Si tot els habitants del planeta assolíssin el nivell de vida nordamericà caldrien cinc Terres i mitja per abastir la seva demanda. Aquesta aproximació caricaturitzada il.lustra bé l'aparent inviabilitat d'un creixement basat sobre recursos limitats. Tots sabem que per treure els països de la pobresa el primer pas necessari és que aconsegueixin creixement econòmic, condició per un possible desenvolupament, o sigui una millora de les seves condicions de vida. Cap país no ha millorat el benestar dels seus ciutadans sense creixement previ i en paral.lel. Però com pretendre que els Països en Via de Desenvolupament i el Tercer Món arribin al nostre nivell si no estan en les mateixes condicions que nosaltres estàvem quan ens vam començar a industrialitzar al segle XVIII? Es a dir que quan nosaltres, Europa, vam apretar tímidament l'accelerador fa 3 segles no hi havia superpotències regionals damunt nostre i teniem via lliure per aprofitar el creixement potencial, que va conèixer el punt més àlgid durant l'Edat Daurada del segle passat (1945-1973) amb taxes de creixement exorbitants. L'informe Meadows que va publicar el Club de Roma al 1972 predeia precisament això enfoncant-ho envers els països desenvolupats: que el creixement econòmic no podia seguir indefinidament basant-se en la constatació d'una disponibilitat cada cop més escassa dels recursos naturals (cal contextualitzar-ho en les crisis petrolieres dels anys 1970), és a dir que amb uns inputs cada cop més limitats els outputs tendirien a desaparèixer. En aquest cas la disminució de l'energia fossil més utilitzada, o sigui com a matèria prima de les empreses dels sectors manufacturers i del transport, semblava previsible que el sistema s'estancaria vista la seva importància estratègica. Més clar l'aigua: sense oferta no es podria abastir la demanda.
Seria molt pretensiós per part meva dir el que s'ha de fer però és relativament fàcil refutar alguna solució com la que proposen economistes de pacotilla segons els quals els països més avançats hauriem de deixar de créixer per tal que els països pobres creixin més i convergeixin cap a nosaltres (com si el creixement econòmic fos una cosa tant palpable que es pogués controlar i aturar, si bé és cert que per fer les coses malament alguns governs hi tenen la mà trencada...). No discutirem l'absurditat d'un raonament com aquest. En segon lloc es pretén substituir els productes derivats del petroli pel biodiesel o el bioetanol, considerats més ecològics. El perill d'utilitzar aquest tipus d'energia és que requereixen l'ús de béns primaris com el blat, necessari per fer pà. No cal dir que si es pretén substituir l'oferta d'hidrocarburs derivats del petroli per la de blat la part més ressentida seran les poblacions dels països pobres que veuran el preu mundial del blat augmentar. Està bé trobar alternatives al petroli però abans de posar en pràctica innovacions en el camp energètic s'haurien de preveure les possibles conseqüències a nivell global.
Responent a la pregunta amb la que obria el tema de Com pretendre que els Països en Via de Desenvolupament i el Tercer Món arribin al nostre nivell si no estan en les mateixes condicions que nosaltres estàvem quan ens vam començar a industrialitzar al segle XVIII? En primer lloc sabem que les claus de l'èxit de creixement econòmic occidental gràcies als quals la renda per càpita mundial s'ha multiplicat per 9 des del 1820 són a grans trets altes taxes d'inversió, un aprofitament de les innovacions tecnològiques per millorar la productivitat i els processos productius en paral.lel amb les revolucions industrials, l'èxode rural (pagesos pirant del camp) , tot enmarcat en diferents tonalitats d'un sistema econòmic capitalista. Un sistema de mercat gràcies al qual la recerca del benestar individual (és altament probable que cada empresari pensés més en fer-se ric que no pas millorar la societat) ha acabat conduint a una millora del benestar col.lectiu. Però que nosaltres hàgim passat per aquests passos no vol dir necessàriament que ell - el Tercer Món - també ho hagi de fer de la mateixa manera, és a dir no hi ha un model de creixement preestablert i universal. Però sí que hi ha certs paràmetres teòrics que tot i no tenir la qualitat de suficients, són necessaris i aprofito per reprendre'n de memòria algun del Xavier Sala-Martín:
a) estabilitat política per atraure capital estranger, sense confiança en el país no hi ha inversions i no s'instal.len empreses que donen feina i que, proporcionant poder adquisitiu, creen consum.
