La polarització imposada des dels mitjans i des dels 2 partits majoritaris a Espanya és artificial i pretén fer creure que no hi haurà més de dues opcions el dia 9.
Finalitzar amb una consideració sobre el que veig convenient de cara als resultats de diumenge. Deixant de banda la idoneïtat que implicaria l'absència de cap majoria absoluta, seria necessari que ERC no perdés el grup parlamentari propi vist que alguna enquesta els situa perillosament aprop dels 5 diputats mínims per tenir-ne, i és comprensible perquè de mèrits no els hi en manca per perdre votants. Però aquesta passada legislatura les 3a, 4a i 5a forces del Congrés eren partits de caire nacionalista català i basc amb grup propi, la qual cosa provocava que el debat polític anés al ritme de les forces nacionalistes. Ni que sigui de cara a la galeria és convenient que el nacionalisme no-espanyol tingui un espai de normalitat que l'assenti en la política espanyola per tal de reivindicar una tercera via, amb tots els matisos i tonalitats de colors que vulguin, però una tercera via que defugi conceptes radials i centralistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada