Si bé és cert que sent independentistes admetem que som o hem estat oprimits i això de per si de positiu en té poc, la veritat és que d'aquesta condició se'n deriven uns aspectes molt saludables pel país.
Primer de tot podem assistir a un reforçament de la personalitat individual i col.lectiva. Des de l'emergència del catalanisme el segle passat, s'han forjat uns valors fàcils d'assimilar i d'interioritzar que molts hem adoptat perfectament. Max Weber (un socioleg alemany q va triumfar molt) parlava de "desencantament del món" per descriure la racionalització de les activitats humanes, l'avanç de la ciència i el brutal retrocés de l'església com a referència col.lectiva aquests últims segles. L'individu ha anat perdent les sòlides referències que li proporcionava l'església i en certa manera també ha perdut el fil que li guiava la vida. No ens enganyem, com deia un bon camarada: la religio és l'opi del poble, certament sectes com el cristianisme són unes menjades de tarru brutals, però servien per donar un sentit a la vida i amb l'ateisme creixent l'home ja no sap ben bé cap a on va. I aquí és on apareix l'independentisme: s'ha creat un fons argumental i un objectiu ideal que uneix a molts catalans i enforteix la cohesió social. Molts de vosaltres que us heu passat la vida a catalunya potser no acabeu de sentir el valor que representa la recerca d'un ideal, l'altre dia un colega francès em deia que envejava la nostra lluita, em comentava que si els francesos tinguessin uns ideals il.lusionadors com nosaltres, les coses serien molt diferents allà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada