Per moltes lleis de normalització lingüística i articles estatutaris obligant els ciutadans del país a conèixer el català, sempre cal tenir present que una llengua només s'utilitza si la gent s'adona que és necessari i útil conèixer-la. Em centraré en l'aspecte d'ascens social a partir d'experiències pròpies recents en processos de selecció de personal per empreses d'índole bancària, financera i comptable. Us en estalviaré els interessants detalls però si un denominador comú destaca entre tots els processos aquest és la llengua, una persona s'hi pot perfectament presentar posant al currículum que té un gran domini del castellà però en cap moment no se'l posarà a prova sobre els coneixements que en tingui (quan sí que es pot donar el cas amb l'anglès). En canvi i en regla general el procés sencer es realitza en català, des de la trucada del primer contacte amb el demandant de feina fins a l'entrevista individual. Un cas revelador: l'altre dia en un procés de selecció innovador, a l'americana, on l'empresa contractant posava a prova els diferents candidats i avaluava les seves reaccions, un primer pas va ser que cadascú es presentés davant dels demés contrincants i exposés perquè creia tenir les habilitats pel lloc de treball. Doncs bé arribat el torn d'una noia, aquesta comença a parlar en castellà i aleshores l'encarregat de tot aquell muntatge la talla molt amablement i li pregunta si ho pot fer en català. Aquesta no dubta ni un moment l'ordre implícit, deixant però al descobert pronunciades mancances en la llengua pròpia del país.
Evidentment en altres sectors no es dona el cas, més aviat el contrari com pot ser en el terreny de la justícia, on destaca la nota negativa que caigués de l'estatut l'obligatorietat del coneixement del català per exercir a Catalunya. Tot i això i com apuntava, en d'altres terrenys el català és tenaçment viu i si hom pretén aconseguir una posició professional mitjana-alta o alta, d'entre el català i el castellà, una de les dues no és imprescindible per accedir-hi. Es més, per treballar a Catalunya en posicions més respectables del que la norma general pot deixar entendre, ser catalanoparlant és una senyal amb connotacions més positives per l'empresari que no ser parlant habitual d'una llengua forestera.
Evidentment en altres sectors no es dona el cas, més aviat el contrari com pot ser en el terreny de la justícia, on destaca la nota negativa que caigués de l'estatut l'obligatorietat del coneixement del català per exercir a Catalunya. Tot i això i com apuntava, en d'altres terrenys el català és tenaçment viu i si hom pretén aconseguir una posició professional mitjana-alta o alta, d'entre el català i el castellà, una de les dues no és imprescindible per accedir-hi. Es més, per treballar a Catalunya en posicions més respectables del que la norma general pot deixar entendre, ser catalanoparlant és una senyal amb connotacions més positives per l'empresari que no ser parlant habitual d'una llengua forestera.
1 comentari:
Molt interessant aquesta reflexió. Sobretot de cares a la nova immigració que rebem.Especialment interessant seria que els nouvinguts llatinoamericans tinguessin en compte aquest element que apuntes a l'article. Malgrat tot crec que no en farem res que es demani el català per accedir a posicions altes si no aconseguim que el català sigui també la llengua de les feines més corrents. Panaders, botiguers, secretaris, etc.
Publica un comentari a l'entrada