La societat dels socialistes

No hi ha dubte de l'asfíxia socialista present a tots els nivells administratius: des dels ajuntaments més poblats fins l'Estat la tonalitat monocolor és omnipresent. Tot i ser un partit amb contingut ideològic desfasat i insubstancial, mancat d'ideals i projecte de país, sobreviu exacerbat per aferrar-se al poder. Més que governar, el mandat prioritari que s'han autoconcedit és de perpetuar-se al poder com més anys millor.

El PSC és doncs, decadent en la ideologia però no pas en mantenir-se governant. Al contrari de França, on la decadència ideològica del PS va acompanyar-se també d'una marginació progressiva de la vida política. Després de ser el partit hegemònic del país hexagonal durant 15 anys, el PS francès va començar a conèixer un dessagnament de votants que no faria sinó agreujar-se amb els anys. Programa polític borrós, lluites internes i desarrelament dels militants van ser-ne algunes de les claus. Un primer punt d'inflexió va ser l'any 2002 quan Le Pen va passar davant de Jospin a la segona volta de les presidencials, i el darrer punt, més anecdòtic, que el Partit Ecologista empatés amb els socialistes a les darreres europees. Justament fa poc s'ha publicat La Société des socialistes que descriu el món decadent del socialisme francès, tants anys d'oposició han accentuat de manera dramàtica les lluites i confrontacions internes. Aquell conflicte que estant al poder s'hagués saldat repartint algun càrrec ja no és viable. El món socialista francès pateix de mala imatge mediàtica (els mateixos intel.lectuals de l'esquerra francesa han renegat del PS), fugida de vots i el que és més preocupant: els propis votants potencials, enutjats per com van les coses al PS han inventat el vot de càstig a l'oposició. Un nou concepte que permet al partit conservador francès governar gràcies al desmèrit d'una oposició fragmentada i sense rumb.

Tornant a l'escala més propera, el PSC mai ha guanyat les eleccions autonòmiques, al contrari els seus resultats cada cop han empitjorat fins a retrocedir 10 diputats a les catalanes del 2006. Ja a les penúltimes eleccions dels 2003 començava a compartir alguns dels símptomes del PS francès però l'arribada al poder de la mà de la conjuntura del parlament els va revifar. El poder, amb el ressó mediàtic que pot arribar a impregnar, esborra una de les principals preocupacions de tot partit: que no es parli de tu. I de fet, i a títol d'exemple, les millores que ha experimentat el president Montilla gràcies a detenir el poder, tant en oratòria com en presència, són força evidents. Ara bé, tot i les diferències entre un cas i l'altre, sempre ens podrem preguntar si aquest PSC hagués seguit la trajectòria del PS francès si ERC no els hi hagués brindat una bombona d'oxígen en el seu moment més crític.