b) promocionar i incentivar la iniciativa privada: l'arribada de noves empreses s'ha de produir en paral.lel amb la creació de petites i mitjanes empreses del país, creant esperit empresarial.
c) reduir el pes de l'Estat sobretot en els tractes comercials, no pot ser que el ministre d'industria pacti amb el govern d'un altre país la producció del bé X sense altre fonament que el polític, com feia l'INI de Franco per exemple amb la famosa La Maquinista, avui coneguda per altres coses. Actuar així només porta ineficiència creant artificialment indústries. I l'hòstia pot ser considerable si cau el règim.
Seria molt pretensiós per part meva dir el que s'ha de fer però és relativament fàcil refutar alguna solució com la que proposen economistes de pacotilla segons els quals els països més avançats hauriem de deixar de créixer per tal que els països pobres creixin més i convergeixin cap a nosaltres (com si el creixement econòmic fos una cosa tant palpable que es pogués controlar i aturar, si bé és cert que per fer les coses malament alguns governs hi tenen la mà trencada...). No discutirem l'absurditat d'un raonament com aquest. En segon lloc es pretén substituir els productes derivats del petroli pel biodiesel o el bioetanol, considerats més ecològics. El perill d'utilitzar aquest tipus d'energia és que requereixen l'ús de béns primaris com el blat, necessari per fer pà. No cal dir que si es pretén substituir l'oferta d'hidrocarburs derivats del petroli per la de blat la part més ressentida seran les poblacions dels països pobres que veuran el preu mundial del blat augmentar. Està bé trobar alternatives al petroli però abans de posar en pràctica innovacions en el camp energètic s'haurien de preveure les possibles conseqüències a nivell global.
Responent a la pregunta amb la que obria el tema de Com pretendre que els Països en Via de Desenvolupament i el Tercer Món arribin al nostre nivell si no estan en les mateixes condicions que nosaltres estàvem quan ens vam començar a industrialitzar al segle XVIII? En primer lloc sabem que les claus de l'èxit de creixement econòmic occidental gràcies als quals la renda per càpita mundial s'ha multiplicat per 9 des del 1820 són a grans trets altes taxes d'inversió, un aprofitament de les innovacions tecnològiques per millorar la productivitat i els processos productius en paral.lel amb les revolucions industrials, l'èxode rural (pagesos pirant del camp) , tot enmarcat en diferents tonalitats d'un sistema econòmic capitalista. Un sistema de mercat gràcies al qual la recerca del benestar individual (és altament probable que cada empresari pensés més en fer-se ric que no pas millorar la societat) ha acabat conduint a una millora del benestar col.lectiu. Però que nosaltres hàgim passat per aquests passos no vol dir necessàriament que ell - el Tercer Món - també ho hagi de fer de la mateixa manera, és a dir no hi ha un model de creixement preestablert i universal. Però sí que hi ha certs paràmetres teòrics que tot i no tenir la qualitat de suficients, són necessaris i aprofito per reprendre'n de memòria algun del Xavier Sala-Martín:
a) estabilitat política per atraure capital estranger, sense confiança en el país no hi ha inversions i no s'instal.len empreses que donen feina i que, proporcionant poder adquisitiu, creen consum.
b) promocionar i incentivar la iniciativa privada: l'arribada de noves empreses s'ha de produir en paral.lel amb la creació de petites i mitjanes empreses del país, creant esperit empresarial.
c) reduir el pes de l'Estat sobretot en els tractes comercials, no pot ser que el ministre d'industria pacti amb el govern d'un altre país la producció del bé X sense altre fonament que el polític, com feia l'INI de Franco per exemple amb la famosa La Maquinista, avui coneguda per altres coses. Actuar així només porta ineficiència creant artificialment indústries. I l'hòstia pot ser considerable si cau el règim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada