A l'aguait

2012-01-19T23:58:00.001+01:00

No és poc freqüent associar l’estatus d’una llengua amb la seva utilitat, no obstant no ha estat sempre aquest el cas. A la França pre-revolucionaria del segle XVIII el mapa lingüístic era molt ampli, fins al punt que el francès tenia un ús limitat a les altes esferes de la societat formades pel clergat, la noblesa i la reialesa.

Era la llengua del poder. No obstant, la immensa majoria de la població, coneguda com a Tiers-Etat, era analfabeta, pobre, i desconeixia el francès. Es comunicava entre d’altres, en bretó, provençal i català. No cal dir quin idioma, el francès o la llengua regional, era més útil a la hora de voler-se expressar amb el 98% de la població.

La Revolució va conduir però, a la homogeneïtzació lingüística de tot França. No tant per les conseqüències pràctiques de tenir una única llengua que advocaven els revolucionaris, sinó perquè l’estatus del francès - associat amb autoritat i poder - havia de ser també exclusiu de la República i vertebrador de la nació francesa. Una de les vessants del règim del terror de Robespierre, immediatament posterior a la Revolució, seria una llei lingüística que prohibiria l’ús de qualsevol llengua que no fos la francesa. Aquella tendència marcaria l’inici de la seva particular construcció nacional. El procés va ser continu durant decennis, i els francesos ja començarien a denominar pejorativament les seves llengües regionals com a patuesos. El genocidi cultural per assolir l’Estat-Nació francès, amb el que Espanya ha pretès històricament emmirallar-se sense èxit, és prou conegut.

Des del restabliment de la Generalitat el 1977, les institucions catalanes han tingut el català com a llengua pròpia, dignificant-la i retornant-li la categoria de “llengua de poder”, que esdevindria també “llengua de l’autoritat” amb el desplegament dels Mossos d’Esquadra a partir de 1983. El català ja no era només una eina cultural i folklòrica, sinó també legislativa i coercitiva entre d’altres.

Aquests dies hem estat testimonis de la desgraciada maniobra dels sindicats dels mossos d’esquadra, abandonant l’ús del català com a mesura de protesta. Aquesta actuació però, no ha anat en contra del govern català, sinó en contra de la pròpia llengua del país. En el joc de suma zero que representa l’espai lingüístic, l’actuació significava una picada d’ullet als partidaris més efervescents del bilingüisme que, en definitiva, són els únics monolingües de la historia.

L'evolució de les idees

2012-01-19T23:57:00.000+01:00

Amb el seu afany de despertar el poble, Victor Hugo escrivia «Arribat el moment, res no pot aturar una idea», i la història ha acabat situant aquest fill de la Revolució Francesa com a font de conscienciació del país hexagonal. En la realitat més propera, no deixa de cridar l’atenció que el sobiranisme sociològic, cada cop més majoritari, no trobi ressò al Parlament de Catalunya.

A nivell cultural, si la Renaixença del segle XIX va suposar el redreçament cultural del país emfatitzat en la recuperació de la llengua, la Nova Renaixença del segle XXI hauria de sobrepassar la normalització cultural –en part ja assolida– per a encaminar la societat cap al dret a decidir com a procés natural. Eines com la televisió nacional, que han col·laborat indubtablement en la direcció de la normalització des de 1983, avui posada en qüestió, haurien de redefinir el seus objectius reforçant la idea de país, la cultura i la cura de la llengua, que ve a ser la senya d’identitat inherent a Catalunya.

A nivell polític, l’estratègia del catalanisme modern s’ha caracteritzat pel pragmatisme i l’ambigüitat en els objectius a llarg termini, que han contribuït a la necessària centralitat política. Avui, però, té el timó amb rumb a la transició nacional un concepte també ambigu però amb una primera fita clara: el concert econòmic. Aquesta idea disposa d’un ampli consens, i prova d’això és que, en cas de referèndum, el gran dubte no seria el resultat sinó la participació. En temps de turbulències econòmiques com les actuals, fóra necessari que el discurs polític oficial contraposés amb més freqüència la conjuntura i austeritat fiscals a l’escenari del concert econòmic per a acabar de reforçar-ne la tesi i la participació en una possible consulta popular.

Una estratègia recurrent del discurs sobiranista ha estat oferir argumentari per als ja convençuts sense eixamplar prou la taca d’oli. El cert, però, és que la conscienciació nacional en democràcia ha consistit a cremar etapes, des de la primera Llei orgànica de finançament autonòmic (LOFCA) fins a l’Estatut trinxat, que ha conduït a aglutinar els indecisos i federalistes en un mateix bàndol que prioritzi els interessos de Catalunya, com va demostrar el 10-J. Un nou fracàs, doncs, no ens pot agafar desprevinguts, i cal tenir un full de ruta al calaix que requereixi necessàriament un replantejament més ambiciós de les relacions amb Espanya.

La fallida d’una empresa significa també el fracàs d’una organització empresarial. Reprenent el símil, quan Espanya es dissolgui, simplement significarà la fallida d’una organització territorial i el naixement de noves estructures d’estat. Un cop rebutjat el concert i amb l’objectiu d’evitar una mera descentralització de percentatges impositius addicionals, la transició nacional consistirà a liderar i gestionar amb un discurs coratjós i desacomplexat l’emancipació de Catalunya com a recorregut natural d’una idea que fa temps que germina.

Gestor i Líder?

2011-11-23T14:18:00.001+01:00

En el discurs celebrant la victòria convergent, Josep Antoni Duran i Lleida lloava el sentit de responsabilitat i l’alt grau de maduresa del poble català, que donava suport al govern de les impopulars mesures d’austeritat.

No entraré a discutir-les, l’estat en el que els convergents es varen trobar les arques i el dèficit públics admetia dos camins; retallar despesa i augmentar impostos per assegurar-se que l’equació quadrés. Malgrat aplicar-ho per entregues, el darrer volum - el de l’augment de la pressió fiscal - va esdevenir públic ahir de la mà del president de la Generalitat. Si fóssim malpensats comentaríem que Artur Mas no hauria sortit personalment a la palestra, cedint la declaració a un segona fila, si la propera cita electoral fos d’aquí dos dies. Malgrat això, insisteixo que l’objectiu aquí no és fustigar l’austeritat pressupostaria i les reformes fiscals, necessàries si no volem que el país entri en els tenebrosos camins de la intervenció econòmica.

El curiós de l’apel.lació a la maduresa és que sempre que se li pregunta al líder de CiU sobre la futura emancipació nacional, aquest es refugia paradoxalment darrere l’argument de la manca de maduresa per part dels catalans per ésser consultats directament i sense subterfugis sobre el tema. És a dir, el poble és suficientment madur i responsable per acceptar el desmantellament parcial de l’inviable Estat del Benestar dins del Regne d’Espanya, però encara és púber per afrontar la naturalesa i jurisdicció d’un nou Estat.

Seria forassenyat declarar que l’estratègia de CiU és errònia electoralment, com ha quedat plasmat aquests darrers 30 anys, i de fet és reconfortant observar com el centre-dreta catalanista va exercir de mur de contenció davant l’envestida popular de diumenge. Sens dubte, la majoria de sobiranistes vàrem experimentar un sentiment d’orgull al veure que el marcador convergent no baixava dels 16 diputats fins al final de l’escrutini, i encara més davant l’esfondrament del PSC. Uns 16 diputats per cert, que tindran un valor més simbòlic que no pas resultats tangibles. Però l’independentisme sociològic, fatigat de transvestisme nacional, n’espera més d’un president nacionalista, que de moment ha exercit més de gestor de la crisi que no pas de líder polític. Potser convé recordar que ambdós conceptes no són excloents, i la mort premeditada del concert econòmic implica la necessitat urgent d’un pla B per no acabar en un fiasco tipus Pla Ibarretxe, que en el cas del concert es traduiria per una vulgar descentralització fiscal de percentatges impositius addicionals d’aquí dos anys, com tot indica que podria passar en el millor dels escenaris possibles.

La doble vara

2011-11-02T23:58:00.005+01:00

Recordo un documental de la 2 de fa molts anys sobre la Historia d’Espanya en el que el primer capítol tractava del... Big Bang. Malgrat constituir un cas extrem, no deixa de ser una pista més sobre el guió forçat que molts països volen donar a la seva historia, alimentant-ne l’imaginari col•lectiu. És més; la caverna espanyola i els unionistes sempre han tendit a burlar-se de la posada en escena de la historiografia catalana, una característica malgrat tot, omnipresent en tots els països, inclús com mencionava, Espanya. La idea en si no és del tot menyspreable i permet a l’individu sentir-se part d’un col•lectiu i estimulat per implicar-s’hi. El cert és que no hi ha nació que no hagi maquillat la historia oficial de grans gestes o detalls inversemblants. A títol d’exemple pot sorprendre que la bandera nord-americana no es considerés un tema d’importància per part dels Founding Fathers dels Estats-Units, i que aquesta no es dissenyés fins molts anys després de la Declaració d’Independència, per motius més pràctics que no pas patriòtics. El tema era considerat de tal irrellevància que al 1794, quan algú va introduir una moció al Congrés per tal d’afegir dues estrelles a la bandera per celebrar l’entrada de Vermont i Kentucky a la Unió, molts dels membres de la Cambra van considerar el tema massa trivial com per prestar-hi atenció.

En canvi, el que sí que admet majors crítiques és l’ús de graduacions diferents a la hora de mesurar el passat, segons es quedi bé o malament a la foto. No és inusual que un espanyol pugui arribar a sentir orgull per poetes de la talla de Lope de Vega o Vicente Aleixandre, i alhora defugi qualsevol al•lusió sobre les etapes negres de la historia espanyola. No parlo aquí d’assumir la responsabilitat dels crims comesos per generacions anteriors, sinó que la mateixa autoritat moral que permet atorgar-se com a propis els grans homes d’una nació no hauria de fer la vista grossa sobre les etapes més fosques. Emprar graduacions diferents no és, de fet, una especificitat espanyola i se’n troben mostres arreu. Per exemple a França, orgullosos de la Revolució Francesa i de la Declaració dels Drets de l’Home, es passa de puntetes sobre la seva responsabilitat en el regim de Vichy i l’impacte negatiu del colonialisme. És més, França aprovà una llei al 2005 sobre la “presencia positiva de França a ultramar”, amb un article polèmic, el 4, que obligava el professorat i al manuals a donar aquesta visió benevolent envers el colonialisme. L’article es va acabar retirant.

Paulo Antonio Paranagua escrivia fa uns dies a Le Monde que les transicions post-dicaturials a Sud-America es van basar durant molts anys en el model espanyol, que titlla com a “temptació de l’oblit” després de la mort de Franco. Però que aquesta tendència s’ha estat invertint de forma generalitzada. El passat dijous 27 d’octubre els Congressos de Brasil i de l’Uruguai van respondre positivament a la Cort Interamericana dels Drets Humans, que havia condemnat les seves lleis d’amnistia qualificant-les d’obstacle per la justícia. A Brasilia la practica totalitat del Congrés va votar a favor de crear una Comissió de la Veritat, encarregada d’esbrinar les violacions dels drets humans sota el regim militar (1964-1985), que havia costat 400 morts i desapareguts. A Montevideo, s’hi va votar la “imprescribilitat” dels crims contra la humanitat comesos per la dictadura (1973-1985), responsable de 231 desapareguts. La nova llei obrirà la porta a 88 judicis. També és d’actualitat el judici realitzat fa pocs dies a Buenos Aires contra quinze torturadors de l’Escola de la Mecànica de la Marina, principal centre de detenció de la dictadura argentina (1976-1983). De la mateixa forma, la justícia xilena va condemnar 300 agents de la dictadura de Pinochet (1973-1990), responsable de 3 200 morts o desapareguts.

Tard o d’hora, una societat democràtica ha de respondre a les exigències de veritat, justícia i reparació. Quan els polítics espanyols eludeixen el tema amb l’excusa que no volen mirar el passat se’ls hi hauria de proposar, per exemple, que facin donació de totes les obres del Prado i el Reina Sofia a la National Gallery de Londres. La doble vara a la hora de graduar la historia no és sinònim de societat democràticament madura, sinó de país que no ha sabut superar els traumes del passat.

Estats Units d'Europa

2011-10-27T01:26:00.001+02:00

“Un dia vindrà en el que ja no hi haurà altre camp de batalla que els mercats obrint-se al comerç i els esperits obrint-se a les idees." "Un dia vindrà en el que les bombes seran substituïdes per vots, pel sufragi universal dels pobles, pel venerable arbitratge d’un gran senat sobirà que serà per Europa allò que el Parlament és per Anglaterra, allò que l’Assemblea Legislativa és per França”. Aquests pronunciaments no els va fer Jean Monnet, ni Robert Shuman, ni cap dels Founding Fathers de la Unió Europea, sinó Victor Hugo en el Congrés Internacional de la Pau de Paris, l’any 1849. En el mateix discurs empunyaria el concepte d’Estats Units d’Europa, idea ambiciosa que serviria de preludi a la major integració regional entre Estats que s’ha realitzat mai i que constitueix la UE com la coneixem avui. No és cap secret que la institució està en hores baixes, primer pel bloqueig en la integració política del 2005, i segon pel col.lapse econòmic que anihila l’eurozona i és portada aquests mesos.

El no de França i Holanda en els referèndums del 2005 per aprovar la Constitució europea va deixar el procés d’integració política en punt mort, presumptament resolt amb el pegat del tractat de Lisboa aprovat dos anys més tard. Se’n va derivar un ordre liderat per engendres tecnòcrates com Van Rompuy i la baronessa Cathy Ashton, al capdavant del Consell Europeu. Durao Barroso és la cara amable de l’altre artefacte - la Comissió Europea - jugant amb el seus dots poliglotes i empàtics, no deixa de ser un equilibrista entres els interessos dels diferents Estats i bàsicament dels que tallen el bacallà. Malgrat tot, saber que la contrapartida europea a Obama i Hu Jintao és Van Rompuy dona pistes sobre el pes d’Europa en el tauler d’escacs internacional.

El sistema de presa de decisions europeu, intergovernamental i amb diferents nivells solapats demostra la seva ineptitud en situacions de crisi com l’actual, en la que l’eix Paris-Berlin ha de donar el cop de puny damunt la taula i imposar la doctrina. És més, la presidència del Consell de la Unió, rotatòria entre els membres, queda retratada per la seva inutilitat. Qui recorda aquests mesos que Polònia presideix el Consell? Malgrat ser l’únic país de l’eurozona que no ha patit la recessió, el fet de no haver admès encara l’euro els deixa fora de joc. La crisi doncs, no és únicament un problema de la Unió Monetària, sinó una fallida del sistema europeu en la seva globalitat. Mentre no hi hagi una governance comuna simplificada seguirem en aquest caos burocràtic i organitzatiu, repulsant simpatitzants i atraient detractors euroescèptics com l’ensurt que es va endur ahir David Cameron amb la rebel.lió de 81 Tories que es van mostrar a favor d’una consulta popular respecte a la idoneïtat de pertànyer a la Unió.

L’oasi helvètic

2011-10-19T00:58:00.000+02:00

Aquest 23 d’octubre s’escolliran els 200 diputats del Consell Nacional i els 46 senadors del Consell d’Estats Suís, sobre el rerefons d’una crisi europea que ha passat de puntetes damunt el país helvètic i l’ascens continu de l’extrema dreta.

La mal anomenada UDC (Unió Democràtica de Centre) - extrema dreta populista - va passar del 15% dels vots al 1995 al 29% al 2007 - convertint-se en primera força del país. Segurament recordeu la famosa campanya que van popularitzar al 2007 amb l’expulsió d’un be negre. Si en aquell moment l’enemic declarat era la “immigració criminal”, la campanya d’aquest 2011 ha anat un pas més enllà i s’ha centrat en l’immigrant europeu, apel•lant a“Atureu la immigració massiva”. I no és que la campanya passi precisament desapercebuda, si hom s’aventura a visitar Suïssa aquests dies s’adonarà ràpidament que tots els carrers estan coberts dels cartells anti-immigració que encapçalen aquest article. Així doncs, no sobta saber que entre maig i agost la UDC es va gastar 3.4 milions de francs suïssos en la campanya, comparat amb els 3.6 milions que suma la campanya de tots els altres partits junts. El temor de no tornar a ser el centre d’atenció també va portar la UDC a propiciar una iniciativa popular (més de 100 000 firmes) per introduir quotes d’entrada als treballadors europeus, renegant de l’adhesió als acords de Shengen del 2005.

Podria semblar simplificador de la realitat concloure que el discurs monotemàtic de l’UDC – plegat d’aversió a la immigració i a Europa – és representatiu de la manera de pensar suïssa, però el cert és que el discurs ha engolit altres partits com El Partit Liberal que s’ha radicalitzat amb cartells menys visuals però amb el mateix missatge. Així com el Partit Socialista, que tot i mantenir les distàncies, ja no realitza els mateixos atacs que el 2007 contra la UDC i basa part del discurs en la protecció dels treballadors suïssos.

La societat helvètica és econòmicament capdavantera però profundament tradicionalista. Mai el país s’havia tancat tant el ell mateix, coincidint paradoxalment amb les majors pressions exteriors de la seva historia, com podria ser a través de l’aixecament parcial del secret bancari, sota demanda de les autoritats. També pot sobtar el replegament si tenim en compte que el 60% de les seves exportacions es destina a Europa.

Des del 2009, Suïssa encapçala la classificació del fòrum econòmic mundial de Davos; és l’economia més competitiva i innovadora del món. Entre les seves claus s’hi troben un sector químic, farmacèutic i agroalimentari de primer nivell, així com despuntar en rellotgeria, telecomunicacions, biotecnologies i tecnologies netes. Finalment, el sistema bancari i els règims fiscals molt atractius per les multinacionals i els milionaris també hi tenen un pes destacat. El model econòmic i la democràcia participativa suïssa són sinònims d’excel•lència, però la pretesa superioritat moral de l’ésser suís recelós de confondre's amb la vulgar Europa, és menys modèlica.

Com van reconèixer Angela Merkel, David Cameron i Nicolas Sarkozy; el model multicultural europeu ha estat un fracàs. Ara bé, prendre l’ultraconservadorisme i tradicional patriarcat de la confederació suïssa com a referent també plantejaria seriosos dubtes. A títol d’exemple, pot semblar inversemblant que a Suïssa no s’autoritzés el dret de vot a les dones fins al 1971, gairebé 40 anys més tard que aquest mateix dret es reconegués en un país que encara avui denota llacunes democràtiques com és Turquia.

Pacte per més despesa?

2011-10-13T19:29:00.000+02:00

Així com la gestió econòmica dels gabinets Aznar ha tendit a ser sobrevalorada per trobar-se emmarcada pel context pròsper de l'època, des del 2008 també s’ha tendit a sobrevalorar la culpa d'alguns governs pel que fa el seu paper real en el desastre econòmic. Ara fa gairebé 4 anys avançava que la millor estratègia de cara a les eleccions espanyoles era perdre, el motiu era que per més impecable que fos la gestió del candidat electe, aquesta política es veuria engolida per la crisi econòmica. Fent balanç veiem que no només el context econòmic sinó també la pèssima gestió socialista li brindaran la majoria absoluta a l'oposició. Mentre la conjuntura anés bé, fins i tot una gestió pública llastimosa hauria aparentat cert grau de decència.

Submergint-nos en política-ficció uns instants; imagineu-vos el Tripartit 1.0 (2003-2006) en un context de crisi, la catàstrofe nacional hagués resultat ser de dimensions bíbliques. En una altra direcció trobem el cas d'Alemanya; amb la supervivència de la Cancellera Merkel comandant el timó alemany des del 2005 i l’europeu des de l’inici de la crisi per tal de minimitzar l’abast de la tragèdia tot registrant les millors dades de creixement de l’eurozona. Desgastant-se això sí en cada contesa electoral, vegis per exemple el darrer episodi al land de Mecklenburg Pomerània Occidental el setembre passat. A l’altra banda del Rhin, en el cas de França la tendència no ha sigut la mateixa. S’hi va crear fins i tot un ministeri contra la crisi al 2008, independent del d'Economia. El Ministère de la Relance però, va viure sense pena ni gloria, i va acabar desapareixent durant la remodelació governamental del 2010, deixant això sí, unes injeccions en inversió publica de 26 mil milions d’euros. El cert és que la sensació d’eufòria i entusiasme que precedí l’elecció de Nicolas Sarkozy el 2007 ha donat pas a un estat d’ànim depressiu per un país que no acaba d’aixecar el cap, donant ales a candidats i partits antisistema amb temptacions proteccionistes, com és el cas d’Arnaud Montebourg, convertit en jutge de la segona volta de les primàries socialistes.

En tot cas i a nivell global, el que sí que es podrà comprovar amb objectivitat seran els mitjans que hauran emprat els governs per fer front al cataclisme econòmic. Tant a França com en els principals països industrialitzat la resurrecció populista de l’ideari keynesià ha comportat conseqüències devastadores en forma de dèficits inasumibles, sota l’etiqueta dePlan para el Estímulo aquí o de Putting America to Work a l’altra banda de l’Atlàntic. El denominador comú ha estat el malbaratament del diner del contribuent, que s’ha esfumat generant ocupació conjuntural i artificial, tot assentant les bases de la crisi de deute sobirà que pateix especialment Europa.

De cara al futur; el gran projecte del govern català per aquesta legislatura és el pacte fiscal, que ja s’intueix que acabarà desfigurat. Els arguments a favor solen ser les nombroses inversions i despesa publica que permetria recaptar el 100% dels impostos, tot evitant l’escandalós robatori que exerceix Espanya, però poques vegades es menciona que en lloc d’augmentar la despesa es podria rebaixar la pressió fiscal a Catalunya. El cert és que destinar més diners a un sector no sempre és sinònim d’incrementar-ne la qualitat i l’eficiència, al contrari, pot arribar a alimentar un cos funcionarial amb privilegis respecte als demés o brindar una bombolla d’oxigen a una industria condemnada a l’extinció. Augmentant el poder adquisitiu de les famílies i de les empreses revitalitzaria el cicle econòmic i, conseqüentment, oferiria la possibilitat d’augmentar la recaptació pública.

Gat per llebre

2011-09-28T11:06:00.002+02:00

Article publicat a 13alacarta.cat

Aquests dos darrers dies la portada dels diaris ha clamat unànimement el gran pas endavant que suposa l’acord de la Generalitat amb els representants de les majors americanes i els exhibidors catalans.

La Vanguardia es permetia atorgar-li un semàfor verd al conseller Mascarell i a Luis Hernandez (president de Fedicine) per l’acord de dimensions històriques prometent que, per fi, el consumidor catalanoparlant no se sentiria (tant) discriminat a la hora d’anar al cinema. Es meravellen de passar de 5 pel•lícules el 2010 a 25 el 2012.

La realitat no és aquesta i han venut gat per llebre. Ho intuïa però no era conscient de l’abast de l’engany. Només cal donar una ullada a l’inventari de films doblats pel cinema quedesglossa la mateixa Generalitat a la seva pròpia web . Hi figuren el nom i la data d’estrena; així a partir d’una simple suma dels films doblats cada any se’n deriva el gràfic que encapçala aquest article. Una evolució que cap mitjà s’ha pres la molèstia de remarcar i on hom pot observar que l’acord històric es queda molt curt respecte a anys anteriors, representant gairebé la meitat de films que s’havien arribat a doblar durant els anys 2006-2008.

Basar-se en dades de l’any immediatament anterior – com han realitzat tots els mitjans - evita observar la tendència estructural. Curiosament, quan aquests dies s’han ressaltat les dades històriques del turisme a Catalunya superant tots els records, la comparativa s’ha efectuat respecte als cinc anys anteriors. Perquè doncs en el cas de cinema doblat, que ha ocupat la primera plana dels informatius, no s’ha ampliat en el temps aquest gràfic? Potser per evitar deixar en evidencia l’acord vergonyós de la Conselleria de Cultura.

Deixant de banda la quantitat, deplorable, de títols. Un segon aspecte és el tipus de pel•lícules que s’estrenen en la nostra llengua. Sobte remarcar que pràcticament tots són de caire infantil. L’explicació ja us l’avanço, es deu al fet que aquests títols, quan es doblen al català, compten amb audiències similars a les del castellà. Un fet que no es produeix sempre amb estrenes per tots els públics. El motiu és que a falta de massa crítica acostumada al cinema en català, el darrer recurs és doblar films infantils donat que el seu públic, més familiar, serà indiferent pel que fa la llengua en la que es projecta. El problema és que aquesta mateixa política fa deu anys que es practica, i com entendreu, els nens, habitualment acostumen a créixer i a fer-se grans. Doblar solament films infantils rebaixa l’estatus de la llengua i és ineficient donat que amb el pas del temps, el treball realitzat per que una persona s’acostumi al cinema en català de ben jove es desaprofita per la inexistència de títols doblats adients a la seva edat a mesura que es fa gran.

Només les quotes poden assegurar que s’abandoni la situació de discriminació envers el consumidor catalanoparlant i es creí una massa crítica acostumada al cinema doblat a la nostra llengua. Al contrari, seguir amb acords per doblar un percentatge residual, com s’ha fet tots aquests anys, deixa el català al cinema en una posició marginal i estancada per un públic infantil que, al fer-se gran, no trobarà cap títol en català que l’interessi.

Apologia de la dissertació

2011-09-25T00:38:00.000+02:00

Article publicat a 13alacarta.cat

Si amb el debat de la immersió ha quedat clara una cosa és que mentre seguim fent cas dels partits espanyolistes ens quedarem estancats en una cruïlla de la historia, sense avenç palpable.

Debats que s’havien superat s’obren i es reobren. Semblem errar en una dimensió desconeguda en la que el demà és l’ahir, i el demà passat l’abans d’ahir. Si una persona es despertés d’un coma de vint anys no tindria necessitat de consultar cap hemeroteca per tal de posar-se al dia.

Des del 2005 que l’agenda política s’ha vist absorbida pel difunt estatut. La darrera víctima col•lateral és la immersió lingüística, que encara s’està planyent de l’estacada mortal soferta. Llegir portades dels anys 1990, moment en el que l’ofensiva de Vidal Quadras contra la immersió s’abatia damunt nostre, podrien ser d’actualitat canviant la data de publicació i els noms dels protagonistes. L’unionisme té clar els seus objectius i va tensant la corda, i aquí els partits catalans s’ho miren sense una resposta suficientment contundent i abstenint-se de descartar futurs acords amb aquests mateixos partits anticatalans. És molt lloable ser fidel a les arrels i reivindicar la memòria històrica però convindria canviar el disc, ja desgastat, del pactisme català. A aquest ritme ens convertirem en un Llenguadoc Rosselló qualsevol.

Però si una altra conclusió se’n pot derivar de tot plegat és que ens perden les formes i els debats nominalistes. Eines es converteixen en objectius per ells mateixos, per exemple un nou estatut o la llengua vehicular de l’ensenyament. A aquestes alçades el debat no hauria de ser ja quina és la llengua vehicular de l’ensenyament sinó la metodologia d’aprenentatge, els plans d’estudi i els continguts de les matèries per capgirar les dades tercermundistes del nostre sistema educatiu. Que la llengua vehicular sigui el català o el castellà hi té poc a veure.

En aquest sentit i des de la meva modesta columna introduiria amb més força una pe¬ça que considero del tot fonamental en l’ensenyament secundari; la dissertació. Actualment l’element de mesura per considerar els alumnes catalans aptes o no aptes és la seva capacitat de memorització, deixant un paper residual per desenvolupar el seu esperit crític. El resultat és que el coneixement adquirit durant la secundaria acaba sent autodestructiu, passades unes setmanes de cada examen s’evapora dels cervells dels joves catalans. La dissertació en canvi, obra portes més fructíferes per una societat crítica i exigent. És per exemple, una eina molt ancorada en el sistema educatiu francès, que hi aposta en gairebé totes les assignatures a partir dels 15 anys i permet que el coneixement adquirit a classe sigui absorbit i transformat per l’estudiant. A Anglaterra i als Estats Units, els essays tenen un paper semblant. S’aprèn a modular el raonament i organitzar el pensament. El coneixement après a classe no hauria de ser l’objectiu en ell mateix sinó una eina per que l’estudiant fes un pas més enllà desenvolupant el seu esperit crític posant en dubte els continguts docents amb arguments damunt la taula. D’altra banda, l’establiment generalitzat de la dissertació en les metodologies de secundaria permetria amb major facilitat detectar l’estudiant brillant d’aquell que es limita a aprendre i memoritzar el temari de classe.

En una societat del coneixement i de les noves tecnologies, no estimular l’esperit crític i obligar a l’aprenentatge i repetició de conceptes significa atrofiar l’esperit creatiu i emprenedor de les noves generacions.

Opció per defecte

2011-09-25T00:35:00.003+02:00

Article publicat a 13alacarta.cat

Imagina't dos països; A i B, amb taxes de donació d'òrgans del 12% per A i del 99,9% per B. A primera vista, la lògica convida a imaginar-se dos estats diametralment oposats, amb un nivell de desenvolupament, institucions i estàndards culturals sense punt de comparació.

Nogensmenys i per més sorprenent que sembli, el país A és Àustria i el país B Alemanya.No trobareu l'explicació en les variables que mencionava - totes molt similars - sinó en el fet que l'opció per defecte de donar òrgans a Àustria és que No i a Alemanya que Sí. Malgrat disposar de llibertat individual per triar l'opció contrària - solament cal fer-ne la petició formal - la immensa majoria de la població accepta l'opció estàndard.Aquesta mateixa lògica és omnipresent a casa nostra. Si als anys 1980 s'hagués plantejat el model educatiu en funció de la realitat sociolingüística, no cal dir que la immersió lingüística ho hauria tingut un pèl magre. Més de trenta anys després però, s'ha consolidat un model que empra el català com a llengua vehicular per defecte i que compta amb el suport dels principals agents del país. I prova d'això la tenim amb la sentència del Constitucional, seguida de la del Suprem i del TSJC, que han tingut com a resposta un clam unànime de rebuig per part de la societat catalana. Aquesta s'ha acabat apropiant i considerant seva l'opció estàndard del català.L'estatus de la llengua - ja sigui l'opció per defecte o no - té unes repercussions que van més enllà de l'anècdota. Al ser possibilitats excloents; el fet que es relegui la llengua pròpia del país a segona opció deriva lògicament en que la llegua per defecte sigui l'altra. Com comentava, aquest esquema s'aplica a tots els estaments, des d'un pilar fonamental del país com és l'educació fins a aspectes més superficials com la matricula dels cotxes. No admet molta discussió preguntar-se quantes matricules tindrien el CAT si per defecte sortissin dels concessionaris catalans amb el logo. Segons l'evidència empírica, no es pot concloure que la decisió del ciutadà, consumidor o usuari sigui efectivament una decisió quan l'opció per defecte té una ponderació determinant - fins al 100% en molts casos - en el resultat, per exemple l'oferta de cinema. En la construcció nacional no només s'han de garantir els drets dels consumidors catalanoparlants per tal de poder gaudir de la seva llengua en tots els àmbits, sinó que també seria recomanable capgirar la truita i assegurar-se que l'opció per defecte fos la més pròxima al país, ja sigui en termes lingüístics com identitaris.

Demanar perdó per existir

2011-07-07T05:07:00.004+02:00

He investigat la demanda de xocolata que hi havia a Europa l’any 1584. Després de recerques exhaustives he descobert, desconcertat, que la funció de demanda era igual a zero. Un possible motiu podria ser el fet que no es comencés a importar d’Amèrica fins l’any següent. És una explicació plausible que mereix però, més anàlisi i investigació.

Les veus crítiques envers el doblatge en català bramen que no hi ha demanda, i que l’aplicació de la llei del cinema - aprovada al 2010 pel tripartit amb els vots de CiU - suposaria pels distribuïdors passar d’uns ingressos de 130 milions a 70,5 milions i la reducció del nombre d’espectadors de 20 a 10 milions. Boles de vidre a banda, seria interessant saber la forma amb la que poden mesurar una demanda que gairebé no ha pogut demostrar la seva existència donada la ínfima oferta, bàsicament de caire infantil.

Mencionava que la llei va ser aprovada amb els vots de CiU. Bé, convé remarcar que segons darreres notícies, el govern dels millors acaba de retractar-se de l’esperit de la llei i s’anuncia un retorn a la casella inicial. Segur que més d’un s’impacientarà per tornar a veure cinema en català, ara bé, majors de 13 anys abstenir-se donat que es tornarà a la dinàmica del doblatge de cinema infantil, com portem des del anys 1980. Entre les assignatures pendents de la normalització lingüística hi figura l’oci i entreteniment. Fer marxa enrere en un tema tan cabdal com la llei que preveia que el 50% de les pel·lícules estrenades es doblessin al català és propi de país acomplexat amb la seva llengua i de fer respectar les lleis.

L’economista francès Jean Baptiste Say afirmà, a principis del segle XIX, que tota oferta crea la seva pròpia demanda. Limitacions d’aquesta sentencia a banda, el que sí que sembla cert és que fins que el primer vaixell provinent de Veracruz amb carregament de xocolata no va desembarcar a Sevilla i durant el anys immediatament posteriors, la demanda de xocolata a Europa va ésser més aviat escassa. Fins que no tinguem una quota de cinema en català mínimament decent, sempre es podrà intentar maquillar la situació al·legant al seu consum marginal.

Paul Revere i lliçó de la independència americana

2011-07-04T05:50:00.008+02:00

Paul Revere fou un patriota americà profundament afalagat pels llibres d’història nord-americans, sobretot pel famós Midnight ride - Cavalcada de mitjanit – durant la qual va alertar les actuals poblacions de Sommerville, Medford i Arlington de l’imminent desembarcament de tropes britàniques que tenien per objectiu de confiscar l’armament de les milícies patriotes així com de capturar Samuel Adams i John Hancock, la nit del 18 d’abril del 1775. A l’escola primària tots els estudiants americans s’aprenen de memòria l’adaptació poètica de la cavalcada, molt arrelada en l’imaginari col·lectiu. De tal forma que la relliscada de Sarah Palin – de gira per Estats-Units en un bus en defensa de la Constitució – explicant la seva versió d’aquella cavalcada hagi sigut motiu de mofa, fins i tot per part de la mateixa FOX.

La faceta de ferrer de Paul Revere també és prou coneguda pel gran públic. Va forjar la famosa massacre de Boston en un gravat que reproduiria en una impremta i es distribuiria per les 13 colònies per donar a conèixer el maltractament de l’ocupant britànic. Els seus treballs donen, així mateix, una idea inequívoca de l’evolució del conflicte amb el Regne Unit. En una primera versió d’un gravat reivindicatiu que encapçalaria els pamflets, s’hi podia apreciar un patriota ostentant un manuscrit amb el títol de MAGNA CHARTA, nom amb el que es coneixia la Constitució britànica. En aquell moment els residents de les 13 colònies no tenien cap afany independentista; volien ser anglesos i aconseguir representació al Parlament britànic (No taxation without representation). Va ser posteriorment el maltractament rebut per part d’Anglaterra que va provocar que, ja a finals del 1775, la inscripció al manuscrit dels pamflets ja no fos Carta Magna, sinó Independència. A Catalunya van ser molts els que volien una reforma de l’encaix del país dins l’Estat espanyol abans que no pas la secessió. El maltractament rebut però, no ha fet sinó accelerar esdeveniments. D’aquí que el crit més corejat durant la milionària manifestació del 10-J no fos Estatut, sinó el següent nivell de sobirania, que aquest proper diumenge portarà un any normalitzat en el debat polític i social.

Primera versió del gravat de Paul Revere (Magna Charta):

Segona versió del gravat de Paul Revere (Independència):

Qui necessita Catalunya?

2011-04-04T06:18:00.007+02:00

Les eleccions legislatives canadenques estan previstes pel proper dos de maig. L’actual primer ministre conservador Stephen Harper podria assolir la majoria a Ottawa, un objectiu que fins ara se li havia escapat i que, segons citava un periodista del National Post fa uns dies, per tal d’aconseguir-ho només li caldria ignorar el Quebec.

Si fins fa poc el primer ministre canadenc mirava de mimar l’electorat quebequès - va adoptar per exemple una resolució reconeixent el Quebec com a nació al 2006 i li va atorgar un seient a la Unesco - els vents estratègics semblen córrer ara cap una altra direcció donat el nul redit electoral que aquests gestos han resultat tenir en l’electorat quebequès. Un antic conseller d’en Harper, en John Weissengerger, ja declarava fa set anys que “ja no és ridícul plantejar-se una estratègia electoral recolzant-se únicament sobre Ontàrio i l’oest canadenc, on s’hi troben 201 dels 308 escons del parlament canadenc.”

Al congrés espanyol, 303 dels 350 diputats són escollits fora de les circumscripcions catalanes, i no és cap misteri que el feu popular no es troba precisament en terres catalanes. Al contrari, el PP sempre ha tret redit electoral de l’anticatalanisme, per exemple amb les firmes en contra de l’Estatut, o les falques publicitàries del PP andalús, pixant-se retòricament en el català.

Les xifres són demolidores; si els catalans tinguéssim prohibit votar, el Partit Popular hauria guanyat totes les eleccions generals des del 1996, amb l’excepció de les del 2004, tres dies després dels atemptats d’Atotxa i en les que el PSOE s’hauria endut la victòria, això sí... amb un únic diputat de diferencia respecte als Populars en cas de no votar Catalunya.

Pel que fa el PSOE i la seva filial catalana, el factor català li ha jugat precisament a favor a partir del gir del 2004. Això si, el respecte i compliment dels compromisos ens han deixat a tots enlluernats per la seva absència. Ara que ens trobem en època de primàries anunciades per salvar els mobles del naufragi socialista, sona el nom de la ministra de defensa com a futurible candidata. Tindria algun avantatge per Catalunya que Chacon aconseguís el control del PSOE i que, per més improbable que sembli, la presidència espanyola l’any vinent? La resposta és força intuïtiva i aniria en la mateixa línia que els avantatges que ha representat per Catalunya tenir un català com en Josep Borell de president del Parlament Europeu durant 3 anys o que en Vidal Quadras sigui vicepresident primer del mateix Parlament. Haver nascut a Catalunya i parlar català no és ni condició necessària ni suficient per defensar-ne els interessos. Ans al contrari, els catalans que han aconseguit escalar posicions dins les entranyes dels dos grans partits espanyols han destacat precisament per renegar de qualsevol rastre de catalanisme convertint-se a l’espanyolisme més ranci. Les declaracions del passat 24 de febrer de la Carme Chacon dient que “cada dia sere menos nacionalista catalana” no van sinó, en aquesta mateixa línia del procés de mutació i adaptació per atraure les simpaties de la caverna.

Rosetta Stone

2011-03-28T04:46:00.005+02:00

Rosetta Stone és un revolucionari mètode per aprendre llengües, inicialment emprat per la NASA, que es va començar a comercialitzar amb gran èxit a Estats Units fa dos anys i des de llavors, s’ha anat estenent globalment. Personalment, he tingut l’oportunitat de fer-lo servir i el mètode d’immersió que utilitzen és molt bo.

Actualment disposen de 30 llengües, però estudien incorporar-ne més i han posat a disposició el següent portal per que la gent digui quines llengües vol aprendre:

Si teniu un segon, us convidaria a omplir el formulari sol•licitant el català. Els governs, universitats, escoles, etc poden assolir convenis amb Rosetta Stone per aconseguir llicencies del programari. Em consta, per exemple, que la Universitat de Barcelona ha aconseguit llicencies pel Rosetta Stone en anglès. Però la disponibilitat de Rosetta Stone en català seria una eina impressionant de cara, per exemple, els estudiants nouvinguts.

El preu de la democràcia

2011-03-27T04:06:00.006+02:00

A partir d’una senzilla taula recollint el cost de la campanya electoral de cada partit i el numero de vots i diputats aconseguits, he calculat el cost del vot i diputat per partit. He inclòs el cost per diputat per veure si hi havia alguna diferencia en el rànquing atès el sistema electoral català d’equilibri territorial (un vot a Barcelona no té la mateixa representativitat que un vot a Lleida). La manca d’informació respecte a Iniciativa i Solidaritat els exclou de l’estudi, per tant si algú aconsegueix aquesta informació que no dubti en passar-me-la per completar-lo.

Destaca que el vot al Partit Popular és el que cotitza més alt (7,36 euros el vot), seguit per Esquerra Republicana (7,20 euros cada vot) i pel PSC (5,04 euros el vot). A l’altre extrem, el vot de Ciutadans i de CiU són els que van resultar menys costosos d’aconseguir: 2,36 euros i 2,66 euros respectivament. En quan al cost per diputat, l’ordre és el mateix, excepte que CiU desbanca Ciutadans, que tenia el cost/vot més baix, en aquest sentit aconseguir un diputat a CiU li ha costat 51 613 euros i a Ciutadans 83 333 euros. Seguint el mateix esquema que el cost del vot, el preu dels diputats populars i republicans són els més elevats (158 333 i 157 500 euros resp.).

Finalment, la campanya de participació que va dur a terme el Tripartit va costar 50 cèntims per vot.

Segregació sense Apartheids

2011-03-21T04:17:00.006+01:00

No eren pocs els que clamaven que amb l’arribada de Barack Obama a la casa blanca fa tres anys es veia culminat l’objectiu, impensable, del moviment per la lluita dels drets civils iniciat als anys 1960. El racisme ha estat probablement un denominador comú dels països del primer món fins passada bona part del segle XX. A títol d’exemple es poden citar les vinyetes de Tintin al Congo publicades al 1930, que Herge es va veure obligat a modificar quinze anys més tard pel seu to marcadament racista i colonialista. Seria injust però, culpar l’autor belga, que no deixava de ser una mostra representativa més de la mentalitat de l’època en el món més avançat econòmicament. En el cas americà, Estats-Units i racisme són conceptes que també han anat de la mà durant molt de temps, i tot i que no es pugui menysprear la presidència d’un home de color com a indicador d’igualtat racial, el fet que no es produeixin els mateixos episodis de violència i odi de fa mig segle no significa que la segregació hagi desaparegut, ans al contrari.

El barri de Dorchester, Boston, esta compost en més d’un 60% per la comunitat afroamericana, hispana i asiàtica. El resultat és que la diversitat en les escoles publiques d’una area com aquesta segueix aquest esquema, amb una sobre representació d’estudiants provinents d’ètnies “minoritàries”. Una companya del pis es va apuntar a un Community College de Dorchester i em comentava l’altre dia que ella és la única persona blanca, la resta són estudiants de raça afroamericana. El problema és que aquests estudiants provenen de famílies més pobres, i pel seu entorn social tendeixen a obtenir pitjors resultats. Com a conseqüència i fruit de la mala imatge d’aquestes escoles i instituts, si vius en aquesta area faràs el possible per apuntar els teus fills en una escola privada - la majoria són catòliques - abonant la quantiosa matricula corresponent.

El cert és que Boston és una eminència mundial pel que fa l’educació superior, però respecte l’educació primària i secundaria, deixa molt que desitjar. I la segregació racial esta a l’ordre del dia, no a causa de lleis federals o estatals com fins els anys 1950, sinó per l’origen social dels estudiants. Parlar de guetos és una obvietat; els hispànics es faran i viuran en barris hispànics, els afroamericans es socialitzaran i viuran en barris de comunitat negra, el mateix amb els asiàtics, etc. És a dir, més de quaranta cinc anys després de la votació de la Civil Rights Act que prohibia tota forma de discriminació, els Estats-Units segueixen fragmentats i segregats en funció de la raça, i se’n deriva una mobilitat social inflexible. Amb menys possibilitats de superar amb èxit els estudis primaris i secundaris, menys oportunitats d’accedir a la Universitat, afegit a la matricula, inviable per una família austera. Una alternativa es l’Educació Vocacional – nom amb el que es coneix la Formació Professional als Estats Units – que no deixa però, de tenir connotacions negatives d’estudiants fracassats.

Curiosament, aquest esquema també es produeix a Catalunya a petita escala, on els pares autòctons intenten evitar matricular els seus fills a escoles amb sobre-representació d’estudiants d’origen immigrant per la pitjor imatge que tenen associada. Un estudi de la UPF explicava que si la taxa d’estudiants immigrants en un centre supera el 6%, el rendiment a l’aula comença a disminuir. La solució per garantir la igualtat d’oportunitats i la cohesió social difícilment passa doncs, per agrupar tots els estudiants d’origen forà a les mateixes escoles.

Tragèdies creixents, o no

2011-03-18T04:12:00.002+01:00

És comú sentenciar, per part de molts historiadors, que el segle XX va ser el que va veure la pitjor vessant de l’home i del seu poder devastador, denotant una tendència a pretendre ser cada cop més destructius. El que no és cert en aquesta frase és que l’home s’hagi mostrat pitjor el segle passat que en segles anteriors, al contrari, la crueltat i inhumanitat d’algunes acciones humanes sempre han existit, ja siguin les massacres de Gengis Khan per mitja Àsia fa mil anys, l’extermini armeni del 1915, o les matances de Muamar el Gadaffi a Líbia que són portada aquests dies. La diferencia del segle XX no és que l’home hagi mostrat una predilecció especial per la destrucció i la brutalitat, sinó que s’ha anat dotant d’armament més potent i mortífer.

És comú dir, per part del “think green movement”, que s’està abusant del planeta i que les catàstrofes naturals seran cada cop més devastadores. El que no és cert en aquesta frase és que hi hagin cada cop més catàstrofes naturals, sinó que la població mundial és cada cop més nombrosa i els afectats pels capricis de la mare natura, així com els desperfectes materials són, conseqüentment, més nombrosos i espectaculars.

Senyalització

2011-03-16T05:16:00.004+01:00

Fa unes setmanes el ministre de defensa alemany va haver de dimitir en descobrir-se que havia plagiat part de la seva tesi doctoral. Uns dies més tard va saltar a la llum que la Vicepresidenta del Govern català havia mentit repetidament en el seu Currículum respecte a la finalització dels estudis de Psicologia. Deixant de banda que tenir una carrera no és prova suficient per demostrar les capacitats d’una persona – ser llicenciada en Economia no significa que es pugui ser Ministra d’Economia - sí en canvi, serveix per aplicar a ofertes laborals d'un rang superior. Hem de tenir en compte que, de mitjana, els titulats universitaris cobren un 49% més que la resta. Que els coneixements adquirits durant la carrera juguin un paper residual en la vida laboral no és el més transcendental. Evidentment dependrà del sector i del grau d’especialització, però tenir o no carrera és una senyal que l’individu emet al mercat laboral, i que les empreses tradueixen en primer filtre a la hora de contractar. Dit això, convé preguntar-se si una persona que ha mentit sobre la finalització dels seus estudis hagués tingut les mateixes oportunitats laborals que si no hagués manipulat el seu currículum. Admeto però, que aquesta pregunta quedi invalidada si la persona en qüestió s’ha sabut endollar en un partit polític des de ben jove.

Embutxacar-se estudis universitaris és la via reial socialment acceptada - i subvencionada - que ha derivat en la massificació de les aules i posterior desvalorització dels títols universitaris, que segueixen sent, no obstant, una font necessària per dibuixar una primera aproximació de les capacitats d’un candidat. Algunes universitats no s’acomoden però, en ser proveïdors de senyalització pels seus estudiants, sinó que enfoquen els estudis universitaris com el que haurien de ser; l’escalfament previ pel salt al món laboral. Al Canada per exemple, dues modalitats innovadores s’han implantat amb gran èxit. La Universitat de Regina (355 estudiants) ha implantat el UR Guarantee, que consisteix en regalar un any d’estudis en cas de no trobar feina passats sis mesos de graduar-se. En una altra divisió juga la Universitat de Sainte Anne, que es compromet a retornar la totalitat del cost dels estudis si el llicenciat no troba ocupació passats quatre mesos de finalitzar els estudis. Donat que una llicenciatura costa vora 59,000 euros, l’aposta pot semblar arriscada.

Krugman

2011-03-08T04:28:00.004+01:00

La revista Time acaba de publicar un llistat dels millors blogs financers. L'encapçala The Conscience of a Liberal - liberal equival a progressista als Estats-Units - del nobel Paul Krugman, autor de frases lapidaries com la següent: "You should always bear in mind that when the question is which to believe — official economic statistics or your own lying eyes — the eyes have it" extret d'un article del Gener de l'any passat en el que comparava amb poca cura i representativitat el nivell de vida entre Estats Units i Europa. Tot i que costi de creure, l'individu és economista (sic).

Madame le Président

2011-03-08T03:47:00.003+01:00

El nom no fa la cosa... o més aviat sí. El llenguatge és el viu reflex d’una societat i de la seva evolució. El company Guillem Laporta comentava en un article a l’Institut Von Mises l’aparició de la Culturomics, que estudia el pes de les paraules en patrons culturals, econòmics i lingüístics. Cita l’exemple de la paraula esclavatge, que va conèixer el seu auge durant la guerra civil americana.

Addicionalment, podríem mencionar que les paraules són també el reflex del progrés i evolució d’una societat identificada amb una llengua. Així doncs, sabràs quan de desenvolupada és una comunitat lingüística mesurant quan ha trigat a incorporar paraules com per exemple internet, podcast o blogs al seus diccionaris. D’altra banda, la llengua també pot connotar llastres i mentalitats caduques. Sabíeu que si mai una dona és escollida presidenta de República Francesa, el seu títol oficial no serà “Présidente” sinó “Madame le Président”? És a dir, “Senyora el President”.

200 milions de caixes de galetes

2011-03-07T03:53:00.004+01:00

Una noia truca a la porta presentant-se com a girlscout i t’ofereix comprar-li galetes. La imatge no només s’enquadra en el tòpic que tots hem vist alguna vegada en pel·lícules americanes sinó que al darrera de les nenes innocents s’hi troba una imponent industria. Ni més ni menys que Kellog’s és l’empresa propietària de Keebler, que a través de Little Brownie Bakers és una de les dues proveïdores de les famoses galetes que fan furor a Amèrica. I el negoci no pot ser més llaminer, l'estratègia comercial - imbatible -del porta a porta de les joves americanes es salda amb vora 200 milions de caixes venudes l’any.

2002 (bis)

2011-03-05T23:12:00.010+01:00

21 d’Abril del 2002. Són les 8 del vespre i milions de francesos davant del televisor estant a punt de presenciar un dels moments més xocants de les seves vides. Estupefacció general.

El Front Nacional, amb un 17% dels vots, es colava a la segona volta de les eleccions presidencials, a tres punts percentuals de Jacques Chirac i deixant fora de joc el PS de Lionel Jospin, que anunciaria la seva dimissió pocs minuts després. Tot i que pel sistema de dues voltes l’electorat socialista en bloc s’acabés bolcant, tapant-se el nas, a votar Jacques Chirac per evitar que l’extrema dreta governes el país, aquesta no deixava de ser una senyal que el nacionalisme excloent era sociològicament considerable en el país hexagonal. Que el Front Nacional, boicotejat pels principals mitjans del país - TF1 i el grup públic de France Television - aconseguís tanta representació era el símptoma d’un país nacionalment decadent.

5 de Març del 2011. Le Parisien anuncia la publicació d’una enquesta exclusiva diumenge que torna a fer tremolar una part de França, en la que el FN encapçalaria la primera volta de les presidencials del 2012 amb un 23% dels vots, i això sense tenir en compte el vot ocult que la formació sempre ha tingut. Fa vora d’un mes i mig, Jean-Marie Le Pen es retirava i passava el relleu de lideratge del partit a la seva filla, Marine Le Pen. No eren pocs els que pronosticaven que amb la marxa del seu líder carismàtic, el FN perdria un dels seus majors actius per assolir bons resultats. Malgrat això, no cal dir que l’enquesta no pronostica el mateix.

Tot sigui dit, és pràcticament impossible que el FN governi mai França, justament pel sistema de les dues voltes la majoria de l’electorat sempre s’acabarà decantant per contrabalançar el Front Nacional en cas de passar la primera volta.

Escenaris probables de les eleccions presidencials del 2012, si el FN passa la primera volta:

Supòsit 1:

Primera volta: Marine Le Pen i Nicolas Sarkozy (UMP) es qualifiquen per la segona volta.

Segona volta: Nicolas Sarkozy guanya les presidencials gracies al vot socialista, seguint l’esquema del 2002.

Supòsit 2:

Primera volta: Marine Le Pen i Martine Aubry (PS) acaben primeres.

Segona volta: Martine Aubry guanya la presidència gracies al perfil centrista i majoritari del votant de la UMP i del MoDem que no volen l’extrema dreta al poder.

En qualsevol cas, no deixa de ser preocupant que un país que s’autodenomina bressol dels drets humans aposti tant descaradament pel discurs que pregona la intolerància i l’exclusió.

Sanitat americana en primera persona

2011-03-03T04:49:00.008+01:00

Si hi ha dues coses que sobten un europeu-tipus al viure un temps als Estats-Units és el cost de l'educació superior i de la sanitat, ambdós aberrants. Un curs universitari en una College mitjà representa destinar-hi uns $40.000 l'any. I l’assegurança mèdica uns $500 al mes, habitualment a càrrec de l'empresa on treballes. En el meu cas l'empresa destina uns $600 al mes a l’assegurança, en modalitat de copagament. Així doncs, pel mètode de finançament, cada vegada que vagi al metge hauré de pagar uns $20 per visita (us en podeu riure de l'euro sanitari que es volia implantar fa uns anys a Catalunya), i si he d'anar a Urgències el servei costarà, atenció, $400 si no he de realitzar cap prova, i del qual pel sistema de copagament m’hauré de fer càrrec personalment de pagar $150. En cas d'haver de realitzar alguna prova el cost s'enfila ràpidament per damunt dels $1000. Creieu que els serveis d'urgencies catalans seguirien massificats si cadascú hagués de pagar uns 110€ només arribar? Un company de feina em comentava l'altre dia com la factura de portar la nena petita a l'hospital per una infecció d'orina li havia pujat als $10,000.

Part de la culpa d'aquests preus són els innombrables tests que et realitzen. Si vas al metge, per defecte i només arribar, et recolliran mostres de saliva per realitzar varies proves, per després embrancar-te en un trencaclosques de proves addicionals. En aquesta mateix línia, un professional del sector explicava l'altre dia que no podria exercir en un altre país que no fos Estats-Units, on els metges s'especialitzen en llegir i interpretar proves, més que no pas en fer diagnòstics als pacients.

A Catalunya tothom es posa les mans al cap per la reducció de la despesa en sanitat del 10% anunciada avui pel conseller Boi Ruiz. L'equació és obvia, al tenir menys ingressos i capacitat d'endeutament, menys despesa pública. Però necessitats d'ajustaments pressupostaris a banda, la introducció d'un sistema de copagament seria necessari per limitar el bufet lliure de la sanitat pública catalana, això sí, sense haver d'arribar a l'extrem americà. Justament avui llegia al Boston Globe que l'antic president de la meva assegurança mèdica va cobrar 8,6 milions de dollars en matèria de compensació l'any passat quan va deixar la feina. Un autèntic paracaigudes daurat que et fa sospitar – una mica més - de l’estafa del sistema sanitari nord-americà.

I els guapos són els raros

2011-02-26T20:11:00.002+01:00

Si sense tenir massa idea dels candidats ni dels seus programes electorals haguessis de fer decantar el teu vot, et basaries sobretot en l’aspecte físic, o això explica un treball publicat fa uns dies pel centre d’estudis alemany IZA. Al treball s’observa una alta correlació entre l’aparença física d’un candidat i el seu resultat electoral.

En resum, el treball es basa en una enquesta a gairebé 2500 residents estrangers a Finlàndia, que van posar nota a fotografies de candidats, de l’1 (molt lleig) al 5 (molt atractiu) sense saber si pertanyien al Partit Conservador o al Partit Progressista. D’aquí i basat en els resultats electorals, se’n van extreure dues conclusions; primera, que els candidats conservadors eren més atractius, i segona, un efecte significatiu de la bellesa en termes de vots pels candidats conservadors. Varis estudis ja demostraven la relació entre bellesa i resultats electorals, però aquest és el primer on es demostra la relació entre bellesa i tendència política. La conclusió és que, per norma general, els candidats conservadors són mes atractius.

Per què he votat Solidaritat

2010-11-27T02:38:00.011+01:00

Els catalans a l'estranger hem tingut l'oportunitat d’avançar-nos uns dies a les eleccions, en el meu cas ja fa uns dies que vaig emetre el vot per Solidaritat Catalana. El cert però, és que els catalanistes/independentistes mai havíem tingut tantes opcions obertes i, conseqüentment, tants dubtes a la hora de votar.

Totes les enquestes donen un resultat extraordinari a l’Artur Mas, que com a mínim duplicaria el nombre de diputats del PSC. Recordar les èpoques en les que en Pasqual Maragall es queixava de tenir més vots però menys diputats que CiU sonaran a broma de mal gust aquests dies. La informació més recent la proporciona l’enquesta del grupo Zeta; on en Mas estaria a un diputat de la majoria absoluta.

Arribat a aquest punt cal una reflexió. Pels interessos de Catalunya, convé una majoria aclaparadora de CiU? El regim dels tripartits arriba a la seva fi i això és motiu de celebració. Ara bé, totes les enquestes pinten uns resultats superiors als 60 diputats per CiU, cosa que ja permetrà a en Mas governar còmodament. Segon; el projecte estrella de CiU – el concert econòmic – es inviable. O si més no, es basa en una supeditació total a Espanya donat que no es planteja dur-ho a Madrid fins passades les properes eleccions generals espanyoles. És a dir, el programa central que preveu CiU dependria d’una variable desconeguda que és el resultat i les necessitats de pacte de PSOE o PP en les properes espanyoles. Total; resultat incert i pacte incert. Poques vegades les estratègies de negociació permeten que una de les parts s’endugui integrament el que reclama; d’aquí que les cessions que haurà de fer CiU enfront de PP o PSOE acabin descafeïnant el concert econòmic convertint-lo en una mera reforma atorgant alguns percentatges de recaptació addicionals, i supeditada no cal dir-ho, a la LOFCA de regim comú per totes les comunitats autònomes excepte òbviament Euskadi i Navarra. El concert econòmic és un miratge que solsament portarà més frustracions nacionals a un país ja tocat. És mes viable declarar la independència que aconseguir el concert econòmic de les corts espanyoles.

De fet, la única manera d’aconseguir el concert, seleccions esportives nacionals reconegudes, situar la nostra cultura a la primera divisió internacional, i un llarg etcètera, és exclusivament mitjançant la declaració unilateral d’independència.

Aquí és on apareixen Solidaritat Catalana i Reagrupament, que són dos productes calcats. Nomes ens podem basar en les lleis darwinianes del mercat electoral per saber quina sobreviu i d’aquesta manera concentrar el vot independentista en una única formula. Les enquestes de tots els mitjans són unànimes; Solidaritat té moltes més possibilitats.

En un moment històric crucial – després de la sentencia del constitucional que es carrega la via autonomista – és fonamental que el centre de gravetat de la política tendeixi clarament cap a un independentisme desacomplexat i poc afí a acomodar-se en gestionar un govern regional. Que el seu missatge és només la independencia? Pero si resulta que tampoc seran partit de govern, així que el que interessa és que influeixin amb un missatge clar i concís abans que emetre innombrables opinions sobre totes les esferes de la societat. No convé en major mesura una CiU supeditada a algun pacte puntual amb Solidaritat Catalana abans que qualsevol altre partit? L’entrada de Solidaritat al Parlament serà un gest de dignitat nacional després de les garrotades rebudes des d’Espanya.

The GOP wave

2010-11-04T04:25:00.006+01:00

John Boehner, congressista i estrella destacada de la victoria republicana

“Si no t’agrada el Congres, espera’t dos anys" remarcava el comentarista polític Walter Shapiro. El cert es que els cicles polítics de la democràcia americana donen joc a relleus de protagonisme i contrapoders segons es tracti de presidencials o legislatives. Pràcticament tots els presidents, començant pel Ronald Reagan, s’han hagut d’encarar amb un Senat o Cambra de Representants de signe contrari en algun moment de la presidència. Bill Clinton, elegit al 1992, patiria una gran patacada al 1994 en les dues cambres, o mes recentment en George W. Bush, reelegit al 2004, perdria el control del Congres dos anys després. Aquests girs són habituals en la política americana, i donada la complexitat de la seva societat i del context de cada Estat es difícil emetre un judici uniforme; aquí per exemple el governador demòcrata Patrick Deval ha estat reelegit a Massachusetts, a contracorrent de la tendència nacional.

Justament, fa un parell de setmanes, Barack Obama va reunir multituds i despertar passions al Hynes Convention Center de Boston per donar suport al governador optant a la reelecció. El motiu es mereixia l’atenció del president donat que el rival de Patrick Deval, el republicà Charlie Baker, fins al darrer segon li ha anat frec a frec en les enquestes. La maquinaria demòcrata ha anat a tota pastilla aquest darrer mes, aconseguint el “get out the vote” - estratègia per augmentar el nombre de votants – mes espectacular que l’Estat havia conegut mai. No obstant, la popularitat del president no ha estat la tònica general a altres Estats. Taxes de popularitat de banda – que han passat del 80% del 2008 al 44% al 2010 – podem citar l’estudi de Politico segons el qual candidats demòcrates s’han passat tres vegades mes de temps criticant la reforma sanitària que altres candidats demòcrates donant-li suport.

Sobre el bàndol guanyador, no deixa de sobtar que alguns corresponsals catalans de prestigi atribueixin la derrota demòcrata al fet que Obama no hagi fet suficient contra la crisi, quan ahir el 56% dels electors americans van dir que l'Estat intervenia massa. Per altra banda, el flamant senador republica de Florida Marco Rubio deixava anar una interessant reflexió: “We make a great mistake if we believe that tonight these results are somehow an embrace of the Republican party. What they are is a second chance, a second chance for Republicans to be what they said they were going to be not so long ago." Tot sembla indicar que el Tea Party ha arribat per quedar-se sota una forma o altra, i conve recordar detalls importants com que en Ron Paul, líder carismatic del Tea Party que es va presentar a les primàries republicanes del 2008 i pare d'un dels governadors electes, creu fermament en abolir la Reserva Federal. En un moment o altre pero, el discurs conservador haurà de començar a ser constructiu si aspiren a liderar el país.

Facts

2010-08-13T05:08:00.008+02:00

Derivat de la meva experiència a Amèrica:

1. A no ser que es produeixi una desgracia de dimensions bíbliques, que es jugui la copa del món o hi hagin jocs olímpics, la resta del món no existeix.

2. Barcelona és de les ciutats europees que més passions desperta, encara que després no la sàpiguen situar al mapa. No obstant, això últim també es pot aplicar a les principals ciutats europees, excepte probablement Paris i Londres. Sigui com sigui el somni de molts joves americans és anar a Europa, que conceben com una única entitat: uns Estats-Units d’Europa.

3. Si ets negre et relacionaràs amb negres, si ets blanc amb blancs, asiàtic amb asiàtics, etc. Una de les riqueses dels US és la seva diversitat cultural, però els grups socials estan clarament definits en funció de la raça.

4. Tenir estudis universitaris suposa hipotecar els teus pares pels $40 000 que costa l’any de mitjana. Citar algun cas extrem com Boston University ($80 000 l'any).

5. I un cop treballes, la cobertura medica suposa destinar-hi un mínim de $500 al mes (que pot cobrir l'empresa o no).

6. La màxima aspiració no és ser funcionari.

7. Si no participes a classe ets el bitxo raro.

8. Mercat laboral: és freqüent acomiadar sense cap tipus de compensació ni avís previ. Llavors, sense rebre subsidi, l'aturat s'ha de trobar una alternativa com sigui.

9. En part lligat amb el punt anterior: tot i ser la primera potencia, mai trobaràs unes taxes de sense sostres tant altes a Europa com a Amèrica. La vida als US és molt dura.

10. El primer any de carrera – el freshman year – es una constant humiliació respecte als estudiants Sèniors. Els meus 4 companys d’habitació, americans, van adoptar un estudiant freshman com a mascota i, de bon grat, seguia totes les seves ordres.

11. El futbol és dels esports amb menys afició però, paradoxalment, el més practicat als campus universitaris.

12. El cotxe és indispensable, i les rotondes pràcticament inexistents. Els semàfors per vianants quan pots creuar són de color blanc.

13. Com si de diferents països es tractés, és freqüent realitzar excursions furtives a altres Estats on es paguen menys impostos per compres, per exemple de Massachusetts a New Hampshire.

14. L’Americana és una societat del tot desacomplexada en la manera de ser, començant pel seu grau de patriotisme. La qual cosa li ha permès no posar-se mai límits en les seves ambicions, tant a nivell col·lectiu com dels individus que la formen.

15. L’estereotip sobre l’alimentació dels americans no es limita a la categoria d’estereotip.

16. Ho pots pagar tot amb targeta, inclús el taxi.

17. T’imagines els trens de Rodalies amb wi-fi gratis?

18. La gent que fuma pel carrer és una especia en via d’extinció.

19. Tant si truques com si reps una trucada, has de pagar. El mateix amb els sms.

20. La gent d’edat avançada està profundament més demacrada.

21. La teoria de la conspiració de l’11S i que es va tractar d’un “inside job” està molt estesa.

22. Si surts de nit per Florida o Califòrnia no notaràs diferencies substancials respecte a sortir per BCN. En canvi si ho fas en Estats com Massachusetts, prepara’t a veure com tots els clubs i bars tanquen, com a molt tard, a les 2 del matí. I si beus pel carrer se’t enduen a comissaria.

23. És comú dinar a les 12:00 i sopar a les 18:00.

24. El concepte de “viatjar molt” ve associat a “moure’s d’Estat en Estat” més que no pas sortir dels US a veure món.

25. A Miami es parla molt mes espanyol que anglès. I això és directament proporcional a les quotes de racisme del nord de Florida, on ja no es considera Miami com part d’Amèrica.

26. Comprat amb temps, el bus Boston-NYC (4 hores) et costa $1.

27. La teva ciutat preferida serà NYC, fins que visitis San Francisco.

28. Obama és considerablement més popular a Europa que a Amèrica, i la reforma sanitària – percebuda com un mínim des d’Europa – es va considerar intolerable per la majoria dels americans. Per cert que aquí també hi va haver un Plan E de gran despesa en obra pública, que solament va servir per disparar el dèficit públic fins a límits insospitats.

29. Recordar que sense Amèrica la Unió Europea es diria Tercer Reich i la llengua oficial seria l'alemany.

30. A Amèrica si no t’espaviles no sobrevius, literalment. I si vals pots arribar on vulguis i més enllà. La sensació de llibertat i de detenir el destí a les teves mans no té equivalent a Europa.

La construcció nacional

2010-07-13T04:07:00.007+02:00

Encara recordo aquella victòria de França l’any 1998. El darrer gol d’Emmanuel Petit al minut 93 rematava una final gloriosa contra l’indomable Brasil, per 3-0, fent vibrar tot el país. En aquella època, tot i sentir-me català també em vaig arribar a sentir orgullós d’aquella selecció. Me’n sabia l’alineació de memòria i a l’escola em sentia identificat amb la il·lusió que despertava. Encara sento com em palpitava el cor quan el llavors futur barcelonista Lilian Thuram va marcar el gol de la victòria en semifinals contra Croàcia, encara conservo incrustada al cap la seva imatge, agenollat a terra i emocionalment superat pel que acabava d’aconseguir. En aquell temps ja, França patia una fractura social important amb un ascensor social inflexible en funció de l’origen. Però a partir d’aquell mundial ja s’havia resolt. Els sociòlegs i politics donaven per fet que aquell mundial de l’equip francès, amb la meitat dels integrants d’origen forà, seria el pas definitiu cap a l’anhelada cohesió social.

Però la història posa les coses al seu lloc. Quatre anys desprès, l’extra dretà Jean-Marie Le Pen, comandant el Front Nacional, desbancava el socialista Lionel Jospin i es colava a la segona volta de les presidencials franceses enfront de Jacques Chirac. A la meva ciutat, Antibes, el partit d’extrema dreta va arrasar situant-se també com a segona força política. El cop va ser molt dur per molts francesos, cal recordar que dins les politiques de Le Pen s’incloïa l’expulsió de tots els immigrants, sortir de la UE, el retorn al franc francès, i el restabliment de la pena de mort. La victòria en segona volta va resultar ser per Chirac, més que per mèrits propis, degut al fet que l’electorat socialista s’hi va abocar en bloc preferint abans una candidatura de dreta abans d’una d’extrema dreta. Però negar el profund racisme d’un sector no minoritari de França és com negar la catalanofòbia present a Espanya. El problema de França no és d’integració, sinó que pretén que els nouvinguts realitzin un procés d’assimilació total. Els meus pares encara em recorden de vegades quan una professora, al parvulari, es va indignar amb ells quan li van dir que a casa no parlàvem francès sinó català. Ens volia obligar a parlar francès, inclús en privat. Més recentment, també cal recordar l’episodi de la gran onada de violència que va afectar el país al 2006, quan una mitjana de mes de 1000 cotxes eren cremats cada dia. Representava la reacció de fills d’immigrants de segona o tercera generació, que mai s’havien arribat a sentir francesos i estaven exclosos del sistema. La traca final d’aquest recorregut decadent el representa la vergonyosa actuació de França en aquest passat mundial, per problemes d’indisciplina interna.

Des d’ahir, a l’Espanya uninacional li brillen els ulls d’emoció convençuda que, amb un cert retard històric, per fi s’ha constituït com l’Estat-nació que sempre ha anhelat. L’any 1998, aquell sentiment d’eufòria patriòtica també semblava que seria etern. El cert però, és que basar la construcció nacional en un èxit esportiu que només haurà arribat a viure una generació, no és garantia de res, més aviat demostra la feblesa d’un projecte polític. La història posarà les coses al seu lloc.

Cap a l'Apartheid lingüístic

2010-07-10T05:26:00.010+02:00

Fa un parell d’anys – en aquell moment la sentencia del TC també havia de ser immediata - un diputat del Partit Popular em comentava que els catalanistes l’estàvem espifiant amb el nou Estatut, i que el Tribunal Constitucional reinterpretaria molts dels articles, en principi a favor d’un major autogovern o de blindatge de competències, en detriment dels nostres interessos. En aquell moment em va citar un cas concret: la immersió lingüística. Segons ell, durant tots aquests anys el model – d’emprar el català com a llengua vehicular- era legalment sostenible atès que cap llei explicitava el contrari, però que a partir del moment en el que el TC s’hagués de posicionar al respecte, ens el tombarien.

Com si d’una profecia s’hagués tractat, els detalls de la sentencia publicats avui desintegren legalment el model d’immersió lingüística. Un model que va arribar a ser elogiat des de la Unió Europea i que ha permès que la societat catalana no es fracturés seguint sistemes de varies vies, com passa per exemple al País Basc. Un model de dues o tres vies que de manera pràcticament unànime, tant des de la societat com dels representants al Parlament, s’ha volgut evitar a tota costa. El sentit d’Estat s’ha fet valer, conscients que la cohesió del país estaria en joc si es posava en dubte. Malgrat això, el TC acaba d’assentar un precedent potencialment destructiu respecte d’aquesta preuada cohesió declarant: Pero desde ahora hemos de dejar sentado en nuestra argumentación que, como principio, el castellano no puede dejar de ser también lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza. (pàgina 475 de la sentència). La bretxa que obra aquesta declaració dibuixarà un somriure de satisfacció a una minoria residual de Catalunya, que des de sempre ha procurat destruir el model d’immersió lingüística pregonant per l’apartheid lingüístic a les aules, però no pot ser sinó una bomba de rellotgeria per la unitat del país.

