Gat per llebre

Article publicat a 13alacarta.cat

Aquests dos darrers dies la portada dels diaris ha clamat unànimement el gran pas endavant que suposa l’acord de la Generalitat amb els representants de les majors americanes i els exhibidors catalans.

La Vanguardia es permetia atorgar-li un semàfor verd al conseller Mascarell i a Luis Hernandez (president de Fedicine) per l’acord de dimensions històriques prometent que, per fi, el consumidor catalanoparlant no se sentiria (tant) discriminat a la hora d’anar al cinema. Es meravellen de passar de 5 pel•lícules el 2010 a 25 el 2012.

La realitat no és aquesta i han venut gat per llebre. Ho intuïa però no era conscient de l’abast de l’engany. Només cal donar una ullada a l’inventari de films doblats pel cinema quedesglossa la mateixa Generalitat a la seva pròpia web . Hi figuren el nom i la data d’estrena; així a partir d’una simple suma dels films doblats cada any se’n deriva el gràfic que encapçala aquest article. Una evolució que cap mitjà s’ha pres la molèstia de remarcar i on hom pot observar que l’acord històric es queda molt curt respecte a anys anteriors, representant gairebé la meitat de films que s’havien arribat a doblar durant els anys 2006-2008.

Basar-se en dades de l’any immediatament anterior – com han realitzat tots els mitjans - evita observar la tendència estructural. Curiosament, quan aquests dies s’han ressaltat les dades històriques del turisme a Catalunya superant tots els records, la comparativa s’ha efectuat respecte als cinc anys anteriors. Perquè doncs en el cas de cinema doblat, que ha ocupat la primera plana dels informatius, no s’ha ampliat en el temps aquest gràfic? Potser per evitar deixar en evidencia l’acord vergonyós de la Conselleria de Cultura.

Deixant de banda la quantitat, deplorable, de títols. Un segon aspecte és el tipus de pel•lícules que s’estrenen en la nostra llengua. Sobte remarcar que pràcticament tots són de caire infantil. L’explicació ja us l’avanço, es deu al fet que aquests títols, quan es doblen al català, compten amb audiències similars a les del castellà. Un fet que no es produeix sempre amb estrenes per tots els públics. El motiu és que a falta de massa crítica acostumada al cinema en català, el darrer recurs és doblar films infantils donat que el seu públic, més familiar, serà indiferent pel que fa la llengua en la que es projecta. El problema és que aquesta mateixa política fa deu anys que es practica, i com entendreu, els nens, habitualment acostumen a créixer i a fer-se grans. Doblar solament films infantils rebaixa l’estatus de la llengua i és ineficient donat que amb el pas del temps, el treball realitzat per que una persona s’acostumi al cinema en català de ben jove es desaprofita per la inexistència de títols doblats adients a la seva edat a mesura que es fa gran.

Només les quotes poden assegurar que s’abandoni la situació de discriminació envers el consumidor catalanoparlant i es creí una massa crítica acostumada al cinema doblat a la nostra llengua. Al contrari, seguir amb acords per doblar un percentatge residual, com s’ha fet tots aquests anys, deixa el català al cinema en una posició marginal i estancada per un públic infantil que, al fer-se gran, no trobarà cap títol en català que l’interessi.

Apologia de la dissertació

Article publicat a 13alacarta.cat

Si amb el debat de la immersió ha quedat clara una cosa és que mentre seguim fent cas dels partits espanyolistes ens quedarem estancats en una cruïlla de la historia, sense avenç palpable.

Debats que s’havien superat s’obren i es reobren. Semblem errar en una dimensió desconeguda en la que el demà és l’ahir, i el demà passat l’abans d’ahir. Si una persona es despertés d’un coma de vint anys no tindria necessitat de consultar cap hemeroteca per tal de posar-se al dia.

Des del 2005 que l’agenda política s’ha vist absorbida pel difunt estatut. La darrera víctima col•lateral és la immersió lingüística, que encara s’està planyent de l’estacada mortal soferta. Llegir portades dels anys 1990, moment en el que l’ofensiva de Vidal Quadras contra la immersió s’abatia damunt nostre, podrien ser d’actualitat canviant la data de publicació i els noms dels protagonistes. L’unionisme té clar els seus objectius i va tensant la corda, i aquí els partits catalans s’ho miren sense una resposta suficientment contundent i abstenint-se de descartar futurs acords amb aquests mateixos partits anticatalans. És molt lloable ser fidel a les arrels i reivindicar la memòria històrica però convindria canviar el disc, ja desgastat, del pactisme català. A aquest ritme ens convertirem en un Llenguadoc Rosselló qualsevol.

Però si una altra conclusió se’n pot derivar de tot plegat és que ens perden les formes i els debats nominalistes. Eines es converteixen en objectius per ells mateixos, per exemple un nou estatut o la llengua vehicular de l’ensenyament. A aquestes alçades el debat no hauria de ser ja quina és la llengua vehicular de l’ensenyament sinó la metodologia d’aprenentatge, els plans d’estudi i els continguts de les matèries per capgirar les dades tercermundistes del nostre sistema educatiu. Que la llengua vehicular sigui el català o el castellà hi té poc a veure.

En aquest sentit i des de la meva modesta columna introduiria amb més força una pe¬ça que considero del tot fonamental en l’ensenyament secundari; la dissertació. Actualment l’element de mesura per considerar els alumnes catalans aptes o no aptes és la seva capacitat de memorització, deixant un paper residual per desenvolupar el seu esperit crític. El resultat és que el coneixement adquirit durant la secundaria acaba sent autodestructiu, passades unes setmanes de cada examen s’evapora dels cervells dels joves catalans. La dissertació en canvi, obra portes més fructíferes per una societat crítica i exigent. És per exemple, una eina molt ancorada en el sistema educatiu francès, que hi aposta en gairebé totes les assignatures a partir dels 15 anys i permet que el coneixement adquirit a classe sigui absorbit i transformat per l’estudiant. A Anglaterra i als Estats Units, els essays tenen un paper semblant. S’aprèn a modular el raonament i organitzar el pensament. El coneixement après a classe no hauria de ser l’objectiu en ell mateix sinó una eina per que l’estudiant fes un pas més enllà desenvolupant el seu esperit crític posant en dubte els continguts docents amb arguments damunt la taula. D’altra banda, l’establiment generalitzat de la dissertació en les metodologies de secundaria permetria amb major facilitat detectar l’estudiant brillant d’aquell que es limita a aprendre i memoritzar el temari de classe.

En una societat del coneixement i de les noves tecnologies, no estimular l’esperit crític i obligar a l’aprenentatge i repetició de conceptes significa atrofiar l’esperit creatiu i emprenedor de les noves generacions.

Opció per defecte

Article publicat a 13alacarta.cat

Imagina't dos països; A i B, amb taxes de donació d'òrgans del 12% per A i del 99,9% per B. A primera vista, la lògica convida a imaginar-se dos estats diametralment oposats, amb un nivell de desenvolupament, institucions i estàndards culturals sense punt de comparació.

Nogensmenys i per més sorprenent que sembli, el país A és Àustria i el país B Alemanya.No trobareu l'explicació en les variables que mencionava - totes molt similars - sinó en el fet que l'opció per defecte de donar òrgans a Àustria és que No i a Alemanya que Sí. Malgrat disposar de llibertat individual per triar l'opció contrària - solament cal fer-ne la petició formal - la immensa majoria de la població accepta l'opció estàndard.Aquesta mateixa lògica és omnipresent a casa nostra. Si als anys 1980 s'hagués plantejat el model educatiu en funció de la realitat sociolingüística, no cal dir que la immersió lingüística ho hauria tingut un pèl magre. Més de trenta anys després però, s'ha consolidat un model que empra el català com a llengua vehicular per defecte i que compta amb el suport dels principals agents del país. I prova d'això la tenim amb la sentència del Constitucional, seguida de la del Suprem i del TSJC, que han tingut com a resposta un clam unànime de rebuig per part de la societat catalana. Aquesta s'ha acabat apropiant i considerant seva l'opció estàndard del català.L'estatus de la llengua - ja sigui l'opció per defecte o no - té unes repercussions que van més enllà de l'anècdota. Al ser possibilitats excloents; el fet que es relegui la llengua pròpia del país a segona opció deriva lògicament en que la llegua per defecte sigui l'altra. Com comentava, aquest esquema s'aplica a tots els estaments, des d'un pilar fonamental del país com és l'educació fins a aspectes més superficials com la matricula dels cotxes. No admet molta discussió preguntar-se quantes matricules tindrien el CAT si per defecte sortissin dels concessionaris catalans amb el logo. Segons l'evidència empírica, no es pot concloure que la decisió del ciutadà, consumidor o usuari sigui efectivament una decisió quan l'opció per defecte té una ponderació determinant - fins al 100% en molts casos - en el resultat, per exemple l'oferta de cinema. En la construcció nacional no només s'han de garantir els drets dels consumidors catalanoparlants per tal de poder gaudir de la seva llengua en tots els àmbits, sinó que també seria recomanable capgirar la truita i assegurar-se que l'opció per defecte fos la més pròxima al país, ja sigui en termes lingüístics com identitaris.

Demanar perdó per existir

He investigat la demanda de xocolata que hi havia a Europa l’any 1584. Després de recerques exhaustives he descobert, desconcertat, que la funció de demanda era igual a zero. Un possible motiu podria ser el fet que no es comencés a importar d’Amèrica fins l’any següent. És una explicació plausible que mereix però, més anàlisi i investigació.

Les veus crítiques envers el doblatge en català bramen que no hi ha demanda, i que l’aplicació de la llei del cinema - aprovada al 2010 pel tripartit amb els vots de CiU - suposaria pels distribuïdors passar d’uns ingressos de 130 milions a 70,5 milions i la reducció del nombre d’espectadors de 20 a 10 milions. Boles de vidre a banda, seria interessant saber la forma amb la que poden mesurar una demanda que gairebé no ha pogut demostrar la seva existència donada la ínfima oferta, bàsicament de caire infantil.

Mencionava que la llei va ser aprovada amb els vots de CiU. Bé, convé remarcar que segons darreres notícies, el govern dels millors acaba de retractar-se de l’esperit de la llei i s’anuncia un retorn a la casella inicial. Segur que més d’un s’impacientarà per tornar a veure cinema en català, ara bé, majors de 13 anys abstenir-se donat que es tornarà a la dinàmica del doblatge de cinema infantil, com portem des del anys 1980. Entre les assignatures pendents de la normalització lingüística hi figura l’oci i entreteniment. Fer marxa enrere en un tema tan cabdal com la llei que preveia que el 50% de les pel·lícules estrenades es doblessin al català és propi de país acomplexat amb la seva llengua i de fer respectar les lleis.

L’economista francès Jean Baptiste Say afirmà, a principis del segle XIX, que tota oferta crea la seva pròpia demanda. Limitacions d’aquesta sentencia a banda, el que sí que sembla cert és que fins que el primer vaixell provinent de Veracruz amb carregament de xocolata no va desembarcar a Sevilla i durant el anys immediatament posteriors, la demanda de xocolata a Europa va ésser més aviat escassa. Fins que no tinguem una quota de cinema en català mínimament decent, sempre es podrà intentar maquillar la situació al·legant al seu consum marginal.

Paul Revere i lliçó de la independència americana

Paul Revere fou un patriota americà profundament afalagat pels llibres d’història nord-americans, sobretot pel famós Midnight ride - Cavalcada de mitjanit – durant la qual va alertar les actuals poblacions de Sommerville, Medford i Arlington de l’imminent desembarcament de tropes britàniques que tenien per objectiu de confiscar l’armament de les milícies patriotes així com de capturar Samuel Adams i John Hancock, la nit del 18 d’abril del 1775. A l’escola primària tots els estudiants americans s’aprenen de memòria l’adaptació poètica de la cavalcada, molt arrelada en l’imaginari col·lectiu. De tal forma que la relliscada de Sarah Palin – de gira per Estats-Units en un bus en defensa de la Constitució – explicant la seva versió d’aquella cavalcada hagi sigut motiu de mofa, fins i tot per part de la mateixa FOX.

La faceta de ferrer de Paul Revere també és prou coneguda pel gran públic. Va forjar la famosa massacre de Boston en un gravat que reproduiria en una impremta i es distribuiria per les 13 colònies per donar a conèixer el maltractament de l’ocupant britànic. Els seus treballs donen, així mateix, una idea inequívoca de l’evolució del conflicte amb el Regne Unit. En una primera versió d’un gravat reivindicatiu que encapçalaria els pamflets, s’hi podia apreciar un patriota ostentant un manuscrit amb el títol de MAGNA CHARTA, nom amb el que es coneixia la Constitució britànica. En aquell moment els residents de les 13 colònies no tenien cap afany independentista; volien ser anglesos i aconseguir representació al Parlament britànic (No taxation without representation). Va ser posteriorment el maltractament rebut per part d’Anglaterra que va provocar que, ja a finals del 1775, la inscripció al manuscrit dels pamflets ja no fos Carta Magna, sinó Independència. A Catalunya van ser molts els que volien una reforma de l’encaix del país dins l’Estat espanyol abans que no pas la secessió. El maltractament rebut però, no ha fet sinó accelerar esdeveniments. D’aquí que el crit més corejat durant la milionària manifestació del 10-J no fos Estatut, sinó el següent nivell de sobirania, que aquest proper diumenge portarà un any normalitzat en el debat polític i social.

Primera versió del gravat de Paul Revere (Magna Charta):

Segona versió del gravat de Paul Revere (Independència):

Qui necessita Catalunya?

Les eleccions legislatives canadenques estan previstes pel proper dos de maig. L’actual primer ministre conservador Stephen Harper podria assolir la majoria a Ottawa, un objectiu que fins ara se li havia escapat i que, segons citava un periodista del National Post fa uns dies, per tal d’aconseguir-ho només li caldria ignorar el Quebec.

Si fins fa poc el primer ministre canadenc mirava de mimar l’electorat quebequès - va adoptar per exemple una resolució reconeixent el Quebec com a nació al 2006 i li va atorgar un seient a la Unesco - els vents estratègics semblen córrer ara cap una altra direcció donat el nul redit electoral que aquests gestos han resultat tenir en l’electorat quebequès. Un antic conseller d’en Harper, en John Weissengerger, ja declarava fa set anys que “ja no és ridícul plantejar-se una estratègia electoral recolzant-se únicament sobre Ontàrio i l’oest canadenc, on s’hi troben 201 dels 308 escons del parlament canadenc.”

Al congrés espanyol, 303 dels 350 diputats són escollits fora de les circumscripcions catalanes, i no és cap misteri que el feu popular no es troba precisament en terres catalanes. Al contrari, el PP sempre ha tret redit electoral de l’anticatalanisme, per exemple amb les firmes en contra de l’Estatut, o les falques publicitàries del PP andalús, pixant-se retòricament en el català.

Les xifres són demolidores; si els catalans tinguéssim prohibit votar, el Partit Popular hauria guanyat totes les eleccions generals des del 1996, amb l’excepció de les del 2004, tres dies després dels atemptats d’Atotxa i en les que el PSOE s’hauria endut la victòria, això sí... amb un únic diputat de diferencia respecte als Populars en cas de no votar Catalunya.

