Un argument fal·laç

Quan un espanyol pijoprogre, un d'aquests autoproclamats ciutadans del món, parla del concepte de nacionalisme sol utilitzar demagògicament termes com sentiment irracional, xenofòbia, voluntat d'exclusió, etiquetar persones de primera i segona categoria, etc. Tot sigui per desacreditar una concepció del món que per molt que ens vulgui fer creure que li dol ha estat, és, i serà present en tots els països del món i ell com a espanyol n'és ben conscient. Que un col.lectiu d'individus tingui un sentiment de pertaneixença comuna, que tingui un llegat cultural del que n'estigui orgullós, parli una mateixa llengua i que tracti els demés amb respecte només pot tenir connatacions positives.

El problema que deuen tenir és que el vertader nacionalisme que han conegut, el nacionalisme espanyol que evidentment neguen pregonar, s'adequa perfectament a les seves definicions. Un Estat amb tanta sang a les mans i que ha intentat enmirallar-se, en va, amb França per aconseguir una estructura totalment centralitzada negant qualsevol realitat que es diferenciï de l'espanyol-tipus. Espanya és un invent artificial i la seva història un intent frustrat d'Estat jacobí versió espanyola. Un cop s'han adonat que el concepte d'Espanya ha fracassat i que no han pogut fer amb nosaltres el que els francesos van fer amb bretons, occitans, corsos, catalans i bascos, és a dir un autèntic genocidi cultural, doncs es dediquen a titllar amb menyspreu el nacionalisme integrador defensat pel catalanisme des de fa 2 segles. I jo em pregunto, realment qui acaba sent més nacionalista, qui defensa l'existència d'una nació o qui la vol negar a qualsevol preu? Acaben ben retratats...

Finalitzo amb una cita del gran Oscar Wild: "el nacionalisme es cura amb la independència".