L’etern problema

El govern francès ha posat en marxa 30 criteris de puntuació del rendiment dels seus ministres, els encarregats de l’avaluació seran consultories privades. “La política és un terreny com els altres, que ha de rendir comptes als nostres ciutadans” justificava el portaveu del govern. [font: Nouvel Observateur]. Independentment del fet que aquesta mesura finalment serveixi per adonar-se realment de la feina feta o no, el cas és que sempre s’ha criticat la impunitat amb la que poden actuar els polítics, que un cop passades les eleccions poden fer el que els hi doni la gana i quan es tornin a apropar dates electorals ens facin ser testimonis de la seva particular visió de la realitat per pintar-ho tot blanc o negre i l’apropament d’eleccions a la metròpoli revifa encara més aquest usant joc polític. La balança de resultats que hauria de presentar una empresa per veure objectivament si la gestió ha estat la correcta brilla per la seva absència en el món polític. Si bé és cert que existeixen dades numerables i objectives com podrien ser el creixement del PIB, l’evolució de l’atur, etc. no acaben reflectint si la gestió governamental ha estat l’encertada. En el cas del PIB l’efecte de les polítiques econòmiques és ambigu i sobretot, no se sap ben bé quan acaba de fer efecte la política d’un govern i quan comença la del govern següent. Els cicles econòmics no van al ritme de les eleccions per entendre’ns, pot ser que un govern s’aprofiti d’una tendència global expansionista per penjar-se injustament medalles. Per exemple el fiasco de govern del Tripartit 1.0 va tenir la sort de produir-se en un escenari de bonança econòmica, la qual cosa atenuava una mica el desgavell polític. Però imagineu-vos per un moment que aquell pacte i posterior desgovern s’haguessin produït en un clima de recessió....

Sigui com sigui, qualsevol mesura de control del rendiment dels polítics és benvinguda perquè l’objectiu primer d’un partit és guanyar les eleccions i no pas governar bé, el mitjà (les urnes) ha passat davant del teòric objectiu (governar eficientment), i això s’ha de canviar per no acabar de pervertir del tot el nostre sistema democràtic.

L'imperi de l'inútil

La mediocritat està de moda. Permeteu-me utilitzar la paràbol.la sobregastada de l'extraterrestre per il.lustrar-ho. Si un alienígena desembarqués a Catalunya i es trobés amb el panorama desolador d'aquest annus horribilis, a més de posar en dubte el fet de trobar-se en una civilització avançada, segurament preguntaria "almenys els responsables de tot això seran sancionats d'alguna manera no?". Si ens centrem en el tema de més actualitat, el del fiasco de les obres de l'AVE inutilitzant línies de Rodalies i FGC, l'argument adoptat íntegrament pel partit socialista consta de les següents dues afirmacions "si la Sra Alvarez dimiteix, l'únic que farem serà paralitzar el ministeri" o "per avançar és normal trobar-se amb aquests problemes". Ja han trobat les excuses i realment es pensen que col.larà, prenent-nos a tots per imbècils. Els fets són clarísims: la Magdalena Alvarez ha d'inaugurar l'AVE a Malaga per després poder-se presentar a les eleccions en aquella demarcació, assegurant-s'hi una bona projecció mediàtica. Fins llavors s'estarà enganxada al ministeri encara que s'esfondri mitja Barcelona. Evidentment l'ala andalusa del PSOE no vol ser la part perjudicada en l'asumpte, i fer dimitir una ministra andalusa per problemes a Catalunya li deu sonar a broma a en Chavez. Un ministeri, el de Foment, que cal recordar-ho va ser decisiu per que l'Estatut català no inclogués el traspàs de l'aeroport del Prat i que els funcionaris del ministeri van escenificar aquelles imatges de les celebracions amb cava quan va caure l'aeroport. Aquesta és la gent que ha d'arreglar els problemes de gestió, planificació i traçat de l'AVE i l'aparell del partit ens vol fer empassar foteses pensant que la ciutadania té dos dits de front. El segon argument, el de que "és normal que hi hagin problemes si es vol progressar" què vol dir? Que cada vegada que millorem una cosa hem de renunciar al que ja hem aconseguit fins llavors? Sortosament l'avenç de la humanitat no s'ha basat sobre aquesta premissa, perquè si per sistema al voler fer dues passes endavant sempre n'haguessis de fer tres enrere no sé si estaríem gaire més avançats que el Zaire. S'han deixat d'assignar les tasques a la gent competent en la matèria per assignar-les a gent que obeeix a purs interessos d'equilibris interns de partit.

La tergiversació dels conceptes

Suposem una llauna de Coca-Cola, imagini's que la buida del seu contingut i hi fica una altra beguda, Fanta posem per cas. D'aquesta manera superficialment semblarà ser que a dins continua havent-hi cola però quan hom la begui s'adonarà de seguida que hi ha un décalage entre les seves expectatives i la realitat.

Si enlloc d'una beguda parlem d'un partit polític de seguida entendrà on vull arribar. El socialisme europeu va experimentar, després de la caiguda de la Unió Soviètica, un replantejament ideològic que l'assentava definitivament dins l'economia liberal de mercat renunciant a aventures revolucionàries. Tot i això la major part de partits polítics de centre-esquerra europeus segueixen dient-se Partit Socialista. Arribats a aquest punt és de sentit comú preguntar-se quin és el significat real de Socialisme a Europa avui en dia. El que és evident és que no es pot associar a la definició essencial del concepte tradicional:

"El Socialisme és una doctrina política lligada a la classe social del Proletariat, oposada al capitalisme i a la classe social de la Burgesia, que té com a objectiu la socialització dels mitjans de producció, canvi i transport, la supressió de les classes socials i el repartiment de la riquesa segons l'aportació de cadascú en el treball." (wikipedia)

Sinó que el socialisme actual és un moviment polític perfectament acomodat a les economies capitalistes i un clar exemple és que a cap partit socialista, un cop arribat al poder, se li va ocórrer reformar la constitució abolint la propietat privada i nacionalitzant les gran empreses nacionals per exemple. L'arribada de la socialdemocràcia al poder a França a principis dels anys 1980 amb Mitterand o més recentment a Itàlia amb Romano Prodi no va suposar cap daltabaix del sistema establert ni de les lleis mercantils. La situació no és tan extrema com als EEUU però igualment el centre de gravetat de la política europea és el liberalisme i l'etiqueta socialista que es volen posar alguns partits resulta a voltes d'una hipocresia insultant (ja sigui seguint portant el nom de socialista, ja sigui cantant la Internacional en mítings). El Socialisme és un producte que si el compres, ai perdó, si el votes i arriba al poder, segueix realitzant unes polítiques molt lights que poc el diferencien de la resta de formacions.

Luis Bouza pot substituir Albert Rivera a C's

Llegeixo que el meu antic professor de Sistema Polític i Constitucional a la UB, el Sr Luis Bouza Brey serà el cap visible d'una nova corrent crítica (la quarta!) dins de Ciutadans amb l'objectiu de desbancar l'actual dirigent Albert Rivera. Sense voler-me endinsar dins la crisi política per la que està passant el partit dels nudistes i espanyolistes, sí que faré una breu descripció d'aquest personatge segons la meva visió, que a més és veï meu de Sitges.

Primer de tot reconèixer una obvietat: l'home és competent i va ser dels millors professors que vaig tenir l'any passat, el seu perfil és semblant al d'Antonio Robles però amb posat més seriós i intransigent. Per res del món es qüestionaria ell mateix les idees espanyolistes que han anat germinant dins el seu cap al llarg de la seva vida. Tampoc li falten els tics antinacionalistes catalans - convé el matís - molt propis del partit al que s'ha apuntat. Sense deixar de ser interessants, les seves classes eren unes descàrregues d'anticatalanisme que et sulfuraven els primers dies però a la llarga t'acabaves acostumant a les seves cabòries. Especialment calentes van ser les classes durant els mesos de negociació de l'Estatut, on deixava de banda el temari per afrontar-se dialècticament a pràcticament tota la classe, convertint les dues hores de l'assignatura que tenia la setmana en dues hores de debat catalanisme vs espanyolisme. Parlant de memòria recordo que havia arribat a considerar justificat el boicot als productes catalans amb un "si empezaron ellos [los catalanes]". Per la seva contundència es troba en un punt intermig entre el Vidal Quadras i el Rivera. Si acaba desbancant aquest últim, tenim assegurada una legislatura, per part seva, implacable contra els avenços nacionals de Catalunya. Tot i que amb la gent que tenim al govern la feina ja la tingui feta (sic).

Le retour de la morale en politique

Sarko prônait avec son arrivée au pouvoir le retour de la morale en politique, rompre avec le passé, etc. Cependant, le 18 mai 2007 il nomme ministre d'Etat, de l'Ecologie et du Développement ALAIN JUPPE!

Détournement de fonds publiques pour se faire un appart, emplois fictifs quand il dirigeait les finances du RPR à la mairie de Paris, Juppé prononça la phrase mémorable "si la justice me condamne j'abandonne la politique". Quelques mois plus tard en effet la justice le condamne à un an d'inégibilité pour les affaires sombres de la mairie de Paris et aujourd'hui, il est nommé ministre. BRAVO!