Pel que fa el PSOE i la seva filial catalana, el factor català li ha jugat precisament a favor a partir del gir del 2004. Això si, el respecte i compliment dels compromisos ens han deixat a tots enlluernats per la seva absència. Ara que ens trobem en època de primàries anunciades per salvar els mobles del naufragi socialista, sona el nom de la ministra de defensa com a futurible candidata. Tindria algun avantatge per Catalunya que Chacon aconseguís el control del PSOE i que, per més improbable que sembli, la presidència espanyola l’any vinent? La resposta és força intuïtiva i aniria en la mateixa línia que els avantatges que ha representat per Catalunya tenir un català com en Josep Borell de president del Parlament Europeu durant 3 anys o que en Vidal Quadras sigui vicepresident primer del mateix Parlament. Haver nascut a Catalunya i parlar català no és ni condició necessària ni suficient per defensar-ne els interessos. Ans al contrari, els catalans que han aconseguit escalar posicions dins les entranyes dels dos grans partits espanyols han destacat precisament per renegar de qualsevol rastre de catalanisme convertint-se a l’espanyolisme més ranci. Les declaracions del passat 24 de febrer de la Carme Chacon dient que “cada dia sere menos nacionalista catalana” no van sinó, en aquesta mateixa línia del procés de mutació i adaptació per atraure les simpaties de la caverna.

Rosetta Stone

Rosetta Stone és un revolucionari mètode per aprendre llengües, inicialment emprat per la NASA, que es va començar a comercialitzar amb gran èxit a Estats Units fa dos anys i des de llavors, s’ha anat estenent globalment. Personalment, he tingut l’oportunitat de fer-lo servir i el mètode d’immersió que utilitzen és molt bo.

Actualment disposen de 30 llengües, però estudien incorporar-ne més i han posat a disposició el següent portal per que la gent digui quines llengües vol aprendre:

Si teniu un segon, us convidaria a omplir el formulari sol•licitant el català. Els governs, universitats, escoles, etc poden assolir convenis amb Rosetta Stone per aconseguir llicencies del programari. Em consta, per exemple, que la Universitat de Barcelona ha aconseguit llicencies pel Rosetta Stone en anglès. Però la disponibilitat de Rosetta Stone en català seria una eina impressionant de cara, per exemple, els estudiants nouvinguts.

El preu de la democràcia

A partir d’una senzilla taula recollint el cost de la campanya electoral de cada partit i el numero de vots i diputats aconseguits, he calculat el cost del vot i diputat per partit. He inclòs el cost per diputat per veure si hi havia alguna diferencia en el rànquing atès el sistema electoral català d’equilibri territorial (un vot a Barcelona no té la mateixa representativitat que un vot a Lleida). La manca d’informació respecte a Iniciativa i Solidaritat els exclou de l’estudi, per tant si algú aconsegueix aquesta informació que no dubti en passar-me-la per completar-lo.

Destaca que el vot al Partit Popular és el que cotitza més alt (7,36 euros el vot), seguit per Esquerra Republicana (7,20 euros cada vot) i pel PSC (5,04 euros el vot). A l’altre extrem, el vot de Ciutadans i de CiU són els que van resultar menys costosos d’aconseguir: 2,36 euros i 2,66 euros respectivament. En quan al cost per diputat, l’ordre és el mateix, excepte que CiU desbanca Ciutadans, que tenia el cost/vot més baix, en aquest sentit aconseguir un diputat a CiU li ha costat 51 613 euros i a Ciutadans 83 333 euros. Seguint el mateix esquema que el cost del vot, el preu dels diputats populars i republicans són els més elevats (158 333 i 157 500 euros resp.).

Finalment, la campanya de participació que va dur a terme el Tripartit va costar 50 cèntims per vot.

Segregació sense Apartheids

No eren pocs els que clamaven que amb l’arribada de Barack Obama a la casa blanca fa tres anys es veia culminat l’objectiu, impensable, del moviment per la lluita dels drets civils iniciat als anys 1960. El racisme ha estat probablement un denominador comú dels països del primer món fins passada bona part del segle XX. A títol d’exemple es poden citar les vinyetes de Tintin al Congo publicades al 1930, que Herge es va veure obligat a modificar quinze anys més tard pel seu to marcadament racista i colonialista. Seria injust però, culpar l’autor belga, que no deixava de ser una mostra representativa més de la mentalitat de l’època en el món més avançat econòmicament. En el cas americà, Estats-Units i racisme són conceptes que també han anat de la mà durant molt de temps, i tot i que no es pugui menysprear la presidència d’un home de color com a indicador d’igualtat racial, el fet que no es produeixin els mateixos episodis de violència i odi de fa mig segle no significa que la segregació hagi desaparegut, ans al contrari.

El barri de Dorchester, Boston, esta compost en més d’un 60% per la comunitat afroamericana, hispana i asiàtica. El resultat és que la diversitat en les escoles publiques d’una area com aquesta segueix aquest esquema, amb una sobre representació d’estudiants provinents d’ètnies “minoritàries”. Una companya del pis es va apuntar a un Community College de Dorchester i em comentava l’altre dia que ella és la única persona blanca, la resta són estudiants de raça afroamericana. El problema és que aquests estudiants provenen de famílies més pobres, i pel seu entorn social tendeixen a obtenir pitjors resultats. Com a conseqüència i fruit de la mala imatge d’aquestes escoles i instituts, si vius en aquesta area faràs el possible per apuntar els teus fills en una escola privada - la majoria són catòliques - abonant la quantiosa matricula corresponent.

El cert és que Boston és una eminència mundial pel que fa l’educació superior, però respecte l’educació primària i secundaria, deixa molt que desitjar. I la segregació racial esta a l’ordre del dia, no a causa de lleis federals o estatals com fins els anys 1950, sinó per l’origen social dels estudiants. Parlar de guetos és una obvietat; els hispànics es faran i viuran en barris hispànics, els afroamericans es socialitzaran i viuran en barris de comunitat negra, el mateix amb els asiàtics, etc. És a dir, més de quaranta cinc anys després de la votació de la Civil Rights Act que prohibia tota forma de discriminació, els Estats-Units segueixen fragmentats i segregats en funció de la raça, i se’n deriva una mobilitat social inflexible. Amb menys possibilitats de superar amb èxit els estudis primaris i secundaris, menys oportunitats d’accedir a la Universitat, afegit a la matricula, inviable per una família austera. Una alternativa es l’Educació Vocacional – nom amb el que es coneix la Formació Professional als Estats Units – que no deixa però, de tenir connotacions negatives d’estudiants fracassats.

Curiosament, aquest esquema també es produeix a Catalunya a petita escala, on els pares autòctons intenten evitar matricular els seus fills a escoles amb sobre-representació d’estudiants d’origen immigrant per la pitjor imatge que tenen associada. Un estudi de la UPF explicava que si la taxa d’estudiants immigrants en un centre supera el 6%, el rendiment a l’aula comença a disminuir. La solució per garantir la igualtat d’oportunitats i la cohesió social difícilment passa doncs, per agrupar tots els estudiants d’origen forà a les mateixes escoles.

Tragèdies creixents, o no

És comú sentenciar, per part de molts historiadors, que el segle XX va ser el que va veure la pitjor vessant de l’home i del seu poder devastador, denotant una tendència a pretendre ser cada cop més destructius. El que no és cert en aquesta frase és que l’home s’hagi mostrat pitjor el segle passat que en segles anteriors, al contrari, la crueltat i inhumanitat d’algunes acciones humanes sempre han existit, ja siguin les massacres de Gengis Khan per mitja Àsia fa mil anys, l’extermini armeni del 1915, o les matances de Muamar el Gadaffi a Líbia que són portada aquests dies. La diferencia del segle XX no és que l’home hagi mostrat una predilecció especial per la destrucció i la brutalitat, sinó que s’ha anat dotant d’armament més potent i mortífer.

És comú dir, per part del “think green movement”, que s’està abusant del planeta i que les catàstrofes naturals seran cada cop més devastadores. El que no és cert en aquesta frase és que hi hagin cada cop més catàstrofes naturals, sinó que la població mundial és cada cop més nombrosa i els afectats pels capricis de la mare natura, així com els desperfectes materials són, conseqüentment, més nombrosos i espectaculars.

Senyalització

Fa unes setmanes el ministre de defensa alemany va haver de dimitir en descobrir-se que havia plagiat part de la seva tesi doctoral. Uns dies més tard va saltar a la llum que la Vicepresidenta del Govern català havia mentit repetidament en el seu Currículum respecte a la finalització dels estudis de Psicologia. Deixant de banda que tenir una carrera no és prova suficient per demostrar les capacitats d’una persona – ser llicenciada en Economia no significa que es pugui ser Ministra d’Economia - sí en canvi, serveix per aplicar a ofertes laborals d'un rang superior. Hem de tenir en compte que, de mitjana, els titulats universitaris cobren un 49% més que la resta. Que els coneixements adquirits durant la carrera juguin un paper residual en la vida laboral no és el més transcendental. Evidentment dependrà del sector i del grau d’especialització, però tenir o no carrera és una senyal que l’individu emet al mercat laboral, i que les empreses tradueixen en primer filtre a la hora de contractar. Dit això, convé preguntar-se si una persona que ha mentit sobre la finalització dels seus estudis hagués tingut les mateixes oportunitats laborals que si no hagués manipulat el seu currículum. Admeto però, que aquesta pregunta quedi invalidada si la persona en qüestió s’ha sabut endollar en un partit polític des de ben jove.

Embutxacar-se estudis universitaris és la via reial socialment acceptada - i subvencionada - que ha derivat en la massificació de les aules i posterior desvalorització dels títols universitaris, que segueixen sent, no obstant, una font necessària per dibuixar una primera aproximació de les capacitats d’un candidat. Algunes universitats no s’acomoden però, en ser proveïdors de senyalització pels seus estudiants, sinó que enfoquen els estudis universitaris com el que haurien de ser; l’escalfament previ pel salt al món laboral. Al Canada per exemple, dues modalitats innovadores s’han implantat amb gran èxit. La Universitat de Regina (355 estudiants) ha implantat el UR Guarantee, que consisteix en regalar un any d’estudis en cas de no trobar feina passats sis mesos de graduar-se. En una altra divisió juga la Universitat de Sainte Anne, que es compromet a retornar la totalitat del cost dels estudis si el llicenciat no troba ocupació passats quatre mesos de finalitzar els estudis. Donat que una llicenciatura costa vora 59,000 euros, l’aposta pot semblar arriscada.

Krugman

La revista Time acaba de publicar un llistat dels millors blogs financers. L'encapçala The Conscience of a Liberal - liberal equival a progressista als Estats-Units - del nobel Paul Krugman, autor de frases lapidaries com la següent: "You should always bear in mind that when the question is which to believe — official economic statistics or your own lying eyes — the eyes have it" extret d'un article del Gener de l'any passat en el que comparava amb poca cura i representativitat el nivell de vida entre Estats Units i Europa. Tot i que costi de creure, l'individu és economista (sic).

Madame le Président

El nom no fa la cosa... o més aviat sí. El llenguatge és el viu reflex d’una societat i de la seva evolució. El company Guillem Laporta comentava en un article a l’Institut Von Mises l’aparició de la Culturomics, que estudia el pes de les paraules en patrons culturals, econòmics i lingüístics. Cita l’exemple de la paraula esclavatge, que va conèixer el seu auge durant la guerra civil americana.

Addicionalment, podríem mencionar que les paraules són també el reflex del progrés i evolució d’una societat identificada amb una llengua. Així doncs, sabràs quan de desenvolupada és una comunitat lingüística mesurant quan ha trigat a incorporar paraules com per exemple internet, podcast o blogs al seus diccionaris. D’altra banda, la llengua també pot connotar llastres i mentalitats caduques. Sabíeu que si mai una dona és escollida presidenta de República Francesa, el seu títol oficial no serà “Présidente” sinó “Madame le Président”? És a dir, “Senyora el President”.

200 milions de caixes de galetes

Una noia truca a la porta presentant-se com a girlscout i t’ofereix comprar-li galetes. La imatge no només s’enquadra en el tòpic que tots hem vist alguna vegada en pel·lícules americanes sinó que al darrera de les nenes innocents s’hi troba una imponent industria. Ni més ni menys que Kellog’s és l’empresa propietària de Keebler, que a través de Little Brownie Bakers és una de les dues proveïdores de les famoses galetes que fan furor a Amèrica. I el negoci no pot ser més llaminer, l'estratègia comercial - imbatible -del porta a porta de les joves americanes es salda amb vora 200 milions de caixes venudes l’any.

2002 (bis)

21 d’Abril del 2002. Són les 8 del vespre i milions de francesos davant del televisor estant a punt de presenciar un dels moments més xocants de les seves vides. Estupefacció general.

El Front Nacional, amb un 17% dels vots, es colava a la segona volta de les eleccions presidencials, a tres punts percentuals de Jacques Chirac i deixant fora de joc el PS de Lionel Jospin, que anunciaria la seva dimissió pocs minuts després. Tot i que pel sistema de dues voltes l’electorat socialista en bloc s’acabés bolcant, tapant-se el nas, a votar Jacques Chirac per evitar que l’extrema dreta governes el país, aquesta no deixava de ser una senyal que el nacionalisme excloent era sociològicament considerable en el país hexagonal. Que el Front Nacional, boicotejat pels principals mitjans del país - TF1 i el grup públic de France Television - aconseguís tanta representació era el símptoma d’un país nacionalment decadent.

5 de Març del 2011. Le Parisien anuncia la publicació d’una enquesta exclusiva diumenge que torna a fer tremolar una part de França, en la que el FN encapçalaria la primera volta de les presidencials del 2012 amb un 23% dels vots, i això sense tenir en compte el vot ocult que la formació sempre ha tingut. Fa vora d’un mes i mig, Jean-Marie Le Pen es retirava i passava el relleu de lideratge del partit a la seva filla, Marine Le Pen. No eren pocs els que pronosticaven que amb la marxa del seu líder carismàtic, el FN perdria un dels seus majors actius per assolir bons resultats. Malgrat això, no cal dir que l’enquesta no pronostica el mateix.

Tot sigui dit, és pràcticament impossible que el FN governi mai França, justament pel sistema de les dues voltes la majoria de l’electorat sempre s’acabarà decantant per contrabalançar el Front Nacional en cas de passar la primera volta.

Escenaris probables de les eleccions presidencials del 2012, si el FN passa la primera volta:

Supòsit 1:

Primera volta: Marine Le Pen i Nicolas Sarkozy (UMP) es qualifiquen per la segona volta.

Segona volta: Nicolas Sarkozy guanya les presidencials gracies al vot socialista, seguint l’esquema del 2002.

Supòsit 2:

Primera volta: Marine Le Pen i Martine Aubry (PS) acaben primeres.

Segona volta: Martine Aubry guanya la presidència gracies al perfil centrista i majoritari del votant de la UMP i del MoDem que no volen l’extrema dreta al poder.

En qualsevol cas, no deixa de ser preocupant que un país que s’autodenomina bressol dels drets humans aposti tant descaradament pel discurs que pregona la intolerància i l’exclusió.