Els temps canvien però algunes mentalitats són inamovibles. El 26 de gener del 1716, els funcionaris castellans rebien una Instrucción Secreta per part del fiscal del Consejo de Castilla, en don Jose Rodrigo Villalpando, que deia: "...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...". Gairebé tres segles després, els castellans encara no han après a dissimular el cuidado, i segueixen coherents amb la seva historia humiliant-nos de manera tan barroera.

A la teva bola

2010-07-03T06:19:00.007+02:00

Una característica inherent a la majoria d’americans és la seva total indiferència pel que puguin pensar els altres respecte a la seva manera de pensar, d’actuar, en definitiva, de concebre el món. Solen anar a la seva bola que diríem col·loquialment. Amb un fet tan quotidià com passejar pel carrer un s’adona que no solen creuar mai la mirada amb desconeguts, simplement miren endavant. Un té la sensació que, per més excèntric i extravertit que pugui arribar a ser el teu comportament, cridaràs tant l’atenció com la persona mes inhibida i acomplexada. Em creia individualment lliure a Catalunya, però el cert és que aquesta sensació de llibertat en el pensament i el comportament que suposa viure a Estats-Units no té equiparable a casa nostra.

Amb la sentencia del passat 28 de Juny, el Tribunal Constitucional va sufocar les darreres esperances d’encaix amb Espanya. Es finiquita, amb aquest drama nacional, els llargs anys d’intents de pedagogia amb la resta de l’Estat. Inclús alguns dels qui van perpetrar la Constitució com Miquel Roca i que s’han caracteritzat històricament per pregonar aquesta suma forçada, s’han acabat rendint a l’evidencia admetent que Espanya té un problema. Aquesta preocupació constant per convèncer les Espanyes del nostre simple dret a existir i de les bondats d’una major descentralització administrativa han resultat tenir una relació cost-benefici que tendeix cap a zero amb el temps. Des de sempre he estat contrari a la pedagogia amb Espanya, però a favor de concentrar tots els esforços en sensibilitzar la massa critica del nostre propi país envers posicions secessionistes. Que ningú ho posi en dubte, el dia que una majoria social vulgui la independència l’assolirem per declaració unilateral des del Parlament. Res de referèndums impossibles autoritzats per l’Estat, ni de pactes amb Espanya. El proper pacte amb Espanya haurà de ser el que es farà el dia després de la nostra independència, i durà per títol Pacte de Desgreuge per les humiliacions històriques, tant militars com polítiques. De fet he de confessar que me’n alegro del caràcter pre-democràtic en el que està redactada la sentencia, d’aquesta manera la taca d’oli contraria a la unitat d’Espanya s’eixampla i la gent que clamava parlar de tu a tu amb ella simplement ja no té raó de ser. Però de la mateixa manera he de confessar que hagués sentit un major grau de satisfacció si el partit que capitalitza el vot independentista al Parlament tingués un mínim de credibilitat. Amb una manifestació, necessària i indispensable, però sense Pla B només es poden dipositar esperances en una reconfiguració del plantejament polític dels partits nacionals que es presentaran a les eleccions de la tardor. Les regles del joc i l’escenari han canviat, si no s’adapten quedaran desqualificats. I, mentrestant, als catalans ens convindria mostrar una mica de maduresa, seguint endavant - a la nostra bola - i deixant de preocupar-nos per foteses típiques de ments colonitzades com “que diran a Madrid?”. Des de la capital del Regne no nomes se’n refoten del que direm els catalans, sinó també del que vam dir, de forma unitària i legal.

Estats fallits

2010-06-22T04:26:00.005+02:00

mercat d'Antigua - Guatemala (foto de l'autor)

A mitjans del segle XIX, al Paraguai es va iniciar un experiment que, desgraciadament, quedaria amputat per la historia. Al 1858 els anglesos hi enviarien nombrosos grups d’enginyers per investigar i millorar tècniques industrials, mundialment pioneres. En pocs anys, es produiria una industrialització accelerada al país: s’hi construirien línies de ferrocarrils, una flota mercant, comunicacions telegràfiques i es potenciaria una producció competitiva del cultiu propi de tabac. Emperò poc temps després, Brasil, Argentina i Uruguai es constituirien en la Triple Aliança, convençuts que el model que s’hi estava implantant no era correcte i podria servir de mala influència per la resta d’Amèrica Llatina, i li declararien la guerra. El final, previsible, seria l’esclafament de Paraguai. El país va perdre la pràctica totalitat de la població masculina i es va quedar en ruïnes.

Quan t’endinses en altres països és sovint recomanable evitar temptacions etnocentristes. Has de procurar contemplar les societats sota l’angle dels membres que la constitueixen sense descriure-les de “millors” ni de “pitjors” respecte del teu origen. No obstant, a voltes aquesta primícia no es pot validar i contemples, aterrat, com alguns països s’han quedat encallats en alguna cruïlla de la història. I, el que pot arribar a ser pitjor, que retrocedeixin any rere any. Amb l'excepció de Panamà, i en menor mesura de Costa Rica, a la majoria de països d’Amèrica Central la misèria i la pobresa t’envaeixen a cada carrer. Fa un bon grapat de segles, els inques no tenien problemes de desnutrició. Avui en dia a Amèrica Llatina hi consten 9 milions de nens amb desnutrició crònica, el que equival a 16 de cada 100 criatures. És una realitat que has de viure per entendre-la.

T’imagines viure en un país on el ciutadà mitjà no té aigua calenta, habita en una xabola i viu de l’autoconsum del seu mal-cuidat hort? T’imagines viure en un país on els pocs centres comercials estan acorralats per les forces armades? On els hotels passen desapercebuts sota la forma de bunkers, sense el nom a l’entrada, i ballats i envoltats d’infranquejables parets adornades amb filferros espinosos? On passar d’un carrer a l’altre de les capitals i principals ciutats només sigui segur si “agarras un taxi”? T’imagines viure en un país amb 40 morts diaris per violència? On un narcotraficant pagui la campanya del candidat guanyador a la presidència i tingui via lliure per operar el seu negoci? I qui gosi investigar la corrupció al govern tingui els dies comptats (per exemple l’advocat Rosenberg a Guatemala o el periodista Christian Poveda al Salvador). T’imagines viure en un país en el que, si dus anells als dits d’una mà, tens una forta probabilitat que te la tallin per robar-los? T’imagines viure en un país sense trens i on l’únic transport públic, els busos, sigui també el més insegur? On precisament el conductor d’un autobús doni les gràcies a déu cada vegada que arriba a bon port sense ser assaltat? (39 conductors d’autobús assassinats a Guatemala City des del 2009). T’imagines viure en un país en el que la gent no s’atreveix a parlar amb cap desconegut per por d’ofendre’l en les idees o les posicions, i veure’s forçada a cavar la seva pròpia tomba el dia següent? T’ho imagines? Benvingut a Amèrica Llatina.

En el moment en el que escric aquestes línies sóc a la capital de Nicaragua, Managua, i vinc de recórrer Guatemala, El Salvador i Hondures. Em trobo a l’habitació d’un hotel que més aviat aparenta ser un bunquer; totalment aïllat del carrer per forces de seguretat i murs infranquejables. De fora estant, és impossible reconèixer que es tracta d’un hotel ja que procura romandre dissimulat i difuminat dins del paisatge urbà de la capital. De fet, la intenció no era quedar-nos-hi però per enllaçar amb la següent destinació, Costa Rica, hem de fer-hi nit. Al mateix temps anuncien per televisió els resultats de les eleccions a Colòmbia. Es tracta de la primera volta i el fins ara president, Uribe, no es torna a presentar per haver esgotat dos mandats. En tot cas l’acusen d’instigar més de 1300 assassinats per justificar la seva lluita contra les FARC – un conflicte que porta més de 50 anys -, així com d’atorgar ajuts multimilionaris a grans explotadors agraris que van recolzar les seves anteriors campanyes, tot descartant els petits i mitjans explotadors dels ajuts. Ah, i un 87% dels diputats amputats pel cas Noguera – un escàndol que va sacsejar el país – van resultar ser del seu partit. I com deixa Uribe el país? Amb un 50% de pobresa, tot i que convé mencionar un lleuger matis: 4 de cada 5 colombians guanyen menys de dos salaris mínims.

Així doncs, en aquests moments estan anunciant els resultats per TV: el candidat continuista, Santos, acaba de guanyar obtenint un 40% del suport, a 20 punts percentuals del seu principal rival...

Temps i United States of Europe

2010-02-23T03:21:00.012+01:00

Un té la sensació, al conviure amb americans, que fins i tot li treuen profit al temps. Una simple sèrie televisiva s'interromp cada cinc minuts - sense molinet - per descarregar la conseqüent dosi de publicitat; així mateix en qualsevol bar o restaurant sempre et trobaràs vàries TV retransmetent rugbi, football o basket amb els subtítols dels comentaristes desfilant frenèticament. Es un no parar constant, i no pots sinó submergir-te en la dinàmica d'activitat permanent. Una amiga americana em comentava l'altre dia que quan va venir amb la seva colla a Barcelona fa uns mesos, els seus amics perdien reiteradament els nervis davant l'omnipresent lentitud en tots els serveis (no es referia només a la nostra apreciada burocràcia).

Un altre aspecte destacable és que els americans mostren una millor percepció d'Europa - com a entitat política - que no pas els mateixos europeus. La concepció d'uns Estats-Units d'Europa, que Victor Hugo va forjar a mitjans del segle XIX, sembla haver tingut més ressò fora que no pas dins del vell continent. Avui en dia la traducció popular del concepte segurament seria "Europa és una i no cinquanta-una!". Així doncs, el somni de molts estudiants universitaris americans és de venir a estudiar un semestre a Europa, i quin sigui el país els hi resulta un tema molt secundari.

Tot serpentejant

2010-02-19T05:32:00.013+01:00

Comença a donar cops de cap contra la pisara, a giravoltar talment una baldufa i, finalment, s'esfondra i es posa a serpentejar per la classe. No, no m'estic referint a cap animal rabiós sinó al professor d'Advertising que a voltes ens obsequia amb coreografies dignes del Cirque du Soleil. Així mateix; l'altre dia sobtadament va saltar damunt la taula provocant un esglai entre els presents. Destacar també, un detall més del personatge; sempre es presenta a classe formalment arreglat (amb camisa i corbata), però amb el lleuger matís que només du corbates en les que hi apareixen retratats personatges d'animació (bugs bunny, el tigre de tazmania, etc). Cada classe és un xou en directe i els moviments descrits amb la primera frase eren fruit de la seva desesperació al comprovar que cap estudiant li sabia respondre correctament una pregunta. Aquest constitueix sens dubte un cas extrem d'excentricitat, però tots els professors tenen com a denominador comú l'anhel de transmetre la passió pel tema que tracten.

Vull acabar d'enllaçar amb el capítol sobre la metodologia americana que ja vaig encetar en posts anteriors amanint-ho amb una anècdota més; per exemple demà tenim un examen de Promotional Strategy i ja en sabem les preguntes. La professora ens ha deixat anar "Que sapigueu les preguntes no vol dir que conegueu les respostes..."

Brainstorm yourself

2010-02-15T03:39:00.006+01:00

Agafeu un full i escriviu les 100 coses que voldríeu fer abans de morir. No és fàcil acabar el llistat, jo vaig trigar 8 hores. Llavors agafeu un altre full i escriviu els passos a seguir per assolir cada objectiu. A mesura que compliu cada pas i cada objectiu tatxeu-ho de la llista. Així començava la intervenció d'un guest speaker divendres passat. Cada setmana un emprenedor diferent està convidat a explicar la seva experiència. En un moment donat pregunta quants de nosaltres tenim intenció d'iniciar un negoci i en una ràfega a l'uníson el 90% dels estudiants aixequen el braç.

Ja fa un mes que vaig aterrar a Boston i ja em considero parcialment part de l'engranatge nord-americà. Em reitero també, en la meva convicció preestablerta que es tracta d'un país amb grans oportunitats per qui les sàpiga aprofitar. Diàriament al teu camí et creues amb possibilitats de plasmar les teves potencialitats que en molts altres indrets serien desaprofitades i tu mateix les acabaries marginant mentalment. Si en el sistema universitari català s'estimula - com a norma general - la capacitat de memorització dels conceptes aquí la constant és el brainstorming i l'estímul de les teves pròpies idees. Al novembre passat vaig publicar un post sota el títol Avortament d'idees referit a l'educació a Catalunya. Si hagués de publicar el mateix post, aquest cop relacionat amb els USA, no cal dir que el títol diferiria lleugerament.

La gran poma

2010-02-09T04:13:00.002+01:00

I de sobte tots i cadascun dels sons s'aturen. Ho perceps. Dins del caos acústic assoleixes aïllar-ho i el que semblava un paràsit de rerefons més es revela i agafa gradualment protagonisme. Sents per uns segons el batec del seu cor, tot els sorolls han convergit en un diminut moviment, no obstant de grandiloqüència celestial. Sou tu i ella, ella i tu. Romans uns segons immòbil contemplant l'estampat de llums que s'estén sense horitzó definit, per encarar-t'hi amb el respecte que imposa; tanques els ulls, buides la ment i l'omples amb l'energia que et transmet. Des del cel estant observes la magnificència en tot el seu esplendor i et sents, per uns breus instants, part de la funció.

MBTA

2010-02-04T06:18:00.003+01:00

Són les 10:30 AM i ens presentem a South Station per agafar el tren cap a Providence. La brúixola apunta cap al sud direcció Rhode Island, l'Estat més diminut dels US. Primer contacte doncs, amb la realitat ferroviària americana. Solsament sortir de la taquilla ens aturem davant d'un cartell que ens sobta i que no ens havia cridat l'atenció entrant.

S'hi observa la puntualitat mitjana de tots els trens segons totes les destinacions i una comparativa mensual. Efectivament sobren les paraules i a mes d'acudir-me fer la foto se'm passa pel cap donar-lis el contacte del Joaquím Nadal. Ara que busquen un substitut per RENFE de cara a l'any vinent crec haver topat amb un proveïdor un pel mes atractiu que l'SNCF francès.

Tot seguit entrem en un comboi amb un estampat d'adhesius WI-FI provided by AT&T però que el lector es desenganyi... s'ofereix WI-FI gratuït sense la necessitat de ser client de AT&T.

Pensament emprenedor

2010-01-28T06:12:00.007+01:00

Com comparar un mol·lusc amb un tricicle? Doncs de la mateixa manera que es pot comparar l'educació universitària a Barcelona amb la de Boston. Són dos extrems en tots els sentits. Mentre a Barcelona l'entorn universitari pregona per una separació total i absoluta respecte del món privat, a Boston et pots trobar que al nom del bar de la facultat hi aparegui explícitament el nom d'una reputada consultoria (DELOITTE BAR), o que a la botiga de la facultat es venguin camisetes amb el símbol de Nike o Champion enganxat al costat mateix del nom de la universitat. Que les universitats americanes encapçalin els rànquings internacionals es deurà probablement al fet que practiquen la seva raó de ser desacomplexadament, que molts entenem com la formació de futurs professionals.

Per l'assignatura PENSAMENT EMPRENEDOR entre d'altres projectes em tocava entrevistar un emprenedor de Massachusetts. En un primer moment em va provocar cert enuig i em vaig fer la conseqüent pregunta "On coi en trobo un?". Al comentar-li al professor al finalitzar la classe justificant-me en que acabava d'arribar feia pocs dies i no tenia gaires contactes a la zona em va respondre, amagant un somriure: "no cal que busquis gaire lluny, ves preguntant a la universitat mateixa". Bingo, el mateix dia em topo amb el Danny Wong, un estudiant de 19 anys que està muntant la seva pròpia empresa online de venda de samarretes personalitzades (www.blank-label.com) i tot i que porti menys d'un any de vida ja registren beneficis. Fins i tot, després d'intercanviar algunes idees, em proposa de responsabilitzar-me de l'expansió al Sud d'Europa... Certament que algú que entrevistis per una assignatura t'acabi proposant feina pot sobtar. I més si aquesta persona és tres anys més jove i encara és menor d'edat per consumir alcohol (el mínim als Estats-Units se situa als 21 anys).

Una altra diferència flagrant és la interactivitat absoluta estudiant-professor. Es inconcebible no participar a una classe, és més el temari el confeccionen conjuntament els estudiants i el professor a mesura que avança la classe. A cada assignatura t'obliguen a situar una cartolina amb el nom damunt la taula i et sotmets una experiència frenètica d'intercanvi d'idees. Els professors viuen amb passió la seva vocació i transmeten ganes d'assistir a les classes. Mai fins ara havia gaudit tant de la Universitat com als Estats-Units.

El fet és que des de que vaig arribar farà prop de dues setmanes he rebut una quantitat tal d'inputs en tots els sentits impossible de descriure diàriament, la manera de pensar i de fer se situa a 180 graus de l'europea. Tot i així procuraré augmentar el ritme d'actualització.

Arribada a Nova Anglaterra

2010-01-16T16:12:00.006+01:00

L’Estat de Massachusetts i la seva capital, Boston, van aglutinar els precursors de les reivindicacions unionistes de les tretze antigues colònies angleses així com els seus afanys secessionistes que s’acabarien contagiant a la resta del país i culminarien amb la declaració d’independència l’any 1776. S’establarien així, els fonaments del que seria el país hegemònic en l’escena internacional més de tres segles més tard. Des de sempre han prioritzat l’àrea del coneixement i l’avenç en les llibertats (a títol d'exemple s’hi pronunciarien els primers discursos abolicionistes). Avui doncs, emprenc el viatge cap a una terra que ha estat testimoni privilegiada de la Història d’Amèrica i del món. Una terra amb la que molts mirem d’emmirallar-nos i prenem com a referència de model de societat trencant amb alguns esquemes mentals europeus.

El viatge

Trenta-sis hores després del check-in a Barcelona finalment em planto al Logan Airoport de Boston. Una vaga dels controladors aeris francesos primer, i un temporal de pluja i neu després, ens van tenir retinguts durant tot el recorregut oferint-nos la possibilitat de realitzar turisme aeroportuari per Zürich i Munich. Per fer-ho gràfic els exhaustius controls per entrar als Estats-Units van acabar suposant el més amè del viatge.

Un cop plantat a l’aeroport passes el darrer control d’immigració. Unes cintes indiquen el camí a seguir: si ets ciutadà americà segueixes la cinta vermella i sinó la blava. Caricaturitzat, m’havien comentat que entrar als Estats-Units era com endinsar-te en una pel.lícula de Hollywood, el que no m’esperava era que també comptaria amb la banda sonora. En efecte, unes grans pantalles enfocades a esquerra i dreta damunt de cada control venen acompanyades d’una potent música pròpia dels crèdits finals d’un film. M’atén un agent perfectament caracteritzat (negre amb bigoti) i enceta les preguntes amb un “where ya goin’?“. Excepte al comprovar el passaport, evita mirar-me als ulls en tot moment i em deixa passar sense més complicacions.

Després de baixar les escales mecàniques sota la mirada d’una imponent bandera americana i un cartell de “Welcome to Boston” anem a recollir les maletes i ens dirigim cap a la sortida. Allà mateix m’hi trobo el contacte americà de la universitat que em durà cap al Campus en cotxe després d’haver-me acomiadat dels companys de viatge, tres estudiants d’ESADE que també marxen a Boston a estudiar.

Entrant a l’habitació em trobo un panorama més propi d’un camp de batalla. Els companys però, no tornaran fins passats uns dies i deixo les coses per fondre’m al llit. Abans però, llegeixo una nota a la paret; és una carta en la que la Fraternitat Alpha Sigma Pi fa saber a un dels meus companys d’habitació que l’expulsen per incompliment de les normes. És curiós intentar dibuixar-se una imatge mental de la gent que encara no coneixes en funció de com viuen. L’estada s’anuncia interessant.

Massachusetts chronicles - Preludi

2009-12-08T23:35:00.007+01:00

Al gener un servidor se'n va sis mesos als Estats-Units, concretament a l'Estat de Massachusetts en el marc d'un conveni amb la UPF. Aprofitaré la plataforma que proporciona aquest blog per narrar cròniques i experiències relacionades amb l'estada americana.

Tot i que pugui sobtar, la primera parada del viatge correspon a la imatge, la parada de metro Rubén Darío de Madrid. El motiu? Doncs que tot i disposar d'un consulat americà a Barcelona, si la teva estada a Amèrica és superior als tres mesos t'obliguen a anar en ple Paseo de la Castellana de Madrid, a l'ambaixada nord-americana, per aconseguir-hi el visat. Que els al·ludits afegeixin un +1 a la independència.

Preludi - eterna dependència

Trepitjo terra. En un gest automàtic palpo el passaport a la butxaca per si de cas. Ja sabem que la fragmentació de l'Estat és per aquest diumenge i no ens podem estalviar precaucions.

Al comprovar que ningú em demana la documentació baixo decebut les escales mecàniques de la T4 de Madrid. Quan em trobo les portes obertes d'un metro prest per marxar cap al centre de la ciutat em veig obligat a revaloritzar a la baixa la nova T1 del Prat on havia fet el check-in un parell d'hores abans. Aquella terminal que sorprenia gratament acaba ofuscada per l'aclaparador greuge comparatiu de la nova terminal madrilenya que, tot sigui dit de passada, sosté el rècord europeu d'excés de capacitat per les operacions que finalment s'hi acaben realitzant. El fet és que arribant a Barajas tens un metro cada 3 minuts que et porta al centre i en canvi arribant al Prat tens un aerobus que va passant aleatòriament.

Amb el primer transbord i al obrir-se les portes es desemboca la corrent humana de la que n'acabes sent presa inundant descontroladament varis passadissos. Hi ha ciutats que traspuen sensacions, gustos, melodies o olors. O tot alhora, o depenent del context del viatge una vegada destacarà una particularitat i una de diferent en una altra ocasió. Aquest cop Madrid m'acull per l'oïda. Només als passadissos del metro ja anticipes que es tracta d'una capital europea amb majúscules, els bombos d'un africà gras donen pas sobre la partitura als acords d'un guitarrista que al seu torn passa el relleu a un violinista que mozarteja. Quan entro al següent comboi els darrers sons em segueixen ressonant pel cap mentre descargolo el plànol del metro.

Després de dos transbordaments em planto a l'ambaixada americana. L'edifici per ell mateix ja imposa respecte. Un bloc cimentat i monstruós de set plantes sense cap construcció a les parcel.les adjacents, contornat per uns alts murs i guàrdies civils fent torns als carrers dels voltants. A mesura que t'apropes et sents cada cop més observat i incomodat. Arribat aquí un suggeriment al lector: si mai has somiat en experimentar una situació kafkiana en tots els sentits demana un visat per marxar als Estats-Units. Ho he començat a redactar però m'ocupa moltes pàgines i ho resumiré en citacions:

Part 1: la motxilla

Segurata: Con esta mochila no puedes entrar. [...] Vete a un Supermercado Dia cuatro calles más arriba a dejarlo.

Dependent del Dia 1: No no, esto no lo dejes aquí, ya estamos cansados que los de la embajada nos manden a todo quisqui aquí a dejar las cosas! Esta mañana ya han venido otros dos chicos y tampoco los hemos dejado! [...] Inténtalo en otro Día más abajo.

Dependent del Dia 2: No aquí no tenemos taquillas.

Dependent del Caprabo: No aquí no se puede salir del supermercado con la llave de la taquilla!

Recepcionista de l'Hotel Melià: Tienes que reservar una habitación para dejar la mochila.

Empleada de correos: A no ser que la quieras mandar por correo aquí no la puedes dejar.

Encarregat del Bar: Si si ningún problema, déjala aquí.

Part 2: el document I-901 Sevis

Empleada de l'embaixada: Donde está el documento I-901 Sevis? [...] No no, en la web de la embajada no lo pone, es un documento especial que tienes que pedir en otra web cuando haces un visado. [...] Tienes que hacer una transferencia internacional de $200. [...] Allí hay un ciber.

Part 3: Entrada a l'ambaixada

Després d'un control exhaustiu resulta ser que sí que tenen taquilles a l'ambaixada però només per deixar-hi els objectes electrònics (mòbil i ipod). Sospir. El segurata em dona un tiquet d'espera, el n°142, que m'acompanyarà durant les 3 hores restants a l'ambaixada. En una sala on costa respirar-hi de la quantitat de gent amuntegada al centre s'hi troba una TV amb la CNN i al sostre tres banderes penjades - l'espanyola, l'americana i l'andorrana - i ara m'assec tot invocant la Santa Paciència pels tres torns que toca esperar. Un primer per entregar la documentació, un segon per que t'escannegin les empremtes dactilars dels cinc dits de cada mà i un tercer torn en el que et fan una entrevista. Aprofito la llarga espera per fer coneixença amb una madrilenya i una sevillana, aquesta última amb mirada de murri em comenta que se'n va a Nova York a fer pràctiques d'infermeria. I res més de transcendental.

Finalment, tarda de Sorolla, cubisme i surrealisme al Reina Sofia en el que també hi aprecio una estensa col.lecció de fotografies d'un tal Agustí Centelles amb el cartellet a cada una de NUEVO INGRESO. No sé de què em deurà sonar el nom. Sense temps per més, de nou T4 i cap a la casella inicial.

Possibilitats

2009-11-18T23:13:00.008+01:00

Precipitació era segurament la paraula que millor descrivia l'actitud de Joan Carretero quan aquest va declarar que la seva associació, Reagrupament, concorreria a les properes eleccions autonòmiques. Una possible percepció era pensar que s'equivocava i que a més de fragmentar el vot catalanista/independentista, a nivell personal la seva millor opció hagués estat que s'esperés cautelosament en segona línia que Esquerra es donés l'hòstia electoral anunciada per propulsar-se a les regnes del partit. Aprofitant així la seva estructura ja consolidada i arrelada al territori no tindria l'epopeia colossal de trobar una nova escletxa dins la societat civil per dur a terme el seu projecte de renaturalitzar l'independentisme i de regeneració democràtica que pregona amb Reagrupament.

Avui ja no penso el mateix. D'un temps ençà han anat teixint una xarxa alimentada per conferències que realitzen poble a poble - ara mateix torno de la conferència de Vilanova i la Geltrú - i la sensació és que alguna cosa potent s'està coent. No disposen de medis per donar-se a conèixer ja que pràcticament cap mitjà de comunicació sol riure les gracietes de l'independentisme, excepte la xarxa 2.0 i el boca a orella. Els efectes d'aquest darrers recursos emperò, poden arribar a ser espectaculars i sinó seria incomprensible que la conferència d'una simple associació aconsegueixi omplir a petar l'aula magna de la UPC de Vilanova en horari de prime time. Si la repercussió a Vilanova és representativa de la que solen tenir en altres viles i ciutats del país, avanço que la presència de Reagrupament al Parlament ja no és cap quimera.

calb

2009-11-17T19:10:00.004+01:00

T'aixeques i notes una inusual frescor al cap. Al passar-hi la mà només sents un teixit de pell i pots resseguir perfectament la forma del teu crani, primer amb una mà i després amb les dues efectues uns moviments circulars. El tacte és curiós i descobreixes sensacions fins llavors desconegudes. Després d'haver esmorzat i encara mig ensopit t'entretens al mirall amb aquest nou personatge que acabes de conèixer. No saps quin posat fer, l'eco de la teva imatge et desconcerta i per uns moments sembles desproveït del teu jo. Inclús pressenteixes un sentiment de nuesa quan surtis de casa.

Seguint el compàs d'un canvi tan radical ja veus el dia que t'espera, les reiterades explicacions exposant el perquè de la nova aparença, anticipant l'impacte visual d'haver perdut els cabells i els jocs de paraules de rigor amb presa de pèl inclosa. Amb la primera coneixença que et trobes t'esplaies en descriure els detalls, amb la segona potser també. Ara quan portes tot el dia descrivint la mateixa situació ja tens l'explicació de butxaca a punt per desembeinar o, accessòriament, pots recórrer a la imaginació per donar versions retocades i més originals dels fets.

Despertar-te calb o com carregar-te esquemes superficials per un dia.

Avortament d'idees

2009-11-10T23:00:00.001+01:00

Atonits es van quedar els governadors de Venècia quan, al segle XV, Leonardo Da Vinci els hi va proposar defensar-se de l'imminent atac turc desplegant un exèrcit de submarinistes a l'entrada de la ciutat. Convé remarcar que va tenir la idea tres segles abans que s'inventés l'escafandre o qualsevol tècnica de natació subaquàtica prolongada. La genialitat és un atribut que floreix amb freqüència centenària, per no dir que l'entorn institucional ha d'ajudar mínimament al desenvolupament, ja sigui artístic o innovador, d'homes amb projeccions clarividents i capdavanteres. Els plantejaments de J.M. Keynes haguessin resultat estèrils si la majoria de governs europeus no els haguessin adoptat a partir de 1945 així com Stanley Kubrick no s'hagués realitzat artísticament sense l'avanç cinematogràfic, podent això sí, haver excel.lit en altres dominis. En tot cas, en la conjunció d'esdeveniments que s'han de donar per desembocar en l'obra de ments excepcionals hi destaquen el marc propici i un gran nombre d'individus ramant cap a la mateixa direcció, perseguint la preuada excel.lència. Un dels elements que van incentivar Goya a perfeccionar el seu estil va ser perdre consecutivament totes les convocatòries dels Premis de la Reial Acadèmia de Belles Arts a les que s'havia presentat. Avui en dia d'entre els mètodes per atènyer objectius personals hi té un paper destacat l'educació, no obstant descaradament deficient en la seva metodologia. Existeix un profund desaprofitament dels instruments que ajudin a estimular les idees i conseqüentment a alimentar la famosa ideosfera. Tenim a l'abast tots els recursos possibles en matèria de coneixement però la massa crítica està més interessada en la vida privada d'un antic membre d'un reality show o en fer safareigs. Alguns grups critiquen l'avortament dels embrions, de la mateixa manera es podria criticar l'avortament de les idees ja que en una societat amb mandra intel.lectual crònica, l'estímul del pensament és impalpable.

Distorsió

2009-11-01T21:57:00.003+01:00

"un home és sempre infinitament més del que fóra si se'l reduïa a allò que és durant l'instant"

Heidegger

Inflació memorial

2009-11-01T20:01:00.007+01:00

"La història és científica, la memòria és política i el record és personal" escriu Emmanuel Hoog al recent publicat Memòria any zero en el que constata que molts països europeus han experimentat una autèntica inflació memorial i que la demanda de memòria ha crescut més ràpidament que la capacitat de produir història. Cal dir que l'autor - francès - mostra cert ressentiment pel revisionisme històric a França respecte de la Résistance o la descolonització per citar dos casos a talls d'exemple, ambdós posant en dubte la història oficial. Però això no significa que l'argument no sigui interessant, en el cas català i atès que no ha estat fins als anys 1980 que no s'han pogut iniciar els primers passos de recuperació de la memòria pròpia podem observar que tot i viure, també, la nostra particular inflació memorial la producció i oferta d'història encara dona l'abast i sinó no tindria sentit l'èxit d'una publicació com Sàpiens, cas excepcional de vendes relatives a la població dins el marc europeu. Encara no ens hem empatxat d'història.

Armes humanitàries

2009-10-27T21:38:00.007+01:00

Encara recordo, quan tenia 7 anys, la creació d'un gran moviment solidari a les escoles franceses de recol.lecta d'aliments per enviar a Angola, impulsat pel govern francès. En aquell moment el país africà estava immers en una de les recurrents guerres ètniques. Sense forçar massa la memòria puc tornar a visualitzar aquell paquet d'arròs que vaig dur a l'escola i que representava el meu petit gra de sorra per ajudar els nens angolesos. Tot estava emmarcat amb el rerefons d'un sentiment d'orgull humanitari del que tant li agrada fer ostentació a França, com una herència més d'aquell país que va començar a traçar-ne la senda amb la Declaració dels Drets Humans (1789) i que l'oposició de Chirac a la guerra d'Iraq en constitueix sens dubte la representació més recent.

Avui el ministre d'Interior d'aquella època i instigador d'aquells actes humanitaris, Charles Pasqua, ha estat condemnat a un any de presó i a pagar 100 000 euros perquè va aprofitar l'acció solidària per vendre a Angola uns altres estris humanitaris com carros de combat, obusos i mines anti-persona entre altres. De fet ja era vox populi des de feia anys que entre els vaixells amb queviures s'hi dissimulaven armes. La diferència és que avui ha caigut una sentència judicial ferma i que entre els implicats també hi ha un altre fill de Mitterand (és justificat preguntar-se si a l'ex-president francès només li van sortir fill bords...) així com també podrien resultar-ne esquitxats el mateix Mitterand i primer ministre de l'època, ja que en un acte a la desesperada Pasqua ha demanat avui mateix per TV que s'aixequi el secret défense i podrien caure més caps, encara que algun i valgui'm la paradoxa, ja sigui post portem.

Subjectivitzar les dades

2009-10-24T23:20:00.004+02:00

Tres exemples:

El numero de morts de la grip A no excedeix la mortalitat mitjana d'una grip comuna. Això sí, cada nova mort de grip A és motiu de portada i de titulars.

El numero de suïcidis de France Télécom no està per sobre de la mitjana de suïcidis de la resta de la població activa (a mateixa escala: 15 suïcidis a France Télécom contra 19,6 de mitjana per la població de 20 a 60 anys). Això sí, a França s'ha aixecat l'alarma a tots els nivells i per la pressió mediàtica i dels sindicats s'han avortat els intents de reestructuració de l'antic monopoli telefònic.

Per menysprear les reivindicacions catalanes i que els catalans no s'impliquen en l'autogovern se sol citar la poca participació a les eleccions al Parlament de Catalunya (56,8% a les darreres eleccions del 2006). No obstant en una democràcia tan consolidada com l'americana, en les penúltimes eleccions l'any 2004, George Bush va ser reelegit amb un 55,3% de participació.

Autoritat?

2009-10-13T21:30:00.006+02:00

Mentre d'una banda als Estats-Units la majoria d'economistes donen la recessió per acabada, pel que fa l'Estat espanyol l'OCDE el considera el darrer país que sortirà de la crisi econòmica i financera. Enmarcat en casos atípics com el Canadà, que ha estat el darrer país a entrar en recessió però que també serà dels primers en sortir-ne hi trobem a l'altre extrem el contrast d'Espanya que ha estat dels primers a entrar-hi i que serà l'últim en sortir-ne. Despuntant com a darrer de la classe en tots els sentits, com sempre vaja. Segons els experts s'acostuma a associar la recuperació que viurem sota la forma del símbol de Nike (els més pessimistes parlen directament d'una "L", és a dir d'una llarga depressió com la crisi japonesa dels anys 1990). En el cas de la crisi Nike, consisteix en una forta caiguda de la producció al principi per després passar a la fase A de recuperació molt lenta, no cal dir que les conseqüències per la creació d'ocupació i redinamització del flux circular de la renda davant d'una recuperació tan pausada són nefastes. A tall d'exemple penseu que en un país veï com França és necessari almenys un 1,5% de creixement econòmic per començar a crear llocs de treball. Les previsions apunten que l'atur fregarà - i només oficialment així que imagineu-vos l'atur real- el 20% a l'Estat espanyol.

Sigui com sigui, sorprèn que Zapatero vagi a Washington a visitar el preuat Obama i es cregui amb suficient autoritat com per donar consells sobre mesures econòmiques. Com també sobta que pretengui a tot preu autoconvidar-se a cimeres internacionals del G-20 per donar difusió d'un model de creixement econòmic - l'espanyol - totalment desacreditat per la delatora realitat.

Prismes

2009-10-10T18:05:00.011+02:00

Com tots els aspectes de la vida, depenent del prisma amb el que enfoques els fets se'n derivarà una visió determinada i el seu estat anímic corresponent. Si ens qüestionem sobre l'estat actual del catalanisme ens trobem amb la gran contradicció que en l'època on Catalunya compta amb el major grau d'autogovern de la seva història contemporània coincideix amb la menor implicació ciutadana. Preocupant. Alhora, el tradicional votant catalanista s'està apropant cada cop més a l'abstencionista-tipus i, a l'espera del que aconsegueixi Reagrupament d'aquí a un any, de moment no hi ha cap força que canalitzi aquesta corrent de pensament electoralment orfe i frustrada. D'altra banda l'ona expansiva del cas Millet ja comença a amenaçar fonaments sòlids del catalanisme civil com Òmnium Cultural, la darrera institució esquitxada. A aquest ritme i sumat amb el desengany de les actuacions de la Junta del Barça, hi trobem l'evidència empírica del pas d'ERC al govern - màxima personificació de l'independentisme - que ha resultat en un descrèdit total del mateix partit i conseqüentment de la ideologia que pretén encarnar. Dibuixat així no cal dir que el traç del panorama catalanista és poc encoratjador, sobretot per part dels qui apostem per la fragmentació del fallit Estat-nació espanyol.

D'altra banda, segons el darrer estudi del CIS, un 45,2% dels catalans se senten només catalans o més catalans que espanyols. Així mateix l'efecte dominó del referèndum d'Arenys de Munt ha començat a sorgir efecte fins al punt que una comarca sencera, Osona, també organitzarà un referèndum de les mateixes característiques, i el 13 de desembre ha estat la data escollida per realitzar els demés referèndums a la resta del país. En aquest sentit es normalitza el debat polític sobre l'independentisme i s'estableix un rerefons sobre la qüestió que permet parlar-ne desacomplexadament. Independentment de la seva esterilitat legal, el factor clau és que s'assenta una sèrie de precedents que ja aplanen el terreny a una possible consulta a nivell nacional. Així doncs, i a l'espera del retorn del Doctor Carretero al Parlament, tenim indicis suficients que ens permeten entreveure un bri d'esperança malgrat el desprestigi de molts agents catalanistes presents al taulell.

Del mestratge a la realització personal

2009-10-04T22:19:00.006+02:00

Així com l'elecció de Kemal Atatürk com a primer ministre turc l'any 1923 va personificar un primer pas per la construcció nacional turca, l'elecció l'any 1980 de Jordi Pujol com a primer president de la restaurada Generalitat va suposar el primer pas de la recuperació i posterior consolidació i construcció nacional catalana. Les diferències entre un i altre són abismals però l'impacte de les seves arribades al poder semblants.

Tant a nivell individual com nacional és necessari un cert mestratge, un referent amb atributs humans que et permeti encaixar peces i abaixar un vel de lucidesa. Que mitjançant les seves reflexions segueixis part d'un camí de pensament ja traçat per reinterpretar-lo i llavors recorre'l al teu torn entroncant i desembocant amb les teves pròpies conclusions, i ajudant a realitzar-te com a persona.

Ahir un grapat d'estudiants i recents llicenciats en un ventall d'àrees vam tenir el privilegi de dinar amb qui va ser el nostre president durant un quart de segle. En el magma de temes que van sorgir, al qüestionar-nos sobre les nostres preocupacions polítiques, enseguida ho enllaçà amb si teníem preocupacions espirituals. Si bé cap de nosaltres no ha tingut l'educació religiosa del President, molts intentem heredar-ne alguns valors i hem interioritzat les seves qualitats humanes d'honestedat i integritat humana. Sigui com sigui roman un referent incontornable del catalanisme, però la diferència generacional és evident així com la fatiga per la pedagogia respecte Espanya, que ell mateix reconeix. Lassats de transvestisme nacional i d'estar aixoplugats pel país veí constituïm sens dubte la generació que viurà l'independentisme totalment normalitzat.

A palpentes

2009-09-30T00:41:00.007+02:00

És en temps de turbulències econòmiques quan es pot destriar amb més facilitat els polítics mediocres dels menys dolents. Privada de bonança econòmica, l'avaluació de la gestió dels governs disposa de menys bonus points. Així com la gestió econòmica dels governs Aznar s'ha tendit a sobrevalorar per trobar-se emmarcada pel context pròsper de l'època, també es tendirà ara a sobrevalorar la culpa d'alguns governs pel que fa el seu paper en la crisi. O fent política-ficció, imagineu-vos el Tripartit 1.0 en un context de crisi, la catàstrofe hagués estat de dimensions bíbliques. També trobem algunes excepcions com és el cas d'Alemanya, amb la supervivència de la Cancellera Merkel però amb el sacrifici necessari del SPD que degut a la naturalesa del partit - i havent estat al govern - era qui tenia més punts per pagar-ne la factura. En tot cas i a nivell global, el que sí que es podrà comprovar amb objectivitat seran els mitjans que hauran emprat els governs per fer-hi front. Mentre en alguns països com França s'ha dedicat un ministeri propi a la crisi, indepedendent del d'Economia, per tal d'adaptar l'entorn polític a l'econòmic on a més del Ministre d'Economia es va posar en marxa el Ministre de la Relance (Ministre de la Recuperació) en d'altres països més mediterranis ens trobem amb la situació inversa i qui va encapçalar el Ministeri d'Economia després de les eleccions va ser el mateix ministre que negava tota possibilitat de crisi. És més, mentre ara la tendència europea és la de rebaixar impostos per acabar de revitalitzar l'economia, el mateix país mediterrani s'entossudeix en apujar-los al.legant que qui pagarà la major pressió fiscal seran les rendes altes. Per exemple que a mi m'expliquin com un augment generalitzat d'un impost indirecte com l'IVA només afectarà les rendes més altes? Acció de govern a palpentes i consultant el tarot abans de cada decisió. Si l'Estat espanyol fos una empresa el podríem portar davant el Tribunal de la Competència per publicitat enganyosa i fixació abusiva de preus.

Incertesa i excés de confiança

2009-09-24T16:11:00.008+02:00

Sabeu què van tenir en comú la I Guerra Mundial, la guerra del Vietnam, la guerra de l'Iraq i el col.lapse financer? Que es van produir amb una proporció de població amb excés de confiança per sobre del comú. Es la principal conclusió d'un treball que acaben de publicar conjuntament des de les Universitats de Califòrnia i d'Edimburg, on s'apunta que habitualment la majoria de la població es caracteritza precisament per tenir una percepció exagerada de les seves capacitats i que es creu amb possibilitats d'influir sobre l'incontrolable. A tall d'exemple s'assenyala que la majoria dels conductors creu està dotat d'unes capacitats al volant per sobre de la mitjana, supòsit estadísticament impossible. Es més, i aprecieu la paradoxa, a través del model matemàtic que han desenvolupat es dedueix que a major risc i incertesa, també major excés de confiança. I d'aquí la problemàtica quan es tracta d'assumptes internacionals amb les nefastes conseqüències de sobrevalorar-se.

A casa nostra, si fos possible dissociar la serenitat - que de per si ha de transmetre tot govern per assegurar l'estabilitat política - de l'excés de confiança, podríem soprendre'ns del resultat. D'una banda ens trobem amb un escenari d'incertesa absoluta del futur estatutari i no obstant des del govern es transmet la sensació de tenir el tema sota control, ni tant sols es planteja cap pla B. D'aquí que no sigui inconcebible imaginar-se que la retallada estatutària no derivi amb cap reacció contundent per part del govern català. En aquesta mateixa línia podríem situar l'actuació de Joan Puigcercós, que pretén monopolizar els referèndums municipals únicament com a catifa vermella cap a la campanya per les eleccions autonòmiques de l'any vinent. Però aquí tampoc no hi ha cap guió a seguir, declarar la independència municipi a municipi podrà omplir-li l'ego però sense full de ruta haurà resultat inútil. Els referèndums tindran el seu valor simbòlic però només la Història sabrà destriar entre etiquetar-los d'anecdòtics o d'autèntics punts d'inflexió dignes d'efemèrides. El problema és de pes si en moments d'incertesa màxima - l'antecedent immediat segurament remuntaria al 23-F - només tenim dirigents que aparenten confiança però no tenen ni la més remota idea de com agafar el timó, van amb la brúixola desorientada i el mapa al revés. No crec que calgui demanar cap treball universitari per concloure que els dirigents del nostre país també sobrevaloren les seves capacitats de lideratge.

France’s Socialist party must change or die

2009-07-21T23:28:00.004+02:00

No és cap esbravament de bilis meva sinó una demostració de l'anterior post. L'exemplificació del que deia que "fins i tot els intelectuals francesos d'esquerra han donat l'esquena al PS francès" acaba de conèixer dos nous capítols molt bèsties amb les declaracions a Le Journal du Dimanche per part d'un filòsof històricament entortolligat amb el socialisme francès: Bernard-Henri Lévy.

Destaco:
El PS es troba en la situació del Partit Comunista del final dels anys 1970, quan s'amortia la seva desintegració i s'intentava conjurar-la amb formules fal.lacioses com "refundacions" i "renovacions".

En aquesta mateixa línia s'ha expressat el diputat i alcalde del PS d'Evry, en un article titulat France’s Socialist party must change or die al Financial Times, hi diu que el PS està "en perill de mort" i que té una "visió passada del món".

No crec que calgui convèncer-us que en una formació política on les personificacions de les seves bases ideològiques apel.lin a la desaparició del mateix partit pugui ser gaire bona senyal.

L'entrevista a Bernard-Henri Lévy aquí (Le journal du dimanche)

L'article de Manuel Valls aquí (Financial Times, necessari registrar-se però és gratuït)

La societat dels socialistes

2009-06-28T19:57:00.007+02:00

No hi ha dubte de l'asfíxia socialista present a tots els nivells administratius: des dels ajuntaments més poblats fins l'Estat la tonalitat monocolor és omnipresent. Tot i ser un partit amb contingut ideològic desfasat i insubstancial, mancat d'ideals i projecte de país, sobreviu exacerbat per aferrar-se al poder. Més que governar, el mandat prioritari que s'han autoconcedit és de perpetuar-se al poder com més anys millor.

El PSC és doncs, decadent en la ideologia però no pas en mantenir-se governant. Al contrari de França, on la decadència ideològica del PS va acompanyar-se també d'una marginació progressiva de la vida política. Després de ser el partit hegemònic del país hexagonal durant 15 anys, el PS francès va començar a conèixer un dessagnament de votants que no faria sinó agreujar-se amb els anys. Programa polític borrós, lluites internes i desarrelament dels militants van ser-ne algunes de les claus. Un primer punt d'inflexió va ser l'any 2002 quan Le Pen va passar davant de Jospin a la segona volta de les presidencials, i el darrer punt, més anecdòtic, que el Partit Ecologista empatés amb els socialistes a les darreres europees. Justament fa poc s'ha publicat La Société des socialistes que descriu el món decadent del socialisme francès, tants anys d'oposició han accentuat de manera dramàtica les lluites i confrontacions internes. Aquell conflicte que estant al poder s'hagués saldat repartint algun càrrec ja no és viable. El món socialista francès pateix de mala imatge mediàtica (els mateixos intel.lectuals de l'esquerra francesa han renegat del PS), fugida de vots i el que és més preocupant: els propis votants potencials, enutjats per com van les coses al PS han inventat el vot de càstig a l'oposició. Un nou concepte que permet al partit conservador francès governar gràcies al desmèrit d'una oposició fragmentada i sense rumb.

Tornant a l'escala més propera, el PSC mai ha guanyat les eleccions autonòmiques, al contrari els seus resultats cada cop han empitjorat fins a retrocedir 10 diputats a les catalanes del 2006. Ja a les penúltimes eleccions dels 2003 començava a compartir alguns dels símptomes del PS francès però l'arribada al poder de la mà de la conjuntura del parlament els va revifar. El poder, amb el ressó mediàtic que pot arribar a impregnar, esborra una de les principals preocupacions de tot partit: que no es parli de tu. I de fet, i a títol d'exemple, les millores que ha experimentat el president Montilla gràcies a detenir el poder, tant en oratòria com en presència, són força evidents. Ara bé, tot i les diferències entre un cas i l'altre, sempre ens podrem preguntar si aquest PSC hagués seguit la trajectòria del PS francès si ERC no els hi hagués brindat una bombona d'oxígen en el seu moment més crític.

Acumulació de descrèdit

2009-06-26T19:53:00.007+02:00

L'agència nord-americana de ràting S&P (encarregada de qualificar el grau de solvència d'entitats públiques i privades i famosa últimament per la rebaixa de ràting de bancs i caixes) ha rebaixat també el ràting de la Generalitat a AA-, avisant que segurament es produirien nous retalls. Què vol dir això a la pràctica? Que la Generalitat tindrà més difícil col.locar el seu deute mitjançant l'emissió de bons públics ja que a partir d'ara aquests es consideraran de pitjor qualitat. A la nota informativa l'agència diu haver tingut en compte la reforma del finançament però atès que aquesta reforma serà molt pitjor del que es preveia en un primer moment, també era inevitable una pitjor qualificació de les arques de la Generalitat. Si no n'hi havia prou amb l'evidència quotidiana de mofa des de Madrid en matèria de finançament - amb complicitat expressa dels dirigents catalans - ara ha vingut una agència americana a acabar-hi de donar unes pinzellades de realitat donant per fet que l'acord de finançament serà un nyap.

Sovint es parla del descrèdit i de la desvalorització de la imatge de Catalunya però no sempre és quantificable o tangible. En aquest cas el mal acord de finançament no només ens portarà a incrementar el greuge comparatiu respecte d'altres comunitats que financem i al sentiment d'estafa al que ja estem abonats amb l'estimat govern amic, sinó que els danys col.laterals seran - són de fet - una menor valoració de les finances públiques catalanes. La suma del mal acord amb Madrid, la menor recaptació degut a la crisi (els impostos cedits a la Generalitat són més procíclics), l'auge en despesa social i la major dificultat d'endeutar-se desemboca a una conclusió: sabeu com s'haurà d'acabar de completar l'equació? Més impostos.

Què tal si me'n dones una mica més?

2009-06-24T14:04:00.007+02:00

Ahir a darrera hora el mag ZP va retirar el suport a una iniciativa dels ecoenrollats d'ICV-EUA que promulgava una major progressivitat en els tipus impositius de l'IRPF, augmentant els impostos de les rendes més altes. A més de desorientació i poc criteri en temes fiscals, ICV (secundat pel PSOE en un primer moment), no té en compte que la gran majoria de les grans fortunes gairebé no tributa, per exemple mitjançant les famoses inversions en SICAV (societats que apleguen les inversions de grans patrimonis). L'avantatge d'aquesta modalitat és que en comptes de tributar al 35% com ho haurien de fer si es constituïssin com a Societat Anònima, resulta que aquestes només tributen a l'1%. Per tant, augmentar el tipus impositiu de les rendes més altes? Ok, però qui pagarà la factura serà la classe mitjana-alta.

Pel que fa la política pressupostària, avui mateix l'OCDE acaba de recomanar a l'Estat espanyol d'abandonar totes les polítiques d'estímul econòmic d'aquí a 6 mesos degut als estabilitzadors automàtics del mercat. Mentre a Alemanya s'acaba d'introduir - mira que hi van forts - una esmena constitucional prohibint el dèficit públic a partir del 2020, a l'Estat espanyol el panorama pinta una mica diferent i el dèficit escalarà fins al 10% aquest any. Aquí com sempre s'imposa la fòrmula ibèrica d'obrir l'aixeta de la despesa pública engreixant el dèficit, a costa de les generacions futures. Per cert, ZP criticava ahir els consells de Trichet dient que una cosa és ser un expert en la matèria i l'altra tenir responsabilitats polítiques. En efecte, queda palès que ens governen inexperts.

Fes el que vulguis

2009-05-14T21:31:00.004+02:00

Pedro Schwartz estenia fa uns dies el concepte de llibertat de Rousseau entès com la teva llibertat acaba on trepitges la dels demés afegint-hi que també acaba quan trepitges la teva pròpia. I que la llibertat es justifica pel que fas, per la teva pròpia obra apel•lant a la realització personal d’un mateix en un marc polític i econòmic precisament de plena llibertat.

A l’obra L’Abbaye de Thélème de l’humanista François Rabelais, un dels personatges, en Picrochole, es veu encomanada la tasca de construir una abadia on conviurien joves dels dos sexes - de bon veure, ostentós patrimoni i curiositat intel•lectual – sotmesos però, a una norma peculiar que deia “fes el que vulguis”. Per evitar l’apreciació del pas del temps i la reglamentació inquisitiva que pot implicar, tampoc no hi havia noció del temps (s’hi prohibiren els rellotges). L’estil de vida que introduïa narrativament Rabelais contrastava amb la castració de la personalitat i alienació que suposava la vida monàstica imperant en aquella època, que impossibilitava l’exercici de la llibertat individual. Oposant el lliure albir a la norma imposada pretén demostrar que un experiment es pot estendre a tots els homes a partir del moment que aquests es mostren dignes de governar-se a ells mateixos.

Avui en dia, el particular sentit de clausura que criticava Rabelais es pot extrapolar sense massa dificultat. Que el pensament dominant legitimi i accepti la intrusió de la mà visible a tots els estaments de la vida quotidiana també denota la voluntat d’imposar una noció de democràcia malentesa, des de la igualtat en el sistema educatiu – necessàriament a la baixa on l’incentiu a l’esforç és inexistent – fins a les traves burocràtiques que es troba un emprenedor a la hora de materialitzar el seu negoci. Tota l'actuació de les administracions (des de la local fins l'europea) apunta cap a la consolidació del planificador social omnipresent i bon factor, supòsit per definició irrealista.

www.ESTUDIANTSPELCATALA.CAT

2009-04-24T16:12:00.001+02:00

El proper dissabte 25 d’abril i a la ciutat de Girona tindrà lloc unes jornades on s’hi reflexionarà sobre el present i futur del català a les universitats del nostre país. Aquesta iniciativa, impulsada per la Plataforma Universitària pel Català i compta amb el suport de Plataforma per la Llengua, Estudiants en Acció, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, Òmnium Cultural i la Coordinadora d’associacions per la Llengua.

El programa de la Jornada del dissabte 25 d’abril de 16 a 20h a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de la Diputació de Girona serà el següent:

16h00 - 16h20: Presentació de les Jornades. A càrrec de Miquel Strubell.

16h20 - 17h00: Present i futur del català a les universitats (situació del català a les universitats). Vídeo amb testimonis. Estudiantspelcatala.cat (presentació del manifest).

17h00 - 17h45: Experiències serveis lingüístics universitaris que fomenten el català. UAB, UPC, UB, UdG i URV.

17h45 - 18h15: Pausa – Refrigeri

18h15 - 19h00: Societat civil i llengua. Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural i Coordinadora d’Associacions per la Llengua.

19h00 - 19h30: La necessitat d’una regulació jurídica per part del Govern. Jordi Matas i Santi Castellà.

19h30 - 20h00: Reflexió a càrrec de Josep Maria Terricabras.

Esteu tots convidats a assistir-hi!

Tot aprofitant la crisi

2009-02-01T22:10:00.009+01:00

El recanvi que proposa Obama

Ja està engegada la maquinària de la política fiscal expansionista de la nova administració nord-americana, que ascendirà la xifra del dèficit públic en un no menyspreable 10% del PIB (com a referència penseu que la UE prohibeix als seus membres sobrepassar el 3%) i un deute públic que augmentarà 13 punts. Aquesta darrera xifra és poc preocupant per les generacions americanes actuals, però força pels seus fills i nets que heretaran un deute que no sembla haver tocat fons. Això sí, haurà complert les expectatives que havia despertat obrint l'aixeta de la despesa pública, però no ens enganyem, si les repercussions d'aquesta política es posen sovint en entredit, en el cas americà la correlació històrica entre cicle econòmic i despesa pública tendeix cap a zero. Es a dir, que històricament la despesa pública dels EUA no ha afectat els cicles econòmics. Sigui com sigui, comentar que una de les persones transcendents de la nova administració és en Paul Volcker (81 anys), conseller per la reconstrucció econòmica, que porta tants aires de canvi com una bota de ranxer. Al 1981 va ser president del Banc Central Americà seguint polítiques monetàries ultra-restrictives. Deu anys abans però, al 1971, va ser secretari del Tresor sota l'administració Nixon i va ser l'impulsor de l'aboliment, ja inevitable tot sigui dit, del sistema de Bretton Woods (sistema monetari internacional de llavors, que establia paritat fixa entre les monedes gràcies a la convertibilitat or-dòlar). En aquell moment, la iniciativa d'en Paul Volcker buscava complaure les necessitats de les multinacionals americanes i dels inversors de Wall Street ja que el sistema de Bretton Woods els limitava les inversions a l'estranger (degut a l'excés de dòlars). Sens dubte una gran aposta pel canvi en Paul Volcker.

Destresa econòmica

L'economista Miguel Sebastian, successor del benvolgut Joan Clos a la cartera d'Indústria, Comerç i Turisme, segueix en la mateixa línia del seu antecessor amb perles com la que ens ha ofert fa uns dies, recomanant consumir productes espanyols per combatre la crisi. Aquest personatge anacrònic s'hagués trobat com a casa a l'Espanya dels anys 1950, en plena autarquia. També citar en política internacional el circ al que ens té acostumat el primer ministre espanyol ZP dient que no era conscient abans de les eleccions de l'apropament al precipici econòmic refugiant-se en eufemismes grotescs, i que no va enganyar sinó que es va equivocar. Lleuger matís, força pràctic a la hora de deixar anar proclames fal•laces. Millor semblar imbècil que afaitapagesos.

Els de sempre, ficant-hi cullerada

En una altra divisió juga França, que mai pot evitar dir-hi la seva. Després de la crida d'en Sarokozy a refundar el capitalisme, aquestes properes setmanes es constituiran dos nous partits d'extrema esquerra, el Parti de Gauche (PG) i el Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA), aquest últim residu de la Ligue Communiste Revolucionnaire. Oportunisme de banda, aquesta nova fragmentació de l'electorat d'esquerra acabarà de rematar un PS moribund, que a efectes pràctics té la conseqüència directa que el contrapoder més visible, que hauria de ser l'oposició, ara mateix no existeixi a França.

L'altra cara

2009-01-04T14:18:00.007+01:00

Fa 10 anys quan se li va preguntar a l’actual ministre de defensa israelià Ehud Barak, aleshores candidat a primer ministre, què faria si hagués nascut a Palestina, aquest va respondre amb franquesa “m’integraria en una organització terrorista”. Aquest no és sinó un exemple més de la complexitat del conflicte més mediatitzat de la terra, on a primera vista la culpa és fàcil d’atribuir però com més t’endinses en el debat dialèctic, també més difícil de defensar. La poca objectivitat de l’etern conflicte és, també de sempre, la nota dominant dels mitjans de casa. L’últim exemple el de la mort del dirigent de Hamas Al-Rayyan per part de l’exèrcit israelià. Aquí s’ha emfatitzat la mort dels seus dotze fills i les seves quatre dones, fent cas omís al fet que tot i haver estat avisat que seria imminentment bombardejat, decidís que la família es quedés a casa i que es morissin com a màrtirs. No sorprendrà saber que aquest personatge va ser un dels instigadors dels famosos escuts humans, que tants estralls han causat entre la població palestina col•locant milicians i projectils terroristes en zones civils.

És normal doncs que l’opinió pública israeliana, tant o més que preocupar-se per les estratègies bèl•liques, ho faci pel ressò internacional i la imatge del seu país. Són conscients que la batalla en el front mediàtic fora d’Israel fa anys que la tenen perduda. La força d’apel•lar als sentiments mitjançant la profunda indignació que tota persona dotada d’una mínima ètica humana pateix veient palestins ferits i funerals multitudinaris cada dia és impossible de contraposar. La persuasió amb la imatge desequilibra qualsevol intent de poder convèncer amb l’argument sòlid d’un país que defensa la integritat, no del seu territori, sinó dels seus propis ciutadans. I per acabar-ho de rematar tampoc compten amb uns representants gaire encertats ni empàtics (un actual primer ministre corrupte i una classe política que, excepte la Tzipi Livni, hauria de millorar notablement el seu anglès). Tot i això també trobem temptatives d’objectivitat: pocs dies abans d’iniciar la última guerra israelo-palestina, un equip del canal de TV francoalemany Arte rodava Gaza-Sderot un reportatge quotidià sobre la vida de palestins de Gaza i israelians de Sderot. La primera zona és prou coneguda, la segona en canvi poc esmentada a la premsa i el reportatge partia d’una objectivitat envejable, dedicant el mateix espai a les víctimes dels dos territoris. Els sentiments i desitjos d’ambdós bàndols, tret de la llengua en la que s’expressaven, eren idèntics. De la mateixa manera que el reportatge de Julio Medem sobre el conflicte basc va ser criticat pels de sempre d’aquí per oferir el testimoni i reivindicacions de les famílies dels etarres, en el cas d’Israel ens trobem amb la mateixa situació d’incomprensió (ara) internacional, on només sobresurten les víctimes d’un bàndol. Si bé és cert que es poden quantificar amb major facilitat, com poder quantificar les víctimes psicològiques dels milers de famílies israelianes que viuen en un radi proper a la franja i reben míssils kassam llançats a cegues cada dia? Com se sentiria si en qualsevol moment li pogués caure un projectil llançat indiscriminadament? En defensa de l’actuació de Hamas és comú dir que no tenen un armament tan sofisticat com l’Exèrcit d’Israel, però la veritat... no em vull imaginar què farien si el tinguessin.

No demostraria especial interès en contrarestar la visió majoritària del conflicte si no fos perquè Israel és la única democràcia de la zona i perquè l’interlocutor actual que té per assolir la pau nega no només la seva existència sinó que pretén destruir-la. Per qui li interessi, la capçalera conservadora Yedioth Aharonoth, líder en vendes al país judaic, recapitula una sèrie de clichés sobre la intervenció a Gaza. Els aviso que hi trobaran l’altre extrem de la visió dominant a casa nostra. Tot sigui per contrastar.

Dos mil "buit"– balanç de pèrdues i guanys

2008-12-28T19:53:00.007+01:00

Quan les hemeroteques recordin l’any que està a punt de traspassar podrem resumir-lo amb frases com: l'èxit d'un yankee negre venedor d’esperança, actualització del tsarisme, kosovars ja lliures de transvestisme nacional, opacitat financera i un llarg etcètera. O potser, i a nivell més local, podrem fer tesis sobre la dificultat que els preus dels habitatges tendeixin a l’infinit com a motor de l’economia o de la constatació sociològica de les tres catalunyes: l’optimista, la perplexa i una massa critica en estat letàrgic.

Si bé els grans titulars ja s’han citat i aquests dies són l’objectiu dels focus de la premsa que acabarà de destriar l’inventari d’esdeveniments, també és en dates com aquesta que convé presentar el compte de pèrdues i guanys. Em centraré en el cas de la consolidació i avenç de les aspiracions del catalanisme on el resultat alimentaria estrepitosament l’apartat de pèrdues del nostre balanç. Primer amb un debilitament de les forces nacionalistes al Congrés dels Diputats en les passades eleccions on els catalans optimistes van oferir 25 pseudodiputats al PSC (ja no és d’actualitat rebatre’n la inexistència a efectes pràctics). En conjunt les forces nacionalistes van retrocedir gairebé un 30% en numero de diputats. Que cap partit nacionalista sigui un clar aliat del govern debilita tot intent d’introduir una “tercera via” ja que el PSOE juga amb la competència entre nacionalistes no espanyols per tirar endavant. El darrer exemple l’aprovació dels pressupostos on s’ha vist que el distanciament irreversible entre institucions basques i espanyoles no ho és tant amb un atractiu xec d’inversions pel mig.

D’altra banda aquest any ha resultat un autèntic dos mil “buit” pel que fa l’avenç en un terreny que ja es creia superat. Quan el més difícil semblava la negociació per aconseguir un nou estatut cremant tota la classe política catalana amb uns percentatges de satisfacció dels seus representants per part de la ciutadania sota mínims, resulta que aquest estatut, finalment esgarrat, tampoc acaba mereixent la consideració de llei orgànica per part del mateix Estat que se’l passa per l’arc de triomf una i altra vegada. Però el súmmum de la qüestió s’assoleix quan incompleix terminis que ell mateix s’havia fixat. En tot cas la sensació és d’estar engolits dins d’immobilisme total i d’estancament de la qüestió nacional. Que el mateix Maragall - per cert avui en dia més associat a la seva malaltia que al seu passat com a president de la Generalitat (sic) - digui que el procés de l’estatut no va valdre la pena deixa les coses clares. L’expresident va fallar la seva cita amb la història però a vegades mostra algun rampell de lucidesa. L’any 2008 es tancarà previsiblement en fals en l'autogovern, però no treguin encara els mocadors que la rematada final ens la donarà l’any que ve un Tribunal que, de ressuscitar Montesquieu, el faria retornar d’immediat a la tomba.

Ressonàncies lúcides

2008-12-01T22:33:00.003+01:00

Victor Hugo en una carta al seu editor Hetzel li transmetia el seu afany per "despertar el poble" a través dels seus escrits, i de fet la història ha acabat situant aquest fill de la revolució francesa com a gran col•laborador a la conscienciació nacional del país hexagonal. Hi ha qui en temps de llacunes ideològiques i de societats orfes de referents nacionals clars sap plasmar en paraules la realitat que ens envolta amb una facilitat envejable i esgrimir reflexions d'alta volada. Aquesta nit a la seu de l'IEC a l'ocasió del III Congrés Catalanista i davant d'un públic reduït, Heribert Barrera ha adoptat la postura de Victor Hugo dels temps moderns advertint dels mals que s'anuncien sobre el país i de pas esbossar una radiografia concisa i clara de la nostra realitat política. Us ho resumeixo en 4 punts destacats:

Identitat i sobirania. Aprendre a dissociar els dos conceptes i que un és més prioritari que l'altre. Sabem que bona part de la identitat i de la cultura catalanes es fonamenten en la llengua, però seria viable assolir un alt grau de sobirania i que els ciutadans del país ja no parlessin català.

Unitat i fermesa, antitètics. No contempla que un front de CiU-PSC-ERC-ICV davant d'una retallada de l'Estatut arribi a implicar aquests dos criteris, i que si s'aposta per la unitat s'haurà de sacrificar la fermesa per culpa del PSC.

Pla B davant d'una retallada del TC. Si la setmana passada en una conferència d'aquest mateix Congrés en Pasqual Maragall es dedicava a crear el discurs sobre la marxa i l'amania d'insubstància, avui l'Heribert Barrera ha vingut amb les idees molt clares i ha explicat el full de ruta en cas de ser tombat l'Estatut. Aposta per que els tres partits amb més o menys grau de sobiranisme, CiU-ERC-ICV, boicotegin políticament l'Estat. Es a dir, que es comprometin a no donar suport a cap govern espanyol, cap llei de pressupostos generals, etc. En resum, que es creï un front de confrontació fins que l'Estat no aprovi una llei que revoqui la sentència del TC.

El pas del temps com a enemic. Citava unes declaracions d'un portaveu del PNB de fa una setmana on aquest deia que el temps juga en contra del nacionalisme, emparant-se en la batalla demogràfica que s'està perdent. No cal dir que el mateix es pot aplicar a Catalunya.

La Plataforma Universitària pel Català a VILAWEB

2008-11-13T23:13:00.001+01:00

vídeo de l'entrevista

Com jugar a borsa, i morir en l'intent

2008-10-15T22:48:00.000+02:00

evolució dels valors de Wall Street

Perplexitat i crisi mundial

2008-10-01T11:50:00.004+02:00

Clarividències oportunes. I insuficients.

Ja tenim nom per la malaltia. Però seguint els passos de la falsa ciència que és la psicologia, que diagnostica però no soluciona, al final el país i la classe política segueixen en estat autocontemplatiu. La manca de definició d’un marc i d’objectius com a país té un preu intangible molt alt, amb un president especialitzat en discursos substancialment buits. Que el més lluny on hagi arribat hagin estat unes declaracions a Madrid on anunciava una possible “desafecció dels catalans envers Espanya”, sense més, diu molt poc de la seva implicació en defensa dels interessos catalans. S’han tornat víctimes de les seves paraules, i els famosos fets que tant s’anunciaven segueixen esperant, atònits, a la penombra de l’escenari. El president del país no supleix la sensació d’impotència davant la mofa de Madrid, i ja ha quedat retratat el paper del PSC dins del PSOE. Ara i sempre, si s’intenta fer abstracció d’un i altre s’arriba al mateix resultat. Com si rascant les sigles del PSC irremediablement sempre acabessin apareixent les del partit de Calle Ferraz. Que no sé si a gaire gent li vindrà de nou el paper sucursalista dels socialistes catalans, però que després no ens vinguin amb el discurset del perfil propi. I que la mateixa gent que sent com a pròpies les institucions del país percebi desconfiança i impotència del president que els representa no sé si és gaire bona senyal. La dinàmica dels darrers mesos és que la Generalitat no pinta res a la pel·lícula, fins i tot apel•lant al compliment de la llei el poder real de Catalunya en el terreny polític brilla per la seva insultant debilitat.

Paral.lelismes històrics, amb final conegut.

De la mateixa manera que als anys 1930 la premsa espanyola dilapidava l’estatut de Núria afirmant que desmembraria l’Estat i el text va acabar trossejat, més recentment l’esgarrat Estatut de Miravet ha acabat caient en la mateixa desgràcia. A nivell global no és forassenyat assenyalar un altre paral•lelisme: la greu crisi financera, que encara no ha tocat fons. Si retrocedim als anys 1930, època de recessió generalitzada degut a la crisi de l’especulació financera que va sostenir artificialment la prosperitat americana dels anys 20, doncs en aquell moment no només existia el corrent d’opinió que advertia del final del sistema, sinó que precisament llavors existia una alternativa real al mateix sistema. Avui en dia també apareixen profetes antisistema de sota les pedres posant data de caducitat al capitalisme liberal, quan aquest és endògenament cíclic. I tot i que aquesta crisi sigui de les més grosses i el resultat de perversions dels actors fonamentals de tot plegat i, sobretot en el cas espanyol, d’unes bases de vidre del creixement, no estarem en cap cas instal•lats en un estancament perpetu sinó entrant de ple en la fase B de la corba amb un creixement de pendent negatiu. Per definició el sisetema capitalista implica els dos extrems: crisis amb depressió excessiva contraposades a èpoques d’eufòria, també excessiva. Però aquí no s’acaba tot, l’altre dia el professor Anton Costas deia que trigarem 4 anys en sortir-ne. I el més important, s’haurà fet net d’alguns recursos utilitzats fins ara, absurdament inviables per un creixement sostingut.

Nova temporada

2008-08-28T20:39:00.007+02:00

Després de la desconnexió estiuenca s'iniciarà la nova temporada del blog l'1 d'octubre. La principal novetat seran dues actualitzacions setmanals. L'actualització serà constant amb la pretensió no sempre fàcil de no defraudar els lectors. Josep Maria Espinàs deia que escriure cada dia és acceptar una dosi quotidiana de fracàs ja que és impossible complaure a tothom, i un servidor, partint d'una postura humil del seu punt de vista intentarà emfatitzar i argumentar les posicions que cregui més oportunes sense caure en credos fàcils o retòriques que condueixen a atzucacs dialèctics. El posicionament ideològic haurà quedat perfilat amb l'historial de posts que ja porta aquest blog però això no necessàriament ha d'incitar a etiquetar o creure's que se'n derivi un posicionament-tipus i sistemàtic de tot que en faci preveure els escrits. La pretensió del blog, un blog més en una xarxa sobresaturada d'autoproclamats intel.lectuals, serà sempre de no caure en l'article fàcil de l'actualitat més immediata carregant contra els de sempre sinó, tot mantenint el centre de gravetat catalanista, eixamplar el radi de la corretja per no ser repetitiu en la temàtica ni reiteratiu en la crítica. L'ambició idealitzada i sacralitzada serà de trobar-vos aquí el que no s'escriu en altres llocs tot estimulant l'intel.lecte generant noves àrees d'interès en l'inexorable ideosfera el potencial de la qual no s'acaba d'aprofitar.