Perplexitat i crisi mundial

Clarividències oportunes. I insuficients.

Ja tenim nom per la malaltia. Però seguint els passos de la falsa ciència que és la psicologia, que diagnostica però no soluciona, al final el país i la classe política segueixen en estat autocontemplatiu. La manca de definició d’un marc i d’objectius com a país té un preu intangible molt alt, amb un president especialitzat en discursos substancialment buits. Que el més lluny on hagi arribat hagin estat unes declaracions a Madrid on anunciava una possible “desafecció dels catalans envers Espanya”, sense més, diu molt poc de la seva implicació en defensa dels interessos catalans. S’han tornat víctimes de les seves paraules, i els famosos fets que tant s’anunciaven segueixen esperant, atònits, a la penombra de l’escenari. El president del país no supleix la sensació d’impotència davant la mofa de Madrid, i ja ha quedat retratat el paper del PSC dins del PSOE. Ara i sempre, si s’intenta fer abstracció d’un i altre s’arriba al mateix resultat. Com si rascant les sigles del PSC irremediablement sempre acabessin apareixent les del partit de Calle Ferraz. Que no sé si a gaire gent li vindrà de nou el paper sucursalista dels socialistes catalans, però que després no ens vinguin amb el discurset del perfil propi. I que la mateixa gent que sent com a pròpies les institucions del país percebi desconfiança i impotència del president que els representa no sé si és gaire bona senyal. La dinàmica dels darrers mesos és que la Generalitat no pinta res a la pel·lícula, fins i tot apel•lant al compliment de la llei el poder real de Catalunya en el terreny polític brilla per la seva insultant debilitat.

Paral.lelismes històrics, amb final conegut.

De la mateixa manera que als anys 1930 la premsa espanyola dilapidava l’estatut de Núria afirmant que desmembraria l’Estat i el text va acabar trossejat, més recentment l’esgarrat Estatut de Miravet ha acabat caient en la mateixa desgràcia. A nivell global no és forassenyat assenyalar un altre paral•lelisme: la greu crisi financera, que encara no ha tocat fons. Si retrocedim als anys 1930, època de recessió generalitzada degut a la crisi de l’especulació financera que va sostenir artificialment la prosperitat americana dels anys 20, doncs en aquell moment no només existia el corrent d’opinió que advertia del final del sistema, sinó que precisament llavors existia una alternativa real al mateix sistema. Avui en dia també apareixen profetes antisistema de sota les pedres posant data de caducitat al capitalisme liberal, quan aquest és endògenament cíclic. I tot i que aquesta crisi sigui de les més grosses i el resultat de perversions dels actors fonamentals de tot plegat i, sobretot en el cas espanyol, d’unes bases de vidre del creixement, no estarem en cap cas instal•lats en un estancament perpetu sinó entrant de ple en la fase B de la corba amb un creixement de pendent negatiu. Per definició el sisetema capitalista implica els dos extrems: crisis amb depressió excessiva contraposades a èpoques d’eufòria, també excessiva. Però aquí no s’acaba tot, l’altre dia el professor Anton Costas deia que trigarem 4 anys en sortir-ne. I el més important, s’haurà fet net d’alguns recursos utilitzats fins ara, absurdament inviables per un creixement sostingut.