Galbraith va posar en entredit la doctrina econòmica instaurada i juntament amb Samuelson es va saber trobar enemics a totes bandes, particularment en el camp de l'escola de Chicago encapçalada per en M. Friedman. Era liberal en el sentit americà del terme, o sigui d'esquerres i el fet és que reivindicava com a inspiradors en Thorstein Veblen, Keynes i Marx. Segons ell les eines dels economistes de la seva època no havien estat ni eren les adequades per comprendre el funcionament del capitalisme modern. En resum la seva idea era que les teories ensenyades en els manuals descriuen un món encantat i irreal, o són senzillement apologies del laisser-faire. Quan un estudiant de 1er curs d'econòmiques es troba amb el material bibliogràfic utilitzat a classe, realment aquesta n'és la impressió que que desprèn la lectura dels manuals, les lleis econòmiques ensenyades són de més en més formalitzades i matematitzades, on impera el pensament liberal en el sentit europeu. S'intenta traduir amb numeros la realitat, i a partir d'això establir-ne lleis suposant axiomes poc credibles. Per exemple els supòsits primers que s'aprenen en començar a estudiar economia són que els preus estan fixats per la feliç trobada de l'oferta i la demanda en els mercats competitius. El consumidor és racional i té uns gustos o preferències donades, totalment exògenes i independents del funcionament del sistema econòmic. En Galbraith critica el no reconeixement de la dependència de la demanda respecte de la oferta, és a dir que segons ell són les empreses les que creen part dels desitjos dels compradors a força de campanyes publicitàries, podent establir una nova funció de demanda en funció de l'oferta D(O). Arribat a un punt, la producció crea la necessitat més que no pas satisfer-la. Es increïble com llegint alguns dels seus escrits de fa més de 30 anys et sentis identificat amb les seves descripcions i que els mètodes acadèmics siguin, en essència, els mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada